Jordi Borja, un urbanista revolucionari

Jordi Borja ha mort per voluntat pròpia, perquè patia d'una malaltia neuro-degenerativa, sense possibilitat de millora, que l'afectava profundament en la seva identitat, fins al punt de fer-li dur una existència insuportable. Es va acomiadar de la gent que més estimava i qui ha estat a la vora d'ell és testimoni de la valentia de la seva la decisió, de la lucidesa del seu pensament i de la voluntat i de la necessitat de posar final a la vida de manera digna.

"La vida no és com la vivim sinó com la recordem". Jordi Borja va triar aquesta significativa frase de Max Frish per encapçalar un llibre que va escriure fa vuit anys sobre una etapa breu però transcendental de la seva activitat: la de la lluita política sota la dictadura franquista de finals dels anys seixanta i principis dels setanta.

El seu compromís, però, en la lluita per les llibertats i la igualtat, des de la clandestinitat, venia de prou abans. Per evitar la repressió policial va haver d'exiliar-se a França durant sis anys. Un temps que va aprofitar per doctorar-se en Sociologia, Geografia Humana i Urbanisme a la Universitat de París-Sorbonne. 

El passat mes de novembre l'Ajuntament de Barcelona va convocar un acte públic al Saló de Cent per destacar la seva trajectòria i ho va fer amb una valuosa distinció: la Medalla d'Or al Mèrit Cívic. Ell mateix va triar les persones que havien de parlar sobre la seva trajectòria. Ho va fer sense buscar cap elogi. Va quedar prou clar en el contingut d'algunes intervencions.

Qui va tenir l'oportunitat de tractar-lo sap que era una persona erudita, contundent amb els seus arguments, admiradora de qui té coneixement, respectuosa amb el discrepant i allunyada de qualsevol forma de sectarisme.

El seu currículum és molt extens. Sociòleg, urbanista, professor a diferents universitats, dirigent polític d'organitzacions comunistes com Bandera Roja o el PSUC, impulsor d'entitats polítiques com Barcelona en Comú, tinent d'Alcaldia amb Pasqual Maragall, diputat al Parlament de Catalunya, però més enllà de militàncies i de càrrecs institucionals, el més destacable del que va fer és, segurament, la seva intervenció en favor de la transformació urbana.

Va impulsar i va ser una figura clau en l'existència d'un centre d'estudis urbanístics, el CEUMT, que mentre va existir va ser una peça clau per la difusió de coneixement i per la transformació de ciutats d'arreu l'Estat.

La seva activitat el va convertir també en referent internacional i per aquest motiu va treballar com a assessor per a diferents equips de capitals d'Amèrica Llatina

A Barcelona, va impulsar l'organització de la ciutat en districtes i defensava el replantejament de la ciutat metropolitana amb un projecte urbanístic integrador. La ciutat, per ell, havia de ser un àmbit per l'exercici de la democràcia, que fes possible actuacions referides a la pobresa, l'habitatge, l'ocupació, la protecció social...

Les intervencions en el teixit urbà s'haurien de realitzar, deia, tenint en compte la necessitat d'evitar efectes perversos, com la multiplicació dels preus del sòl i de l'habitatge, que acaben expulsant de les ciutats els sectors populars.

Va treballar en el moviment veïnal. Es va vincular a la lluita popular i va impulsar la participació de la ciutadania, des del moviment associatiu per fer possible la superació del model de ciutat implantat per la dictadura.

Jordi Borja apostava per polítiques fiscals i urbanístiques dirigides a la socialització del sòl urbà. Ell defensava una revolució urbana. L'urbanisme, deia, ha de promoure la conquesta de la ciutat com un espai públic, en el qual les persones que hi conviuen gaudeixin d'igualtat de drets i tinguin assignats els mateixos deures.

Políticament, per definir-se a si mateix, en una entrevista amb aquest diari, va recordar la resposta que va donar en una conferència impartida a Xile, quan empresaris del sector del coure van voler saber on estava situat: "En l'extrema esquerra, dins del possible".