100 anys de l'assassinat del 'Noi del sucre'

Pedro Calero

Avui, 10 de març, es compleixen 100 anys de l'assassinat de Salvador Seguí, el líder anarcosindicalista més conegut com el Noi del sucre. Va ser a Barcelona, la tarda del 10 de març de 1923. Ell s'havia parat un moment a la cruïlla dels carrers de la Cadena i Sant Rafael per esperar el seu amic Francesc Comas, àlies Paronas, que havia entrat en un estanc per comprar tabac. Quan Paronas sortia de l'establiment, tres pistolers van disparar-los. Seguí va morir a l'acte; el seu amic ho faria uns dies més tard. En una de les butxaques de la jaqueta del Noi, la policia va trobar una nota que Francesc Macià li havia fet arribar uns dies abans, advertint-lo del perill que corria la seva vida. També hi havia una targeta de presentació on es podia llegir: "Salvador Seguí, pintor".

Treballant com a pintor de brotxa grossa és com Seguí s'havia guanyat la vida des de molt jove, després d'haver provat sort en altres oficis, com el de forner (el seu primer treball, sent encara un nen de deu anys). Dotat d'un esperit inquiet i inconformista, aviat va començar a llegir alguns escriptors iconoclastes (inclòs Nietzsche, un autor que el va fascinar durant algun temps), a interessar-se per les idees llibertàries i a freqüentar tertúlies i ateneus obrers. El seu inconformisme va ser impetuós i romàntic al principi i més reflexiu després.

El seu do de gents, la seva actitud combativa alhora que dialogant, la seva decidida aposta pel sindicalisme com a mitjà de transformació social, així com la claredat i eloqüència amb què exposava les seves idees, el van convertir en un referent del moviment obrer català, si bé és cert que també va haver de patir les crítiques acerades d'alguns dels seus coreligionaris, que sovint el van titllar de tebi i condescendent. La patronal, per part seva, sempre el va considerar com un activista especialment perillós i va arribar a l'extrem de pagar a mercenaris perquè acabessin amb la seva vida.

També la policia el va tenir al punt de mira. En diverses ocasions, va ser arrestat pel seu activisme sindical. Una, el 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca (aquella històrica vaga que va paralitzar Barcelona durant més de quaranta dies i que va arrencar, entre altres coses, una conquesta decisiva per als treballadors: la implantació per llei de la jornada laboral de vuit hores). En aquest sentit, cal ressenyar que el mateix dia que va ser alliberat, Seguí es va pronunciar, en el famós míting de Las Arenas, a favor de desconvocar la vaga, atesos els compromisos arrencats al govern i a la patronal. Els treballadors van seguir el seu consell, la qual cosa, però, va repercutir en detriment de la reputació del Noi, ja que les autoritats van acabar incomplint la seva promesa de posar en llibertat tots els vaguistes capturats.

Després, el novembre del 1920, va ser detingut i deportat a la fortalesa de la Mola, a Menorca, d'on va sortir l'abril del 1922. Per aquella època, Seguí ja havia patit dos atemptats, dels quals havia sortit il·lès. El tercer, però, va ser el definitiu: el 10 de març del 1923, tres pistolers contractats per la patronal catalana li van tendir una emboscada. L'home que el va matar, un tipus anomenat Innocencio Feced, havia militat anys enrere a la CNT i s'havia sentit impressionat per la figura del Noi, a qui per aquella època intentava imitar en els seus gestos i fins i tot en la manera de parlar, si bé Seguí sempre va defugir el tracte amb ell. Però feia temps que Feced havia desertat de les files de l'anarquisme i s'havia convertit en confident de la policia i mercenari a sou de la patronal.

Les autoritats, temoroses que l'enterrament es convertís en un homenatge multitudinari a la figura d'aquell líder carismàtic, van obligar a què el cos de Seguí fos sepultat en secret, però poc després van accedir a què el sepeli del seu amic Paronas fos públic. Segons expliquen les cròniques, unes dues-centes mil persones van acompanyar el fèretre fins al cementiri.

La policia, per la seva banda, no es va molestar gaire a investigar aquells dos assassinats (es va conformar a arrestar provisionalment un innocent que havia perdut la seva cartera al lloc dels fets) i va optar per donar pàbul a la hipòtesi fal·laç suggerida per la patronal : que l'autoria de l'atemptat fos probablement obra d'algun grup d'anarquistes radicals descontents amb l'actitud moderada i dialogant de Seguí. No obstant, uns anys més tard Inocencio Feced presumia, davant de qui volgués escoltar-lo, d'haver estat ell qui havia acabat amb la vida de Salvador Seguí, aquell llegendari anarcosindicalista conegut com el Noi del Sucre, a qui un dia un reporter havia preguntat per què l'anomenaven així, i ell, fent broma, havia respost: "Doncs de tan dolç com sóc. No veu que atrec fins a les mosques?"