El nyap urbanístic que obliga La Ràpita a enderrocar un bloc habitat després de dues dècades de litigis

El que va començar com una simple llicència d'obres concedida l'any 2006, en ple boom immobiliari, s'ha acabat convertint en un malson judicial i econòmic. L'Ajuntament de La Ràpita arrossega des de fa gairebé dues dècades un cas que representa la impunitat urbanística i la deixadesa política dels anys anteriors a la gran crisi econòmica. Una història que guarda paral·lelismes amb el cèlebre cas d'Algarrobico, el famós hotel de Carboneras (a Almeria, Andalusia) que també està pendent de demolició des de fa anys. Un nyap urbanístic de manual que ha acabat posant en escac les finances d'aquest municipi del Montsià, de poc més de 15.000 habitants. 

El gener del 2006, el Govern municipal, aleshores socialista, va atorgar una llicència d'obres a la promotora immobiliària Sabadell Arriaz SA per a la construcció d'un edifici -situat entre els carrers Alcanyís, Molí i Oliveres, a l'accés nord de la població- de 136 habitatges i aparcaments, malgrat comptar amb un informe desfavorable de l'arquitecte municipal del moment. Tot i els avisos tècnics, la construcció va tirar endavant.

L'edifici no només va rebre el vist-i-plau de l'equip de govern del PSC sinó que el llavors alcalde i responsable d'Urbanisme, Miquel Alonso, va signar un conveni amb la promotora per modificar els volums, les delimitacions i la urbanització de l'entorn de l'illa previstos. El fet que no es donés publicitat a aquest acord va vulnerar el Pla General urbanístic. 

A més, la família d'una veïna propietària d'uns terrenys situats al costat del bloc en qüestió va presentar una denúncia per ocupació irregular de part de la seva propietat. Va ser aleshores quan va començar tot un periple judicial que va "acabar" -o començar- l'any 2012 amb una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que confirmava la il·legalitat de les obres i obligava l'Ajuntament de La Ràpita a enderrocar el bloc, on actualment viuen famílies. També ordenava pagar les indemnitzacions corresponents als propietaris afectats. 

Actualment a l'edifici viuen famílies

Abans de la sentència, el consistori va rebre diversos avisos de les irregularitats detectades. Segons va explicar la portaveu d'Esquerra-La Ràpita, Èrika Ferraté, durant el ple de fa dues setmanes, l'any 2007 van rebre una documentació d'un advocat que representava els interessos d'uns particulars en què s'apuntaven tota una sèrie d'irregularitats urbanístiques comeses per part del govern municipal socialista. Aleshores els republicans van fer una consulta a l'òrgan competent.

El 2008, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques -actualment el Departament de Territori-, amb Joaquim Nadal al capdavant, aleshores sota el Govern tripartit, va emetre una resolució que detallava totes les irregularitats detectades. El document es va enviar a l'Ajuntament de la Ràpita, però el consistori no va suspendre les obres. El 2009 el jutge del Contenciós Administratiu de Tarragona ja va dictar una sentència que ordenava l'enderroc de l'edifici ja construït. Malgrat tots els avisos i processos judicials, la promotora va continuar venent els pisos. 

Entre l'1,5 als 2 milions per l'enderroc

Una marató judicial que encara porta cua malgrat la sentència ferma del TSJC i posteriorment del Suprem, degut a l'elevat cost de tot plegat. El 2015, les estimacions per executar la sentència, és a dir, l'enderroc i les indemnitzacions, pujaven fins als 15 milions. Una xifra inassumible per un municipi com la Ràpita. "Suposava hipotecar el poble durant anys", apunten des del grup rapitenc d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), ara l'oposició. 

Des de la construcció de l'edifici, pel consistori rapitenc han passat governs municipals de tots colors. En el moment de l'atorgament de la llicència, i fins al 2011, hi havia el socialista Miquel Alonso al capdavant del consistori, que a més era el regidor d'Urbanisme. Fins al 2015, el govern era convergent, amb Joan Manel Martín. L'alcaldia dels dos mandats següents va ser republicana, amb Josep Carles Caparrós. Actualment, l'alcalde és el socialista Xavier Reverté. 

En una conversa amb aquest diari, fonts d'ERC asseguren que quan van ser al govern municipal, "van intentar trobar vies per minimitzar el cost econòmic per a la població". "La proposta passava per reconduir l'edifici i regularitzar-ne les parts afectades, però la jutgessa no ho va acceptar: la sentència era clara", afirmen. Després d'una dècada d'incertesa, "el 2023 els serveis jurídics municipals van convèncer els tribunals que les responsabilitats patrimonials reclamades pel banc, la promotora i els propietaris no havien de recaure sobre l'Ajuntament", assenyalen. 

Sense les responsabilitats penals, l'Ajuntament "només" haurà de fer front a les despeses de l'enderroc de l'edifici, que se situen entre l'1,5 als 2 milions. Una xifra que, malgrat ser molt menor que la inicial, continua sent un cop dur per a unes finances municipals limitades. Una dada. El pressupost del 2024 de l'Ajuntament de la Ràpita va ser de 18,2 milions. Com es finançarà l'enderroc? Quina alternativa s'oferirà a les famílies que hi viuen? Qui les indemnitzarà? L'Ajuntament de La Ràpita ha rebutjat atendre les preguntes d'aquest mitjà.  

A més, cal tenir en compte que la jutgessa ha demanat un aval bancari de vuit milions per cobrir "futures responsabilitats patrimonials derivades del procés judicial". No es tracta d'un pagament efectiu, sinó d'una fiança "sine die" —sense data límit— que l'Ajuntament ha hagut de formalitzar a través de l'Institut Català de Finances (ICF). L'aval de l'ICF té una vigència inicial de tres anys i suposarà un cost de 192.000 euros més per a les arques municipals. 

Més enllà dels números, les famílies que viuen al bloc han viscut amb molta "incertesa i indignació" tot aquest procediment. Vint anys després, encara no saben què passarà amb els seus habitatges ni quina alternativa se'ls oferirà. El cas de la Ràpita és molt més que un afer local. És un retrat d'una època —la del boom immobiliari— en què la política va confondre desenvolupament amb especulació i creixement amb impunitat. Una herència enverinada que, a més, posa encara més de relleu la crisi de l'habitatge que actualment viu Catalunya.