ARCADI OLIVERES. La lluita per la Pau i la Justícia

Artur Domingo i Barnils

Historiador i especialista en l'obra i llegat de Gandhi

'He de confessar que no faig cap distinció entre economia i ètica. Les economies que perjudiquen el benestar moral d’un individu o d’una nació són immorals i, per tant, pecaminoses. Per tant, l’economia que permet a un país aprofitar-se d’un altre és immoral'.

M.K. Gandhi, Young India, 13-10-1921

Vaig conèixer personalment l’Arcadi Oliveres a Mumbai l’any 2004, durant el W.S.F. (Fòrum Social Mundial). Va ser la meva primera estada a l’índia, aprofitant que alguns dels temes plantejats durant les sessions del Fòrum estaven relacionats amb la vida i el llegat de Mohandas Gandhi. També era una oportunitat de conèixer un país pel qual em sento atret de fa anys i d’assistir a reunions i conferències dedicades a una de les personalitats que m’han interessat i m’interessen més, i a la qual he dedicat --i hi dedico encara-- el meu estudi. Allà vaig trobar l’Arcadi, acompanyat d’altres membres de Justícia i Pau, entitat que ell presidia, enmig d’un ambient de certa eufòria col·lectiva, que era la que es vivia en aquells anys en els moviments altermundistes. Anys d’afanys per cercar alternatives d’abast mundial en un món cada cop més en crisi. Va ser el meu primer contacte directe amb la seva afabilitat.

Després d’això vam anar coincidint en determinades ocasions, moltes menys de les que m’hauria agradat. Entre moltes altres afinitats, teníem en comú l’interès per Gandhi. L’Arcadi era un pacifista convençut. Segons ha explicat en la seva darrera entrevista, havia heretat aquesta convicció profunda del seu entorn familiar, especialment del seu pare, i també de Lluís Maria Xirinachs, que va ser professor seu. Es va implicar ben aviat en els moviments de protesta contra el franquisme, participant en la fundació del SDEUB (el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona). La seva consciència, d’arrel cristiana progressista, el va portar a rebutjar clarament el militarisme, una actitud que ha mantingut fins al final de la seva vida.

Però el seu pacifisme --i en això hi ha algun punt de comparança amb Gandhi-- tenia també una base profundament social. Sovint afirmava que no hi pot haver pau sinó hi ha justícia, si hi ha explotació. Una de les entitats que va presidir, com ja he dit, va ser Justícia i Pau, que combina aquests dos aspectes. La seva crítica radical del capitalisme el va portar a estudiar l’entramat del poder econòmic i les complicitats que hi ha dins les institucions i entre els seus càrrecs dirigents. Era un goig, a part de molt instructiu, sentir-lo explicar, sense renunciar a una certa ironia, les connexions entre els poders econòmics i les institucions polítiques, tant a nivell de l’Estat espanyol, com d’Europa i el món. I ho feia d’una manera didàctica, planera i amena, captivant com pocs ho sabien fer. Per això era tan sol·licitat en els instituts i centres d’ensenyament: per aquesta combinació de rigor, informació i didactisme.

L’Arcadi Oliveres ha estat una persona compromesa amb totes les causes que ha considerat justes. Un dels moments en què la seva activitat va transcendir més va ser durant el 15-M i el moviment dels indignats, l’any 2011. Parlant a les places, als instituts, a les entitats veïnals, i de tota mena, va desenvolupar una activitat frenètica, propugnant sempre la importància de la noviolència, de la qual n’era un convençut defensor. La seva figura, d’aparença física fràgil però d’una gran fermesa ètica, es va fer familiar per a milers de persones. Dos anys més tard va ser el principal impulsor, juntament amb la monja benedictina Teresa Forcades, de l’entitat Procés Constituent, que pretenia vincular la defensa dels drets i la justícia social amb el dret a l’autodeterminació de Catalunya, en la millor tradició dels moviments i teories que han estat conscients que drets socials i drets democràtics no poden anar separats. L’Arcadi s’havia declarat independentista, però el seu independentisme no era del tipus del nacionalisme conservador que es projecta sovint amb un llenguatge agressiu en relació a altres pobles, sinó que cercava la lliure fraternitat entre totes les comunitats i països, en qualsevol context. I per a ell, cap alliberament nacional no s’havia de fer al marge de la justícia social, o posposant-la.

