La desconfiança en el poder judicial està més que justificada

Algunes persones potser recordaran haver llegit, en aquest mitjà i en algun altre, informació sobre un fet greu que va tenir lloc a l'Albera empordanesa a principis de desembre del 2023. Dos guàrdies civils de paisà van decidir abalançar-se amb el seu cotxe contra un grup de manifestants que tallaven de manera intermitent una carretera, mentre exhibien pancartes i repartien fulls explicatius a la vora de Sant Climent Sescebes. Es tractava d'una protesta ecologista, prèviament comunicada i vigilada per Mossos d'Esquadra, en defensa de l'espai natural i en contra de la instal·lació en aquella serra d'aerogeneradors de grans dimensions.

Una dona va ser atropellada i va resultar ferida com a conseqüència de la violència irresponsable dels guàrdies civils, que també van lesionar amb el seu cotxe a un agent de Mossos d'Esquadra quan intentava aturar-los. Els mossos van córrer darrera del vehicle, no identificat, que finalment es va detenir quan ja es trobava a certa distància dels manifestants. El conductor i el seu acompanyant van exhibir plaques però es van negar a deixar veure clarament les seves acreditacions com a membres d'un cos de seguretat.

El cotxe va ser fotografiat i la imatge captada es va posar a disposició de Mossos, però la matrícula no constava al registre de tràfic. L'entitat ecologista empordanesa IAEDEN, algunes formacions polítiques i el propi Departament d'Interior de la Generalitat van exigir responsabilitats al Ministerio, es van presentar denuncies, es va investigar i finalment els guàrdies van haver de respondre en un procés d’instrucció judicial.

La causa, però, ha quedat arxivada. Per quin motiu? El jutge instructor i l'Audiència Provincial corresponent van decidir negar l'evidència i van donar per bona la versió de l'advocat dels guàrdies, que va resultar ser, ves per on, un individu conegut per la seva llarga i inconfusible trajectòria ultradretana. José María Fuster-Fabra.

Poc va importar als jutges la realitat del que havia passat davant dels ulls de desenes de persones. Dos anys i mig després d'aquells fets, la Sección tercera (penal) de la Audiencia Provincial de Girona, en la seva resolució va desestimar el recurs interposat per IAEDEN i les persones més afectades per l'agressió dels guàrdies contra el sobreseïment provisional de la causa. Ho va fer amb un text desvergonyit en el qual s'afirma que les diligències practicades sobre l'atropellament "no permiten acreditar que la conducción pueda ser calificada como temeraria" i manté que el cotxe que conduïa un dels guàrdies "circuló por el arcén, por donde no había gente". Diligències? Una simple visita al punt on es va produir l'envestida permet veure que en aquella carretera i en aquell lloc no hi ha voral de cap mena. Així es va posar de manifest en declaracions realitzades en el jutjat de Figueres on Fuster-Fabra va afirmar el que el magistrat ha donat per cert. "La conducción del guardia se ajustó en todo momento a las concretas circunstancias existentes, evitando poner en peligro la integridad de los manifestantes", es diu a la resolució judicial, malgrat l'evidència en sentit contrari. A la carretera hi havia persones amb pancartes,  algunes de les quals no van tenir temps d’evitar el cop del cotxe dels agents que va envestir contra elles. 

Aquest cas no és anecdòtic. És rellevant i significatiu. És del tot coherent amb el comportament que mantenen magistrats de diferents tribunals, entre ells els del Suprem i de l'Audiència Nacional. I també ho és amb determinades actuacions esbiaixades de la Guàrdia Civil. Il·lustra la percepció que té, segons les enquestes, la major part de la ciutadania sobre el món de la justícia. No tothom és igual davant la llei.

Una part de la magistratura es troba colonitzada, a diferents nivells, per personatges de tarannà indubtablement antidemocràtic, que actuen en connivència amb advocats i entitats d’ultradreta i amb forces de seguretat farcides d’agents que no respecten els drets elementals de les persones.

Darrerament sembla que aquesta realitat ha començat a ser reconeguda en públic per dirigents que fins ara repetien, i encara repeteixen amb menys freqüència, que cal respectar les resolucions judicials i mantenir sempre la confiança en la professionalitat de tots els membres dels "cossos i forces de seguretat de l’Estat". Cossos que actuen en molts casos sota l'empara d’una legislació que el Govern progressista es va comprometre a derogar i que segueix vigent.. Policies d’aquí i d’allà apliquen a discreció la Ley de Seguridad ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa, aprovada quan governava Mariano Rajoy, contra ciutadans que no fan altra cosa que exercir el seu dret a la protesta.

