L'Economia té moltes mans

Josep-Maria Ureta , periodista*

És prou coneguda l’anècdota del president dels Estats Units (1944-1952) Harry Truman quan va dir que volia rodejar-se d’economistes mancs, que tinguessin una sola mà. Estava tip de que tots els economistes que va contractar per a la primera oficina d’Economia de la Casa Blanca sempre l’aconsellessin amb idees que ell considerava ambigües, i ho feien sovint emprant l’expressió "on the other hand", es a dir, "però d’altra banda...”". Volia certeses, cosa lògica en qui acabava de liderar, amb la URSS, el final de la Segona Guerra Mundial.

Al·ludir a les mans ve de lluny en la ciència social de l’Economia. Repàs ràpid. El que es té per proto-creador dels principis de l’economia moderna, Adam Smith, va consagrar l’expressió "la mà invisible". Bé, de fet no n’hi ha per tant. En una memorable conferència a 1.000 economistes catalans, el 2014, el catedràtic Joan Tugores ja va advertir que lo de la mà de l’Smith requereix context: ho va dir una sola vegada en el seu llibre (del 1759) Teoria dels sentiments morals, tot predicant l’equitat.

Tugores advertia que l’equitat, en aquest cas, es simbolitzava per una mà compensadora, la ma de Déu. La Teoria dels sentiments morals fou un text de prou èxit i va fer que els nobles britànics li encarreguessin a Smith un segon llibre en defensa del lliure comerç, publicat el 1776 i que és el més conegut: La riquesa de les nacions. Aquí la mà invisible ja no és la de Déu (Smith era un professor d’ètica, cal no oblidar-ho) si no la del mercat, que al cap dels anys ha cristal·litzat en la universal concepció de l’oferta i la demanda que "tendeixen" a coincidir en un punt imaginari perfecte que fixa els preus idonis. Com si fossin els dos fulls d’una tisora, quan realment no és així (al llibre que comentem tot seguit s’explica per què).

Saber dubtar

Doncs vet aquí que circula de fa uns mesos un llibre de 168 pàgines que en quatre mesos porta quatre edicions (ep! que son de tirada limitada cada reimpressió, si va d’economia) en què es convida a posar en dubte la ciència econòmica que té per pedra angular al moralista Smith. Es titula Ekonofakes (editorial Deusto, 2021) i l’ha escrit el catedràtic d’Economia de la Universitat de Sevilla Juan Torres López. La seva presència pública no és només com a catedràtic: a mitjans de la dècada passada va posar solfa acurada al programa econòmic de Podemos, tot i que i no hi ha tingut cap vincle de càrrecs públics.

Torres ha fet un llibre de molta utilitat per als qui practiquem l’ofici del periodisme perquè no ens vol ensenyar res, només ens avisa de que no ens equivoquem tant. El títol Econofakes es justifica per raons de mercadotecnia dels editors, però requereix la precisió que no es tracta de mentides: en ciències socials pot haver-hi qui desconegui altres opcions, no hi ha veritats absolutes. Parla de 'fakes' en al·lusió a tesis falses, els apòcrifs. I ho rebla dient Les 10 grans mentides econòmiques del nostre temps.

El llibre té un valor que el fa recomanable: adverteix de que el corrent dominant que va des de la ciència social que és l’economia, passa pel món acadèmic que ho repeteix a vegades sense anàlisi crítica, es consagra en els programes polítics electorals i acaba impregnant tota la informació econòmica. Ras i curt: ningú ho posa en dubte. Així s’ha creat un cos amb crosta de veritats innegociables. En ciències socials és absurd, i també en periodisme, no en va hi ha al llibre una munió de notes a peu de pàgina que es refereixen a textos publicats a tota mena de diaris i revistes.

El premis Nobel

No crec que Juan Torres tingui ni mania ni enveja als qui el Banc de Suècia honora el desembre de cada any per ser uns bons economistes, respectats i que han creat escola i tendència al llarg dels anys. Sempre coincidint, es clar, amb els premis que sí va crear Alfred Nobel. El problema és l’equívoc: Nobel no va proposar cap premi dedicat a aquesta ciència social, va ser el Banc de Suècia qui va aconseguir, des del 1968, associar el seu nom als Nobel.

