La desunió costa almenys dos escons a l'esquerra basca no independentista

Miguel Guillén Burguillos

Els resultats de les eleccions al Parlament Basc no han estat bons per a l'esquerra transformadora basca no independentista. L'únic escó de Sumar (aconseguit per Jon Hernández, secretari general del Partit Comunista d'Euskadi-EPK) no fa res més que posar en evidència el desastre sense pal·liatius d'aquest espai polític que, no fa gaire temps, fins i tot va arribar a ser la força més votada a Euskadi en unes eleccions generals (juny de 2016, sota la marca Unidos Podemos/Elkarrekin Ahal Dugu), aconseguint sis meritoris representants al Congrés dels Diputats. A les eleccions al Parlament Basc del 2016 va obtenir 11 escons, mentre que el 2020 va aconseguir la xifra de 6 representants. No es pot entendre aquest desastre (Podemos deixa de tenir representació parlamentària, dada no menor) sense la desunió entre els morats i Sumar, amb la coneguda acritud públicament existent que no fa més que allunyar el potencial electorat, que opta per altres opcions com EH Bildu o també el PSE-EE.

Amb els resultats de la nit electoral del 21A a la mà, tot sembla indicar que es reeditarà el govern de coalició format pel PNV-EAJ i el PSE-EE, liderat pel fins fa poc desconegut Imanol Pradales, ja que entre les dues formacions superen la majoria absoluta, situada en els 38 diputats (el PNV-EAJ n'ha aconseguit 27 -els mateixos que EH Bildu- i el PSE-EE, 12). Però si Sumar i Podemos haguessin concorregut conjuntament als comicis, el panorama podria haver canviat sensiblement. No podem saber què hauria passat realment, però si efectuem l'exercici de sumar els vots aconseguits per ambdues formacions, podrem observar com aquesta eventual candidatura unitària hauria aconseguit dos representants més del que ha aconseguit Sumar en solitari. Amb la Llei d'Hondt a la mà, obtenim que a la província d'Àlaba el repartiment d'escons hagués quedat exactament igual, però tant a Biscaia com a Guipúscoa aquesta candidatura d'esquerres hagués sumat un diputat més a cada província, representants que en tots dos casos arrabassaria al PSE-EE. En resum, en aquesta situació imaginària els resultats electorals serien els següents: PNV-EAJ 27 escons, EH Bildu 27, PSE-EE 10, PP 7, Sumar-Elkarrekin Podemos 3, i Vox 1. Com podem observar, la coalició de govern PNV-PSE quedaria a un escó de la majoria absoluta i s'obriria un nou escenari, que ara no és moment d'aventurar. Perquè sembla que per tal que hi hagi un govern d'esquerres a Euskadi encara haurem d'esperar un temps.

Per separat, en aquestes eleccions del 21A Sumar ha obtingut un 3,34% del vot vàlid emès, mentre que Elkarrekin Podemos s'ha quedat al 2,25% (és a dir, per sota del tan temut llindar del 3%). Això vol dir que amb una candidatura unitària el percentatge hauria pujat fins al 5,59%. Això sense considerar l'opció (plausible) segons la qual la unitat d'aquesta esquerra (la no desunió, en altres paraules) podria encoratjar potencials electors a desplaçar-se fins al col·legi electoral per triar la papereta de Sumar-Elkarrekin Podemos (o el nom que adoptés la coalició), o optar per aquesta opció en comptes d'una altra. Els resultats de no fa gaires anys demostren que el potencial electoral d'aquest espai polític existeix, com a mínim per no quedar-se amb el raquític únic representant obtingut i poder desenvolupar un paper més decisiu a la política basca.

Que les coses no s'han fet bé en les formacions a l'esquerra del Partit Socialista en els darrers temps a tota Espanya (també a Euskadi) està fora de tot dubte, i més enllà de repartir responsabilitats entre les direccions de Podemos, Sumar i les altres forces aliades, del que es tracta és de remetre'ns a les dades i observar a qui beneficia la desunió. Una primera intuïció, a manca d'enquestes postelectorals: que el PSE-EE millori el seu resultat respecte a les anteriors eleccions al Parlament Basc (Pedro Sánchez té motius per somriure) té a veure amb la desunió de l'esquerra que representen Sumar i Elkarrekin Podemos. Un segon apunt: que molts antics votants d'Unidas Podemos el 2016 han optat aquest 21A per EH Bildu també està fora de dubte, en un context en què l'opció per la independència d'Euskadi se situa al 22%, segons dades de l'últim Sociòmetre del Govern Basc, del mes de març passat (PNV-EAJ i EH Bildu han obtingut conjuntament aquest 21A un 67,7% del vot emès vàlid).

La desunió, l'acritud pública, desacomplexada i irresponsable, entre líders i militants, la primacia dels interessos personals i partidistes i, en definitiva, la deriva autodestructiva d'aquest espai polític no són elements positius a l'hora d'aconseguir resultats electorals beneficiosos per als seus interessos (i una cosa que penosament es tendeix a oblidar: els interessos de les classes populars i treballadores). Aquesta dinàmica autodestructiva ja està tenint conseqüències clares, a nivell de diferents comunitats autònomes i també pel que fa al govern espanyol i els seus suports parlamentaris. I ho saben en totes les forces polítiques adversàries, singularment a les files del PSOE, sempre prestes a llançar les seves xarxes sobre els votants desenganyats per Podemos, Sumar i altres forces aliades. El problema és que alguns líders de l'esquerra transformadora no es donen per assabentats ni al·ludits, o pitjor, els importa un rave. De vegades la irresponsabilitat és il·limitada, també entre aquells que diuen defensar els interessos dels qui més necessiten la política decent, la redistribució de la riquesa, la defensa dels serveis públics i la lluita contra tota mena de discriminació.