Què impedeix la seva derogació?

Òbviament que hi ha molts jutges que exerceixen les seves funcions amb honestedat i infinitat d'agents policials que quotidianament procuren prestar assistència a gent que ho necessita, que treballen per facilitar la convivència i servir la ciutadania de la millor manera possible, com és la seva obligació, però ells mateixos haurien de ser els primers interessats en intentar combatre la complicitat amb la dreta extrema. Tenim mostres més que abundants de resolucions judicials rigoroses, així com d'actuacions assenyades de policies i guàrdies, entre elles no poques de caràcter humanitari, però hi ha sectors dels aparells judicial i policial  que estan malalts d'autoritarisme, sobreria, arbitrarietat, xenofòbia i aporofòbia. I també, perquè no dir-ho, perquè es nota, malalts de desitjos de castigar persones físicament i moral, per demostrar qui mana. I pel plaer d'actuar d'aquesta manera.

Algunes diputades i diputats han començat a dir amb certa freqüència, en seu parlamentària, que hi ha jutges que volen condicionar la vida política. Important descobriment, per alguns. Ja era hora. Llàstima que hagin necessitat tant de temps per constatar-ho.

Sembla que no van poder ignorar que un Fiscal General de l'Estat, Álvaro García Ortiz, va ser processat i condemnat, sense cap prova, com a responsable d'una filtració que ell no va facilitar. Calia buscar un culpable. Un cas de filtracions! Déu meu! Quin escàndol! Es diria que la revelació de continguts hipotèticament secrets és una pràctica poc freqüent en l'administració de justícia. Quantes vegades es viola el secret dels sumaris sense cap conseqüència? Garcia Ortiz va ser condemnat, diguem-ho clar, per protegir els interessos d'Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, enriquit gràcies a la facturació per valor de milions d’euros a un grup hospitalari i pendent de judici oral per frau fiscal.

Però més enllà d'aquest cas, els currículums d''alguns dels nostres togats més il·lustres estan plens de malignitat.

Cal recordar els sis anys de privació de llibertat que va patir Arnaldo Otegi com a conseqüència d'un judici polititzat i injust? I les causes obertes contra centenars de persones per la seva implicació en crides a les urnes? Hi ha qui insisteix en passar pàgina, però cal retenir en la memòria que la consulta del 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 van tenir lloc gràcies a la voluntat popular, expressada amb el vot de milions de persones. I els anys de presó que van complir governants i dirigents catalans com a conseqüència de les actuacions de personatges com Pablo Llarena, Manuel Marchena, Carmen Lamela i altres membres de l'alta judicatura? I la detenció i empresonament dels joves d'Altsasu gratuïtament acusats d'haver agredit a dos guàrdies civils fora de servei en un incident a un bar? I Els Sis de Saragossa, detinguts i condemnats sense cap prova després d’uns actes de protesta contra Vox? Podriem seguir i seguir fins avorrir al lector amb l'enumeració de brutalitats policials, multes, detencions, inhabilitacions i amb el recordatori d'altres injustícies que s'han comés i es cometen en nom de l'ordre, la seguretat i l'Estat de dret.

Un "Estat de dret" amb un Tribunal Suprem que es nega a l'aplicació de l’amnistia, aprovada pel poder legislatiu, a persones que van impulsar el referèndum del 2017, però que sí la va concedir a tots els policies i guàrdies que van carregar brutalment contra gent que només volia votar.

Diguem-ho amb claredat. No es pot demanar confiança permanent en la Justícia quan alguns dels seus més significats administradors menyspreen la igualtat de drets de la ciutadania. Cal posar en evidència l'existència de procediments judicials oberts amb finalitats polítiques, així com sentències clarament injustes, dictades contra persones i entitats que en alguna mesura, gran o petita, posen en qüestió el règim heretat del franquisme. És el que es coneix com a lawfare, practicat per magistrats i jutges implicats en un sistema que es defensa a si mateix amb eines que se li ofereixen des de casernes i comissaries farcides d’elements ultradretans, des d’associacions d’ideologia antidemocràtica y des d'un complex mediàtic sistemàticament dedicat a la desinformació. Fa ja un cert temps que cobra versemblança progressivament la hipòtesi d'una acció coordinada per consolidar el poder de la dreta extrema a totes les institucions de l'Estat. 

