De l'1-O a l'Alguer: qui és el sobirà?

Ignasi Gozalo-Salellas

La detenció la setmana passat de Carles Puigdemont a l’Alguer reobria un rellevant debat del nostre temps que, a Catalunya, es va encetar durant la llarga tardor del 2017: qui és el verdader sobirà? En qui recau la sobirania? Quina forma de sobirania s’imposa en aquest món interdependent? La resposta és díficil. Però potser la única certesa sigui que el nostre món no està tan connectat com anunciaven els altaveus de la hiperglobalització. Vegem-ho.

Al segle XVI, el gran teòric de la monarquia absolutista, Jean Bodin, advocada per un fort poder de comandament, absolut, indivisible i perpetu que es distingia dels dos altres models de poder sobirà: la democràcia, on el poble posseïa el poder sobirà, i l’aristocràcia, en què la sobirania era en mans d’una minoria. La monarquia ideal de Bodin concentrava la sobirania en una sola persona: el rei, el sobirà decisionista. Aquestes tres formes de sobirania en disputa, avui i amb matisos, ressonen estranyament actuals. El rei, avui, són els jutges i mitjans; l’aristocràcia, els mercats i les elits econòmiques; el poble, els col·lectius de la societat que imaginen futurs propis i amb prou feines tenen veu ni vot.

Avui, la divisió de poder de la Il·lustració es desfigura. Jutges, fiscals o directors de mitjans prenen avui les decisions absolutes de militars i dictadors del segle passat. El que els uneix no és tant la voluntat de jutjar sinó la de sotmetre i sentenciar. El jutge Llarena encarna aquesta figura de sobirà absolutista contemporani. El seu decisionisme tècnic, jurídic, té en els nostres temps un sentit més enllà d'una simple teoria constitucional de tipus antiliberal: nega el principi de la discussió racional, liberal i normativa en què encara se sustenta el projecte d’Europa. Ho fa de forma tècnica, aportant arguments legals, però el rerefons n’és polític. Un encegament polític que nega la pluralitat i una visió dialèctica del món.

Els governs (posem pel cas, el govern Sánchez) s’afanyen a avalar l’autoritat de la decisió de la justícia com a principi fonamental de l’estat de dret, però com bé recordava Thomas Hobbes al segle XVII, el jutge no és sobirà sinó que és el delegat del sobirà —qui regenta el poder polític. Amb la seva habitual astúcia, Hobbes recordava que el verdader jutge és el que prèviament ha legislat: llavors, el Rei; avui, els parlaments. Com es tradueix avui aquesta responsabilitat? Per exemple, en mantenir el delicte de sedició per part del parlament espanyol —cas inèdit entre les democràcies de ple segle XXI.

El problema per la justícia espanyola, que reclama extraditacions de forma unilateral —ara a Itàlia, abans a Alemanya i Bèlgica— recau en el fet que el decisionisme absolutista de la justícia té el seu sostre en l’ambit nacional. La sobirania popular poc pesa, cert, però les sobiranes de les nacions són igual de legítimes unes que altres, i la comunitària, més encara.

Amb tot plegat, l’Estat espanyol es debilita de cares al món. Quan els jutges decideixen en paral·lel als governants, es podria dir que es garanteix la independència dels poders d’una nació. Però quan els jutges decideixen en paral·lel d’una legislació comuna, l’europea, es fa de la democràcia un valor més fràgil. El ridícul no el fa Espanya, com diuen alguns; el fa el sentit d’Estat absolutista i revengista d’aquells que usen la legalitat sense context i sense mires més enllà de la frontera.

El nostre temps ens ensenya que el sentit etimològic del terme sobirania ja no és vàlid de forma absoluta —de “super omnia” o “poder suprem”, o fins i tot “poder principal”. I encara menys en té en aquella famosa sentència de l’ideòleg del nazisme Carl Schmitt: “Sobirà és aquella persona o institució capaç de provocar una suspensió total de la llei i després utilitzar força extra-legal per normalitzar la situació”. Per un costat el poble i per l’altre la dèbil però supervivent comunitat de nacions europees són avui dia els actors que impedeixen l’exercici absolut del terme sobirania com s’obstinen les autoritats judicials de la nació espanyola.

La sobirania contemporània és multidimensional, relacional. I aquesta lliçó també hauria de ser vàlida per als que la somien sols popular o bé dominada de forma abusiva pels mercats.