Hi ha moltes altres causes que l’Arcadi va abraçar i idees que va defensar. Per descomptat, la defensa dels drets humans en general, però també la necessitat d’avançar vers una societat sensible al medi ambient i l’ecologia, i que abandoni el malbaratament. En definitiva, que abordi els reptes ecològics i climàtics que tenim plantejats. Per això havia assumit i defensava, també, les teories sobre el decreixement econòmic acompanyat d’una redistribució de la riquesa que cobreixi les necessitats bàsiques de tota la gent. I se’n podrien destacar encara moltes més.

A diferència d’altres persones públiques vinculades a tots aquests moviments socials, l’Arcadi no tenia ambicions polítiques. De fet, semblava interessar-li ben poc la política partidista i, molt menys encara, el burocratisme dels aparells. Recordo, de primera mà, el descans que indissimuladament va experimentar quan en una assemblea de Procés Constituent es va decidir no formar part d’una candidatura per a les eleccions al Parlament de l’any 2015, dins una coalició per a la qual ell estava proposat per encapçalar-ne la llista. Va confessar que havia passat algunes nits sense dormir davant d’aquesta expectativa que, d’altra banda, hagués assumit sens dubte per raons de responsabilitat, però que no perseguia. Ell preferia la llibertat d’aquell que està compromès a difondre la defensa de la justícia social i els drets i deures fonamentals més que no pas la vida política partidària, sovint tan decebedora. Segurament per això totes les forces socials i polítiques amb vocació transformadora, el tenien com un referent a qui acudir i demanar col·laboració, lluny del sectarisme i amb una gran autoritat moral.

El seu caràcter bonhomiós i senzill feia que no cerqués el protagonisme; se’ns dubte no el guiava cap afany en aquest sentit. Això no vol dir que no estigués satisfet i, potser cofoi, de veure’s tan valorat i estimat. Els éssers humans necessitem i ens agrada ésser reconeguts i valorats. Negar-ho seria incórrer en una falsa humilitat. Però una cosa és aquest sentiment legítim i una altra és la desmesura o l’obsessió per estar en primera plana. Si se’m permet el llenguatge planer, l’Arcadi no hagués donat mai “cops de colze”, ni “conspirat”, per assolir protagonisme. Tampoc no ho necessitava. És el que té la virtut de poder sentir-se estimat i valorat de manera espontània. He tingut la sort de conèixer i compartir experiències amb algunes persones amb aquest tarannà, malauradament massa poques.

Tothom parlarà de l’Arcadi com d’un referent que trobarem a faltar, i és ben cert. Vivim temps convulsos, incerts i d’una certa pobresa moral i ètica. En moments així es fan més necessàries que mai les persones com ell. En períodes de desconcert apareixen lideratges demagògics i poc honestos a moltes bandes; en uns casos declaradament deshumanitzadors i d’ideologies totalitàries i xenòfobes, predicadores de l’odi. En d’altres, pseudo-lideratges caracteritzats per la mediocritat i el tacticisme, per tal d’esgarrapar alguns suports i vots que els portin a esferes de poder o d’influència. I en aquestes situacions, el paper dels testimonis rigorosos en favor de la justícia social, la llibertat i la pau, així com d’activistes carregats d’humanitat i alliberats de sectarismes, esdevé indispensable per cercar les sortides que ens facin avançar com a humanitat. L’Arcadi Oliveres destacava entre aquests. Per això el trobarem tant a faltar.