L’ICE de Trump i nosaltres

Les imatges que ens arriben des dels Estats Units, a través de les pantalles dels nostres telèfons o dels noticiaris, estan causant una forta commoció internacional. La mort de Renée Good i Alex Pretti a mans d’agents de l’ICE a Minneapolis suposa una escalada en l’ús de la violència d’aquesta agència federal que d’ençà de la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca ha adquirit notorietat per la brutalitat de les seves actuacions i el racisme més explícit en les seves comunicacions públiques, aprofundint de manera accelerada en el racisme estructural, la xenofòbia i l’aporofòbia.

Les morts de Good i Pretti se sumen a les de més de 30 persones que han perdut la vida en custòdia o en el procés de la seva detenció durant l’any 2025 i a una xifra molt superior de ferits de diversa consideració durant les seves intervencions. Tenint en compte l’historial de l’agència podrien malauradament no ser les últimes. Trump va decidir molt aviat en el seu segon mandat augmentar els recursos econòmics i la plantilla de l’ICE. Com no ha tardat en demostrar-se, es tractava d’una decisió política, destinada a crear un cos armat per terroritzar no només a la població migrada, sinó a qualsevol que es desviï de la imatge que el moviment MAGA té del país.

Les similituds amb el que va ocórrer a Europa als anys 30 són òbvies. Tant el diari britànic The Guardian com el mitjà estatunidenc The Atlantic parlen ja obertament de feixisme. Els periodistes han destapat converses entre agents de l’ICE -que actuen sempre emmascarats- on abunden el racisme, el menyspreu i els comentaris denigrants cap als manifestants i els detinguts, i les crides a la violència. Els comportaments racistes dels cossos policials estatunidencs no són cap novetat, però sí que és un fet molt destacable el plantejament que fa actualment l’ICE, de manera descarada i sense complexos, que suposa una mostra de l’acceleració que estem vivint. I sí, efectivament, estem avançant desbocats cap al feixisme.

Els perfils de l’ICE a xarxes socials publiquen amb una terrorífica regularitat els seus propis vídeos i imatges seguint aquesta línia per al gaudi dels militants d’extrema dreta dels EUA i d’arreu del món en el que pot anomenar-se una pornografia de la crueltat. Fins i tot s’ha animat als seus agents a portar càmeres corporals per filmar les detencions i crear material propagandístic, per la qual cosa les declaracions oficials afirmant que no hi ha imatges o que les persones que han mort a les seves mans van presentar un comportament agressiu o amenaçador no tenen cap credibilitat.

Ens enganyarem de pensar que el que està passant ara mateix als EUA no pot passar a la Unió Europea. Les notícies sobre la infiltració i influència dels discursos d’odi als cossos i forces de seguretat europeus són una constant des de fa anys, sense que mai s’hagi fet net del tot ni refermat un control democràtic sobre elles. L’extrema dreta europea ha fet de la immigració l’eix del seu discurs i es mira les actuacions de l’ICE amb enveja, de vegades discretament i de vegades no tant. A hora d’ara no és gens descartable que veiem intents de copiar l’ICE si l’extrema dreta arriba al poder en solitari o de la mà dels partits conservadors a alguns països, o fins i tot, si aconsegueixen arribar a prou número de governs, o influir sobre ells, a escala europea. La política migratòria de la UE, a més, ha preparat el terreny perquè una evolució en aquest sentit sigui possible.

A casa nostra, totes i tots tenim al cap encara les imatges de l’estiu passat a Torre Pacheco o de la crema de la mesquita de Piera, o el desallotjament de 400 persones del B9 de Badalona en ple hivern. En l’àmbit polític veiem com l’extrema dreta creix exponencialment, sobretot l’ascens d’Aliança Catalana amb un discurs centrat exclusivament en la immigració i el racisme i que, a més, és capaç de marcar el discurs i les polítiques d’altres formacions, fet que es veu molt clarament en el cas de Junts, sobretot a escala municipal. Cada vegada és més urgent construir un model de país en el qual s’avanci en la construcció nacional a partir de la conquesta col·lectiva de drets socials, culturals i econòmics, acompanyat d’aliances i un front ampli en clau antifeixista.