Escolta, però per què feu tantes vagues a la CGT?

Fa uns anys es va requerir al Departament de Treball les dades de vagues i seguiments per sindicat convocant a Catalunya, davant la sospita que es va produir un sorpasso en el desenvolupament de conflictes sindicals. Efectivament la CGT, amb una presència 10 i 12 vegades inferior a empreses que les dues principals organitzacions, era qui convocava més vagues i generava més seguiments des del 2015 cada any fins a l’actualitat. No és, doncs, un fet circumstancial, però tampoc habitual. Tots els anys anteriors era CCOO qui, si bé no amb relació a la seva presència però sí en valors absoluts, liderava la lluita sindical a Catalunya.

Aquí el que és rellevant és el que està passant i les raons de fons. Les dades i la seva difusió són simplement la demostració empírica de la realitat. El debat entre persones de diversos sindicats, per desgràcia, es va limitar a fer voltes amb relació a les dades i no segons el canvi produït i les potencialitats que representava.

Des de càrrecs de CCOO directament es deia que mentíem perquè, òbviament, aquest rol de lideratge els hi corresponia. En un determinat moment van deixar de parlar-ne, probablement un cop revisada internament la veracitat. A la UGT no li suposa major problema perquè es dirigeix a sectors moderats de la classe obrera.

En els darrers 10 anys, gairebé la meitat dels vaguistes a Catalunya han seguit protestes convocades per la CGT

En altres espais sindicals el que es posava en qüestió era que no es tenia en compte les dades de comitès d’empresa. Tampoc era així, doncs des del 2018 les vagues i seguiments de la CGT també superen les convocades per comitès d’empresa. I no per poc: El seguiment dels darrers 10 anys indica que el 46,19% de les vaguistes a Catalunya en aquest periode van seguir una vaga convocada per la CGT. En contrast, els seguiments generats per vagues convocades des de comitès d’empresa representen el 14,64% del total.

El debat dins la CGT de Catalunya

Certament, aquesta conscienciació de la capacitat operativa del sindicat va posar més vigent la qüestió de la vaga. Es van obrir espais de debat informals, entre persones i sectors productius més interessats. També orgànics mitjançants ponències a congressos de l'organització. Resumint-ho en titulars es sintetiza en dues línies principals: ampliar el número de conflictes i potenciar-los per tal que el número de victòries s’incrementés. Pel primer punt es va generar material específic, formacions i espais de debat en trobades com per exemple escoles d’estiu o primavera. Normalitzar la vaga com a eina de treball, no com a palanca d’últim recurs.

El 2023 la CGT va aprovar una caixa de resistència, que dona suport a les vagues

Pel segon punt, com guanyar més conflictes, s’ha mirat d’articular respostes a la pregunta fonamental en una vaga: com incrementar més la pressió fins a fer-la insostenible per a les empreses? Seguir un esquema clàssic no és suficient per guanyar, és massa previsible. Cal fer més mal. Un dels moviments, no l’únic, ha estat la creació d’una caixa de resistència de la CGT de Catalunya, al Congrés de Sallent de 2023. Aportar vitamines per tal que els pols aguantin més.

Aquestes conclusions i intercanvis d’idees estan funcionant, com veurem més endavant.

El debat fora de la CGT de Catalunya

Malauradament, em temo que és força decebedor.

El sindicalisme de contrapoder té una oportunitat d’or per tal d’incrementar la iniciativa sindical a Catalunya, molt més que actualment. I aquesta finestra no s’està aprofitant. Fa la impressió que la difusió any rere any de les dades de conflictes sindicals a Catalunya s’està interpretant externament com simples actes de propaganda i no de fotografies de l’esquerda existent en l’ordre establert del mapa sindical català.

Aquesta fotografia hauria de ser l’excusa per entomar la situació, pensar i posar en marxa accions concretes per fer palanca allà on els mecanismes d’equilibri del sistema estan fent figa. No és això, precissament, un dels objectius estratègics de molts sindicats dits alternatius?

La Intersindical-CSC va crear una caixa de resistència el 2024, sí, però faltaria l’altra pota: fer vagues. L’automatisme de replicar estrucutres del que fan els sindicats bascos no és suficient per seguir el seu camí. És imprescindible acompanyar-lo de generació de conflicte real, sostingut i dur en base a una estratègia treballada.

