Com que el PSOE és el mateix que el PP...

Sergi Sol, periodista

Puigdemont i el seu entorn han repetit fins a la sacietat allò del “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”. Vaja, que no hi ha cap diferència entre el bloc d'investidura de la dreta (PP i VOX) amb el de l'esquerra (PSOE, Sumar i perifèrics).

El que, per tant, és una invitació a engegar a pastar fang qualsevol investidura. O de justificar noves eleccions i donar una nova oportunitat que aquesta vegada sí que sumin PP i VOX.

Puigdemont sap que això no és cert. Per més que el PSOE sigui captiu del patriotisme constitucional del PP i del marc nacionalista de la dreta espanyola. I no és només que ell ho sàpiga. Ho saben –o almenys així ho perceben- bona part dels votants independentistes que van optar a les eleccions del 23 de juliol per prestar els seus vots al PSOE o a Sumar. Van veure aquestes opcions més útils per frenar la dreta, comprant així l'espantall –sovint, amb raó– que van agitar els estrategs del PSOE. Si a alguna part de la Península va funcionar aquest recurs va ser precisament a Catalunya. I en bona mesura també a Euskadi. Als dos territoris el PSOE va guanyar les eleccions. De fet, almenys a Catalunya, aquest esquer sempre ha funcionat. El 'si tu no hi vas, ells tornen' va donar al PSOE fins a 25 diputats a Catalunya al seu dia, 6 més que ara.

Puigdemont té motius per no refiar-se del PSOE. Però la seva esmena és en realitat a Oriol Junqueras i a ERC. Aquesta és la principal batalla que lliura. Per retreure els acords dels de Junqueras amb el PSOE necessita dues coses. La primera, menystenir tot acord. 'Gratis', 'a canvi de res' solen repetir els seus capitostos, inclosos els que són al carrer gràcies a aquests acords. I, en segon lloc, equiparar el PSOE amb la dreta per restar tota credibilitat a cap matís.

Artur Mas és gat vell. Coneix Puigdemont. De fet, el va posar ell a dit al capdavant de la Generalitat quan la CUP va voler llançar Mas a “la paperera de la història”. Per això va llançar un missatge a Puigdemont sobre quina actitud mantenir a la negociació d'investidura: “Cal ser exigent, no intransigent”. Perquè coneix Puigdemont i les seves inclinacions. És a dir, juga a allò de puntada i cap endavant. La zona de confort de Puigdemont és aquesta. El tot o res agitant la bandera de l'irredentisme. Sortir de la zona de confort és un problema per a Puigdemont. Perquè aleshores ha de bregar amb tot el que ell mateix ha sembrat. Després de demonitzar a ERC pels seus acords amb el PSOE, com pactar-hi ara? Amb tot allò que ha arribat a dir no és fàcil esmenar-se. Sobretot perquè després els ha d'explicar als seus seguidors més aguerrits que s'ha prestat a un acord amb el PSOE. I si els indults eren 'res' o fins i tot pitjor, una estratègia per carregar-se a l'independentisme, com ara es defensa un acord?

Cert que Junts no és pas un bloc homogeni. Són molts els que resen perquè Puigdemont escolti les paraules de Mas. Però el líder de Junts ha arribat tan lluny que qualsevol pas que no sigui una fugida endavant no sabrà com explicar-ho.