Gabriel Rufián Romero, aigua beneita

Sergi Sol

Periodista

Es va donar a conèixer com un entranyable gamberro a les Corts, on va substituir a l'històric Joan Tardà. Amb l'home del bigoti, somriure franc, honestedat a prova de bomba, li unia la seva vocació esquerrana i republicana, també el seu independentisme instrumental. Volem la República Catalana per a aconseguir un país millor, més just i més lliure i amb un nivell més alt de prosperitat. Però mentre Tardà venia de la lluita antifranquista, del PSUC, Gabriel Rufián va sorgir del no-res.

Cert que el pare havia tingut una tradició esquerrana. Però ell no s'havia significat. Més enllà de tenir un pòster del Che Guevara a la seva habitació i de llegir a poetes republicans. Ell mateix ha confessat que si hagués nascut a Vallecas potser estaria votant a Pablo Iglesias. No hi ha comparació possible a Catalunya, els Comuns estan a anys llum d'Iglesias. No li arriben a la sola de les sabates.

Com és possible que un tipus com Rufián es convertí de sobte en cap de l'esquerra independentista catalana a Madrid? No hi ha dubte que sense demostrar aptituds mai hauria arribat tan lluny. I molt menys a consolidar-se. Però tampoc sense l'Oriol Junqueras. Impossible sense ell. Si algú va establir les condicions perquè un noi de barri sense pedigrí, sense pertànyer a cap mena d'elit econòmica, acadèmica, política, sense padrins, sense res, arribés tan alt, és perquè l'Oriol Junqueras així ho va voler. Junqueras creu fermament en una Catalunya de tots, aposta per la seva complexitat, per la mescla, perquè sap que sense això no hi ha cap projecte de futur per a Catalunya.

Això de Rufián, ningú ho ignora, és gairebé un miracle. Que una persona de Santako que va sentir parlar en català ja en l'adolescència hagi arribat on ha arribat, com a portaveu i cap visible de l'independentisme a Madrid, trenca tots els esquemes. Quan davant d'ell, Rivera i la seva banda denunciaven la discriminació del castellà a Catalunya, era per petar-se de riure. Rufián és aigua beneita davant totes les maldats que projecta l'espanyolisme ranci.

Però no creguin que ho ha tingut fàcil. I que els seus orígens i loquacitat no li han generat enveges també dins del món independentista. Especialment entre les classes dirigents hereves del nacionalisme hegemònic que va pactar amb Felipe i amb Aznar.

Cal dir que algú com el president Jordi Pujol de ben segur que entén el que representa un tipus com Rufián per a Catalunya. I que beneeix el seu perfil encara que potser no al mateix Rufián. Però si Rufián desperta tots els dimonis d'alguna gent és a la del neoindependentisme, l'ataquen i el menyspreen amb tota mena de bajanades i tòpics. Ho consideren un estrant, impiu i impur.

La veritat és que Rufián s'ha convertit en una celebritat que no deixa indiferent. Amb els seus més i menys, les seves intervencions en les comissions d'investigació del Congrés deixen empremta, una petjada que deixa rastre. Rufián és jove encara però ja no tan inexpert. Ha fet un màster a les Espanyes bregant amb el milloret del PP i del PSOE.

I a Catalunya cobreix com cap altre el flanc de frontera quan sembla que els blocs es consoliden, ja que normalitza l'independentisme a tots els barris i geografia menys proclius a veure en aquesta possibilitat una idea amb la qual empatitzar.

Si aquest mal perdre dels que sempre hi van ser -i avui hi seran menys-, no ho tira tot pel terra provocant noves eleccions, Catalunya pot tenir per primera vegada una formació política presidint el Govern que no viu a la Catalunya dual que es van repartir nacionalistes i socialistes i que Pasqual Maragall va posar en escac amb la seva audàcia. Encara que ho va pagar amb el seu cap i li van donar el passaport.

Però precisament per això no serà fàcil. Ni uns, ni altres se senten còmodes amb aquest canvi. Fixin-se com conviuen en la Diputació de Barcelona com si d'una lluna de mel es tractés malgrat la xafogor que pesa sobre aquesta institució, assetjada en la presidència per la corrupció.

Però ni amb aquestes, avui per tu, demà per mi. Veure com es cobreixen mútuamente les vergonyes hauria de provocar sufocament i només provoca indiferència, que és justament el que no provoca Gabriel Rufián. No es preguntin pel motiu. La resposta es troba en una tradició de quaranta anys. I per molt que competeixin saben que es necessiten per continuar gaudint d'un repartiment i equilibri que els retroalimenta. La Catalunya de Junqueras és l'únic antídot per sortir del mal pas i de l'empat infinit.