Amb relació a les vagues, CCOO ha canviat el seu posicionament. Accepta que no és l'organització que més lluita en termes absoluts a Catalunya, però menysté a qui ho fa per no tenir lògica sindical “en un moment en que els salaris són més alts”, segons va dir l’exsecretari general del sindicat a Catalunya, Javier Pacheco, fa uns mesos. Com si el fet de seguir una línia basada en la lluita per negociar després fos un caprici, o actes sense sentit lògic causats per motivacions infantils o poc raonades.

El company té una confusió amb el concepte "salaris més alts". Segons les seves pròpies dades, els convenis d’empresa signats a Catalunya en el periode 2021-2024 han suposat un increment mig del 10,84%, els sectorials de Catalunya un 11,54% i els sectorials estatals un 11,06% Però en el mateix periode, segons indica l'INE a la seva web, la inflació acumulada del periode 2021-2024 ha estat del 19,4%. És a dir, una pèrdua salarial real d'entre el 7,86 i el 8,56%

Les dades demostren que entre 2021 i 2024 els treballadors han patit una pèrdua salarial real

Quins salaris alts, doncs? Què fem amb aquestes pèrdues en contextos de preus de vivenda disparats? Estem tan bé que no calen vagues ofensives?

M’arriba que des de la secretaria general d’un important sindicat d’àmbit català, amb qui s’acostuma a coincidir, s’ha comentat “Sí, feu moltes vagues, però per a què serveixen?”.

Em sembla important que es tingui consciència que la CGT no fa vagues per fardar, tirar bengales, protestar o realitzar performances simbòliques. Es fan perquè, principalment, la majoria funcionen i perquè negociar sense pressió mai ho fa. Tan simple com això.

No cal anar gaire lluny, agafem uns quants casos de l’any passat, 2024.

• Gossera de Barcelona: 59 dies de vaga i 40% d'increment de salaris.

• Smoking paper: 25 setmanes de vaga i increments 2.400 euros anuals a la plantilla contractada des de 2014

• H&M: 97 dies de vaga i un 10% d'increment de sou, a més d'un dia extra de vacances i teletreball.

• Secomsa: 23 dies de vaga i nous triennis antiguitat, reducció jornada a 35 hores setmanals, i tres dies assumptes propis.

• Acrylicos Vallejo: 26 dies de vaga, increment lineal de 3.010 euros per treballadora, 200 euros anuals per fill/a fins els 25 anys, 500 euros per naixement fill/a, i això multiplicat per 1,5 en cas de familia monoparental, mesures seguretat i salut.

• Prezero: 75 dies de vaga i increment lineal de 1.000 euros per treballadora, increment adicional 5,5%, pas a fix de complements variables.

• DXC: set dies de vaga i increments de 8,2% de mitjana en dos terços de la plantilla (3.000 persones).

• Escola audiovisuals ITES: 21 dies de vaga i acceptació de 15 dels 16 punts de la vaga.

Moltes altres vagues han obtingut avenços parcials o estan enmarcades en lluites llargues com els coeficients reductors pel transport, ambulàncies Egara, Correus, la lluita pel conveni digne del SAD, un acord insuficient per a l’ICS, etcètera.

Algú creu que en algun dels exemples anteriors s’hauria assolit res si no s’hi hagués activat el mecanisme de vaga contundent i ferma? Per això fem vagues. Algú creu que la CGT ha incrementat el seu conflicte de forma tan rellevant per una espècie de generació espontània, casual i atzarosa?

Algú creu que la CGT ha incrementat el conflicte de forma tan rellevant per una espècie de generació espontània, casual i atzarosa?

Seria un error plantejar la situació actual, en què el sindicalisme de contrapoder a Catalunya està guanyant un dels espais en disputa amb el sindicalisme domesticat, com una simple batalla de relats i minusvaloració dels esforços conscients que s’estan fent. Al contrari, si des de cada espai s’incrementa l’aposta per les vagues tenim a l’abast de la mà objectius molt més ambiciosos que l’acumulació de victòries a nivell d’empresa.

Soc inevitablement optimista amb relació al sindicalisme, almenys un de cada dos dies, i estic fermament convençut que si seguim amb més intensitat aquest camí estarem en condicions de recuperar un poder obrer que serà la clau, no només per millorar les nostres vides, sino per implantar progressivament la nostra pròpia agenda de reivindicacions. Però cal, primer, que ens ho creiem.