És una realitat que es reconeix cada cop amb més freqüència, però encara insuficientment. S'explicita des d'alguns mitjans de comunicació i en seu parlamentària. No fa gaire, el passat 24 de juny, la diputada de EH Bildu Mertxe Aizpurua ho va expressar de manera més clara que ningú. "No donem per bona qualsevol actuació policial o judicial pel simple fet d'anar revestida de legalitat". "No és desconfiança abstracta. És memòria política, és història", va dir des de la tribuna del Congrés dels Diputats.

Va recordar detencions, tortures, empresonaments, il·legalitzacions, tancaments de mitjans de comunicació, per recordar que els poders de l'Estat van voler "desactivar un moviment polític que era capaç de qüestionar i enfrontar allò que es va denominar Transició democràtica" i que exigia "una ruptura democràtica real". Va denunciar el que es coneix com a "Règim del 78" que en comptes de trencar amb el franquisme "va instal·lar i apuntalar la continuïtat dels poders econòmics, dels jutges i de les forces de seguretat, sense depuració real, i tot això sota el paraigua d’una monarquia hereva del franquisme". Actualment, va dir Aizpurua, "el PSOE i el Govern espanyol són víctimes del propi règim que van construir".

Al llarg de la història recent, els pobles de l'Estat espanyol hem tingut algunes oportunitats d'aconseguir una ruptura amb l'aparell heretat del franquisme. A finals dels anys 70, quan es conquerien espais de llibertat, la mobilització que existia a fàbriques, barris, centres d'estudi, entitats culturals... generava esperances de canvi real. Molta gent intentava fer tot el possible per a que sobre les cendres de la dictadura es pogués construir una democràcia real, en tots els àmbits. Però no va ser així. Lluís Llach ho va dir ben clar ja l'any 1978, sense tallar-se ni un pel, amb una inesborrable cançó: No és això, companys, no és això. Franquistes i opositors havien signat els Pactes de la Moncloa. Els crims de la dictadura van quedar en la impunitat, la monarquia es va perpetuar i bona part de l'aparell d’Estat, particularment el poder judicial i les forces policials es van mantenir sense depurar. La ruptura era possible, semblava, perquè el grau de mobilització social era enorme, però es va menystenir la força de la societat mobilitzada, per por al que pogués fer el que es coneixia com a "bunker", ben implantat a l'Exèrcit i a l'aparell d’Estat franquista.

Durant la segona dècada d'aquest segle també van créixer esperances serioses de canvi. "Que no ens representen, que no!", "democràcia real ja!"... es cridava des de les places. El moviment 15-M va permetre que milers i milers de persones d'arreu l'Estat expressessin la seva indignació contra els efectes de la globalització i contra les mesures d'austeritat, i somiessin en "un altre món possible". La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca va mobilitzar una barbaritat de gent contra el poder financer. A Catalunya, una organització plural i democràtica, 'Procès Constituent', intentava unificar els esforços de tots els sectors interessats en un canvi social radical... La irrupció de nous actors polítics, com 'Podemos', o les diferents 'confluències' que van fer possible l'existència dels "Ajuntaments pel canvi" a un nombre important de poblacions, van il·lusionar molta gent. Es parlava llavors de la "nova política". Qui ho recorda? El sobiranisme català va donar vida a un procés que va posar en qüestió no només l'Espanya radial sinó la pròpia monarquia. La voluntat republicana semblava potent. Molt s'ha escrit des de llavors sobre dinàmiques institucionals, abandonament del carrer, desencisos, des-escalada de conflictes, disputes pels lideratges, trencaments orgànics... Les causes de la desmobilització posterior mereixen reflexió i capacitat d’anàlisi, certament, però en qualsevol cas no es pot obviar la repressió exercida des de l’aparell del Règim del 78, amb el seu poder judicial intacte.

Els tractes de favor que reben determinats delinqüents per part d'alguns tribunals, com el descrit en els primers paràgrafs d’aquest text, o la impunitat amb la qual es mouen els agents corruptors de polítics i institucions, o la insubordinació de bona part de la magistratura al poder legislatiu, o els atemptats contra drets elementals comesos per agents policials... exigeixen reacció social i política de la societat civil per democratitzar l'Estat.