El 18 de Brumari de Donald Trump

Pablo Bustinduy. Politòleg

La farsa insurreccionista que aquest dimecres va presenciar el món sencer no és una sorpresa ni una anomalia. Aquest simulacre colpista, mescla d'esperpent i revolta, és en certa mesura la culminació natural del cicle polític trumpista, nascut d'una revolta contra l'establishment de la dreta nord-americana després del col·lapse del 2008, i alimentat des d'aleshores per una col·lecció d'ansietats -econòmiques, racials, religioses- que Trump ha sabut explotar però que no pot en cap cas resoldre. Aquesta és la paradoxa política que habita el cor del trumpisme: gràcies a la seva capacitat comunicativa i el seu carisma, Trump ha sabut representar la pulsió reaccionària i la necessitat d'afirmació que ha sacsejat en l'última dècada a l'Amèrica del Nord blanca i conservadora, portant-la al punt extrem d'assaltar el poder legislatiu dels Estats Units (EUA). Però Trump, producte i artífex del mateix ordre de la globalització neoliberal que va generar el problema, mai podria traduir aquesta ansietat en un programa polític real. Per això el trumpisme porta a la recreació permanent del conflicte: sense projecte de societat ni ordre alternatiu, el trumpisme és conflicte pur, una revolta contra un estat de coses que en realitat només busca preservar.

Per això no hi cap sorpresa davant els fets del 6 de gener, per molt que les imatges d'ahir semblessin menys versemblants que la menys versemblant de les ficcions (el Capitoli sota assalt per ordre del president? Als Estats Units?). L'estratègia de Trump des de la campanya electoral, anunciada i tuitada fins a la sacietat, conduïa exactament fins a aquest punt. La negativa a reconèixer el resultat de les eleccions no era, com es deia, una "estratègia de sortida", un intent de construir el relat d'una victòria mutilada, d'un frau electoral que maquillés la derrota en la reelecció i permetés preparar el seu retorn en les primàries del 2024. La "marxa per salvar Amèrica" estava convocada en els termes exactes en què es va produir.

D'aquí el cinisme extrem dels companys de viatge que ahir s'esquinçaven les vestidures, o dels qui porten mesos o fins i tot anys mirant cap a un altre costat. Per arribar fins aquí, el trumpisme ha necessitat la connivència i complicitat de tota la dreta dels EUA, d'un Partit Republicà en el qual pràcticament ningú havia gosat alçar la veu, i de múltiples aliats dins i fora de l'aparell de l'Estat, que han vist en el tumult una possibilitat de créixer o d'obtenir rèdits a curt termini. Conèixer fins a on arriba aquesta complicitat és probablement una tasca impossible. És evident que les forces de seguretat, alertades des de fa dies sobre la convocatòria, podrien haver sufocat fàcilment la mascarada: amb la cambra en sessió solemne, no s'assalta el Capitoli brandant banderes confederades per imprevisió o sorpresa. Fa pocs mesos, les manifestacions de Black Lives Matter a Washington DC van ser rebudes amb maniobres d'helicòpters militars i la guàrdia nacional enfundada en uniformes de combat.

En condicions normals, el trumpisme no hauria de sobreviure la depuració de responsabilitats d'aquesta temptativa colpista, però el reduït marge d'acció dels actors implicats, en un escenari polític caòtic, deixa dubtes sobre el desenllaç. La principal incògnita es troba en el futur immediat del Partit Republicà, fins ara lliurat al seguidisme per una combinació d'adhesió al poder i por al fervor d'unes bases hipermobilitzades. Després de perdre els dos seients en joc a l'Estat de Geòrgia, i amb això la majoria al Senat que podria haver paralitzat l'acció governamental de la presidència de Biden, és avui evident que el trumpisme ha estat durament derrotat a les urnes. El partit es troba així en una posició insostenible: còmplice i captiu de la deriva en què es troba el país, pressionat per una militància cada vegada més radicalitzada, els republicans es veuen avui orfes de poder i alhora pendents dels capritxos de Trump, que ja ha amenaçat amb reptar en les primàries a tots els càrrecs que es desmarquin de la seva estratègia de boicot institucional.

D'aquesta cruïlla depenen algunes de les claus fonamentals per imaginar el desenvolupament de la política als EUA en els pròxims mesos. Sobreviurà el trumpisme a la derrota de Trump? Serà aquest simulacre d'insurrecció el seu esperpent final, o el primer pas d'un realineament obertament autoritari? Podrà el Partit Republicà desmarcar-se d'aquesta deriva en cas de produir-se? Tindran els demòcrates l'audàcia necessària per frenar la descomposició de l'ordre polític i social nordamericà? En la seva compareixença d'ahir, Biden va prometre de nou seny i el retorn a la normalitat institucional. Semblen materials febles per articular un nou contracte social.