Adéu Trump, visca la democràcia!

Vint dies de l'operació Maduro. 

Una setmana de les reiterades amenaces sobre Groenlàndia/Europa. 

Dos dies de la flamant constitució de la Junta per la Pau presidida vitalíciament per D. J. T. 

Tot està dit i repetit en un món astorat, indignat i, sembla ser, impotent: articles, declaracions, xarxes socials, debats, tertúlies… Tothom parla d'unilateralisme, de doctrina Monroe, de petroli i terres rares, dels tres espais d'hegemonia mundial, del menysteniment a Europa, de l'autoritarisme desvergonyit… 

Per tant, enllà de coincidir en l'escàndol crític general, voldria prendre la distància necessària i compartir alguna idea que ajudi a la formulació de visions alternatives des de la nostra humiliada i entristida Europa. 

Una Europa que, malgrat tot, en els últims dies ha començat a oferir tímides senyals de reacció activa sota l'estímul de la desmesura trumpiana sobre Groenlàndia. 

Primera constatació: estem tots i totes hipnotitzats, paralitzats (… i resignats?) davant la presència permanent i imponent del gran criminal del nostre temps, junt a la del seu company d'horrors, el genocida Netanyahu. 

Aquesta sembla ser, precisament, la intenció del president Trump amb la seva contínua exhibició de domini personal, sense més límit que "la meva pròpia moral": tenir-nos a tots quiets i callats, pendents de l'última ocurrència, decisió, amenaça, intervenció, deportació, acomiadament… i tantes altres meravelles. 

Segona constatació: enllà del ja famós document sobre Estratègia de Seguretat Nacional, no és gaire útil buscar coherència, estratègia competitiva o objectius derivats d'un suposat «interès general» dels Estats Units. 

Trump tracta, simplement, d'exercir des de la seva condició presidencial un poder tan absolut com sigui possible sobre el que considera territori propi (Groenlàndia i tota l'Amèrica Llatina) o territoris que vol controlar per raons de seguretat o d'explotació econòmica (Ucraïna, Gaza, països africans, etc.). 

Aquest poder s'exerceix de forma cada dia més descarada, trencant, per què no?, tots els límits, tots els motlles, totes les normes nascudes de la separació de poders o d'un teòric dret internacional avui, semblaria, en procés d'extinció accelerat. 

El que em sembla més rellevant i connectat amb el que podríem anomenar neofeixisme és la intenció de superar/anul·lar el marc democràtic que fa un any li va permetre assolir la presidència nord-americana. 

Massa semblant al que succeïa a Itàlia o Alemanya als anys trenta del segle passat. 

Trump governa des de l'executiu en primera persona, margina el legislatiu i converteix el judicial en instrument de persecució política personal i col·lectiva. 

El greu és que ho fa aprofundint, ridiculitzant si convé, les febleses, el desprestigi i el desgast del propi concepte de democràcia. 

Això és el que està realment en joc: l'èxit social i polític aparent d'un autoritarisme tan potent com eficient, davant unes democràcies, especialment les europees, cansades, lentes, incapacitades per prendre decisions útils i que ja havien perdut la confiança de la ciutadania. 

O no és aquest l'horitzó terrible al qual ens acostem perceptiblement a la majoria de països europeus, incloent-hi el nostre? 

Potser per contrast, l'excés, els horrors creixents i la sobreactuació de Trump semblen estar generant una primera reacció global tant als EUA com a Europa. 

La primera mesura a prendre és, doncs, plantar cara, moure'ns i parlar, perdre la por, desafiar la prepotència. No per denunciar, no per condemnar i plorar, sinó per capgirar, per afirmar i proposar el projecte propi. 

Exactament el que acaba de fer amb claredat i fermesa el primer ministre canadenc. 

Eventualment, el possible triomf del Partit Demòcrata a les eleccions de mig mandat del proper novembre. 

Però estic convençut que no ens en sortirem si no afrontem la qüestió en termes actius, no simplement reactius, per repensar/reformar els nostres (obsolets?) sistemes democràtics.

És a dir, per recuperar la confiança i el prestigi perduts en les últimes dècades. 

Només com a primera aproximació, posem nom i cognom a la via democràtica que avui ja és tan urgent com imprescindible: sistemes electorals que retornin la relació directa entre política i ciutadania, construcció d'una Europa forta i federal, reforma profunda de les administracions, justícia ràpida i independent, interlocució reforçada entre sector públic i poder econòmic…

Aquest és, crec, l'autèntic i únic camí per deturar tots els Trumps del present i de l'horrible futur potencial que ja és una amenaça ben real i tangible en cadascun dels nostres petits mons.