No només són ossos: el mapa de la memòria a les Illes Balears

EIVISSA.- Hi ha 55 cossos. Encara en queden la meitat. Tots tenen un forat a la nuca, d’una bala de 9 mil·límetres. No són d’un tir de gràcia, són assassinats a frec de roba. Alguns estan emmanillats amb altres companys, d’altres estan rodejats per estris quotidians: una cullera, plats, tinters. Havien agafat el que havien pogut perquè els hi havien dit que els alliberaven de la presó de Palma. La realitat va ser que els van portar a afusellar al poble de Porreres.

L’equip encapçalat per Francisco Etxebarria, de l’Institut Aranzadi, ha estat l’encarregat d’exhumar la fossa de Porreres, on es calcula que hi havia en total unes 130 persones enterrades que provenien de 30 municipis diferents d’arreu de Mallorca. Les de Porreres són les primeres restes que s’investiguen i dignifiquen amb pressupost públic, gràcies a la llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, aprovada pel Govern Balear i coneguda com a Llei de Fosses.

La presidenta de l’associació Memòria de Mallorca i néta d’un dels desapareguts durant la repressió franquista, Maria Antònia Oliver, explica que es va escollir Porreres com a primer lloc perquè hi havia moltes famílies que reclamaven la seva obertura, ja hi havia molts d’estudis històrics previs fets, a banda de ser la fossa més gran de l’illa.

La seva obertura, a banda de tenir un ressò mediàtic important, també va demostrar el gran suport social d’aquesta acció. L’historiador i membre de l’Assemblea Popular de Porreres, Sebastià Lliteres, explica que es van organitzar per oferir allotjament a aquelles persones voluntàries que venien a treballar amb l’exhumació. L’Assemblea, juntament amb altres entitats, ha estat l’encarregada de reivindicar la memòria del poble a través de conferències, passejades i altres accions que han posat nom i cognoms als represaliats durant la guerra civil i repressió posterior. «Hem refet un poc la dignitat de Porreres com a poble que vol recuperar la memòria», apunta Lliteres.

Porreres s’ha convertit en símbol de recuperació de memòria democràtica a les Illes. A banda de ser un gran centre de repressió, explica l’historiador David Ginard, era un poble en què la Falange era «particularment activa» i que es troba al centre de Mallorca, a més de ser el lloc en què es troba «la figura més emblemàtica de la repressió» a l’illa: Aurora Picornell.

«Obrir aquesta fossa ha estat una catarsi col·lectiva. Hem obert una fossa i hem tancat una ferida», diu la coordinadora de la llei i jurista especialitzada en dret internacional públic, Margalida Capellà. Per tancar la ferida, però, s’han necessitat més de deu anys de feina per part de les associacions memorialistes de les Illes.

Memòria de Mallorca i Fòrum per a la Memòria d’Eivissa i Formentera són les agrupacions que han estat treballant-ho, sobretot amb investigació i documentació. El Govern va comptar amb elles a l’hora de redactar la llei i crear la comissió tècnica que se’n desprenia. La normativa aprovada és, per a l’historiador i coordinador d’Esquerra Unida d’Eivissa i Formentera (EU), Artur Parrón, «un avenç molt important pels moviments memorialistes i el reconeixement a una mancança democràtica a les Illes». Les associacions «han fet una feina èpica, molt voluntarista i que no s’entenia per una part de la societat civil». Aquestes van ser les encarregades de recollir les fosses que hi havia arreu de les Illes, un mapa que «va quedar al calaix amb l’entrada del Govern Bauzá», apunta Capellà.

Les associacions fa temps que feien la feina de localització i identificació de fosses, però tenien el problema que "ningú era competent per obrir-les"

Així, la feina de localització i identificació feia temps que estava feta per part de les associacions, però es trobaven amb el problema que, tal com explica Maria Antònia Oliver, «ningú era competent per obrir les fosses, hem tocat totes les portes». Margalida Capellà té clar que «el responsable de l’exhumació hauria de ser el Ministeri Fiscal si Espanya fos un país normal».

La llei de Memòria Històrica aprovada a l’Estat espanyol l’any 2007 permetia a les famílies obrir les fosses, sempre i quan fossin elles les que assumissin els costos. En canvi, en la Llei de Fosses, s’estableix que la responsabilitat és del Govern balear. «És un avanç molt substancial. Fins ara, les famílies sabien on eren els cossos però es trobaven sense cobertura política o judicial per exhumar», explica el president del Fòrum per a la Memòria, Luís Ruiz.

Per a Ruiz, «aquesta llei és una llei rigorosa i completa, que ha unificat les investigacions de les associacions memorialistes». Maria Antònia Oliver explica que la llei era una de les reivindicacions urgents que van fer al nou govern. Quan es va fer el pacte entre PSIB i Més, la recuperació de la memòria democràtica de les Illes es va establir com un dels punts dels Acords pel Canvi.

Margalida Capellà afirma que aquesta llei és per respecte als Drets Humans, però que també és una eina per establir competències: «s’havien d’assumir algunes obligacions per part del Govern». La llei aprovada al juny estableix que s’han de localitzar i diagnosticar les fosses per saber si es poden exhumar. Aquelles en què no sigui possible, s’hauran de senyalitzar i protegir legalment com a bé d’interès cultural per dignificar-les.

Es va decidir crear una comissió tècnica multidisciplinar, en la qual s’hi troben tant les associacions, com gent de l’acadèmia i de la política. Així se solucionaven alguns dels problemes que creien que podrien sorgir després de veure altres experiències com les de Navarra o Catalunya. Un dels punts més importants d’aquesta llei, tal com assenyala Capellà, és el fet que se separen les fosses del «paquet general de memòria històrica», el que ha portat a ser la primera llei sobre el tema aprovada per unanimitat en un parlament.