Torres fa al llarg del llibre una desqualificació (entesa com a dubte) de conceptes prou instal·lats al saber i l’anàlisi del mon capitalista -sobre tot, el democràtic-, a partir d’un esquema senzill i casi pres del clàssic 'viditur', amb el què Tomàs d’Aquino iniciava els seus arguments de contradicció: "sembla que..." El catedràtic ha triat 10 tòpics poc discutits de la ciència econòmica, sempre presents en el debat públic, per advertir de que tenen suficient alternativa o, com a mínim, requereixen dubte científic. I utilitza sovint, per mantenir la discussió, arguments de científics socials que han guanyat el premi del Banc de Suècia associat als Nobel històrics.

No cal recordar gaire que els premiats des del 1968 amb el (mal) dit Nobel d’Economia son nord-americans o nascuts a altres països i que fan docència als EUA. Una classificació més subtil és si son d’aigua dolça o salada, es a dir, si fan de professors a universitats de les costes dels EUA (Harvard, Stanford, Berkeley, a Massachussets i Califòrnia) o a l’interior i els seus grans llacs (Chicago, Minessota). De manera també discutible, els de la costa son proclius a un model de societat equilibrada públic-privada i els dolços son els més abrandats en la defensa de les virtuts del 'laissez fer' de la iniciativa privada. El rècord de la contradicció d’aquest premis va ser quan el 2013 es va donar a l’ensems als professors Eugene Fama, Robert Schiller i Lars Hansen: el primer deia que els mercats d’accions eren perfectes, el segon primava el component emocional a l’hora de comprar i vendre a la borsa i el tercer feia càlculs refinats per desmentir al segon. ¿Us imagineu un Nobel de Física compartit entre qui diu que l’aigua bull als 100 graus i un altre que diu que ho fa a una altra temperatura? ¿Va dubtar Newton de la llei de la gravetat quan va veure caure una poma?

Dels corrents ideològics de tantes escoles de recerca econòmica que guanyen el dit Nobel, Torres en fa un ús eficaç i ben provat de la seva solidesa investigadora per posar a cadascú al seu lloc. Per això cal llegir-lo abans de posar-se a redactar temes d’economia.

No ocultar els perdedors

Lliure mercat o mercat regulat, en definitiva. Però, sempre amb els efectes devastadors de qualsevol d’aquestes doctrines com a indiscutibles. Ací tenim el Torres mes genuí i combatiu quan adverteix del què ell en diu mentides (reitero que el terme em desagrada, equival a suposar que qui les diu sap que no son certes o potser ni ho sap) sobre com es fixen els salaris; el poder excessiu de la banca i la creació de diners; la fal·làcia de que les pensions corren perill per l’envelliment de la població; que hi ha lliure comerç mundial, o que l’Estat és una rèmora per a la lliure iniciativa. Tot te una altra mà menystinguda, des de la correlació de poders en la negociació fins a la taxa d’ocupació. O la més recent: el salari mínim destrueix llocs de treball. S’ha vist que no és així.

No, aquestes certeses que deriven de que només hi ha una ciència econòmica que és superior a una altra, és discutible (no vol dir mentida). És l’advertència, documentada, de Juan Torres. Totes les aportacions de la recerca econòmica, una ciència social que a penes té dos segles de vida, si ajuden a millorar el benestar de les persones i les societats, serveixen. O, com deia Fabià Estapé, un erudit descomunal i també addicte a l’economia recreativa, "l’economia només serveix perquè els polítics i els empresaris s’equivoquin menys".

Es com dir que qui oli remena les mans se n’unta. Com més es llegeix d’economia, més es dubte. I malgrat els desitjos de Truman, de l’aigua també n’hi ha dues menes: la dolça i la salada.

*Article publicat al blogpost Paios dedicat a temes de periodisme.