La llei de foses de les Illes és la primera que s'ha aprovat per unanimitat en un parlament

«Era bàsic tenir clar que no només havíem de vèncer sinó convèncer», diu Capellà. Va ser ella l’encarregada de negociar amb els partits de la Cambra i va decidir adoptar aquesta estratègia per poder garantir una continuïtat de la llei i de la feina feta a través d’ella tot i que hi hagi un canvi de govern. El compromís institucional amb la llei va quedar palès durant l’exhumació a Porreres: cada dia hi havia un representant del Govern i diverses cares dels diferents partits polítics, a més de comptar amb la presència dels alcaldes dels pobles d’origen dels represaliats. Etxebarria va afirmar que només s’havia trobat amb un altre cas en què la presidència del Govern – en aquest cas Francina Armengol – estigués present durant l’exhumació d’una fossa de la Guerra Civil o franquisme.

Tot i ser unes Illes bastant conservadores – a les eleccions del 1936 guanya la dreta a totes les illes amb l’excepció de Formentera -, van patir una dura repressió franquista. Es calcula que només a Mallorca hi pot haver unes 1.500 víctimes d’aquesta repressió, mentre que a les Pitiüses s’estima que n’hi pot haver unes 300. A Menorca, en canvi, les execucions extrajudicials no van ser tan nombroses, com sí que ho foren les persones exiliades.

A Mallorca la repressió franquista va sumar unes 1.500 víctimes, mentre que a les Pitiüses en van ser unes 300

S’ha tingut la falsa creença de que, pel fet de ser illes, estaven aïllades dels esdeveniments de la Península. Segons el doctor en història Antonio Viñarás «A Eivissa passava el que passava a la resta d’Espanya. Hi va haver enfrontaments, igual que a Madrid». La Pitiüsa major va ser presa pels sublevats des d’un principi, tot i que després va ser recuperada – durant poc temps – pel bàndol republicà.

Mallorca, en canvi, va formar part del bàndol franquista des del principi. Ginard apunta aquesta com la causa principal de la gran repressió que va patir posteriorment part de la societat illenca. «Mentre que a Menorca es va executar per Consells de Guerra, per exemple, a Mallorca un 70% dels afusellaments que es donaren varen ser extrajudicials», el que explica que 43 de les 50 fosses documentades es trobin a l’illa.

A Formentera, a les fosses amb afusellats s’hi suma una altra – la més gran de l’illa amb 59 cossos enterrats – en què s’hi troben les restes de les persones que moriren de fam al camp de concentració que es va establir allà als anys 40. Es troba al cementiri de Sant Francesc i es creu que serà una de les més difícils d’exhumar, si finalment es fa. És una fossa que es va anar ampliant sense ordre i sense establir el lloc concret i les restes que es cerquen són de persones que van morir per inanició, per la qual cosa es poden confondre amb altres cossos al no tenir unes característiques concretes.

Luís Ruiz espera que el camp de concentració – conegut oficialment com a Colònia Penitenciària de Formentera – es reconegui com a bé cultural abans que acabi de legislatura. També creu que amb els 200.000 euros de pressupost assignat a la llei per exhumacions, a banda de procedir amb la segona fase de Porreres es pugui començar a treballar a una de les fosses de Formentera en què s’hi troben cinc persones.

Tant la protecció del camp de concentració de Formentera, com el reconeixement de les persones exiliades de Menorca o la retirada de la simbologia franquista que encara queda arreu de les Illes no es pot fer únicament amb la Llei de Fosses. És per això que es va decidir que una vegada engegada aquesta, molt més concreta, es posaria en marxa la redacció de la llei de Memòria Democràtica per «restituir la dignitat i memòria de les víctimes i recuperar el llegat dels valors democràtics».

Així ho argumenta la diputada socialista Sílvia Cano, coordinadora de la nova normativa, que espera que es pugui registrar a finals de febrer, «just quan farà 80 anys dels assassinats dels històrics Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Mateu». «No volem utilitzar la història per confrontar, volem recordar a les persones que van lluitar per la democràcia. Espero que es pugui aprovar estant d’acord amb totes les forces polítiques».

Amb aquesta llei es vol cobrir aquells temes pendents a l’hora de reivindicar la memòria, com és la simbologia, els nens robats, l’exili o la repressió posterior a la guerra. S’entén el concepte de víctima des d’una perspectiva més àmplia i en què es té en compte la perspectiva de gènere i es posa èmfasi en aquelles dones que van patir repressió per la seva doble condició de dones i republicanes.

Per a l'historiador Sebastià Lliteres, "la memòria no es recupera, s'estimula i es reivindica"

S’hi reconeixen tres drets: a la veritat, a la memòria i a la reparació. Amb aquest s’engeguen una sèrie de polítiques públiques que permetran la identificació i reconeixement de les víctimes de la repressió, a més de recollir en un arxiu únic tota la documentació de l’època. Tot això ha de servir com a primera pedra per començar amb una pedagogia que no abasti només els centres educatius sinó també la resta de la societat.

Sebastià Lliteres diu que la memòria no es recupera, que s’estimula. Es reivindica. Luís Ruiz creu que es recupera part de la nostra història. Maria Antònia Oliver ho veu com una manera d’homenatjar-los i explicar per què lluitaven. Margalida Capellà ho entén com una manera de recuperar els nostres referents, que comencen ben abans de la Transició. Tots tenen l’objectiu comú de construir una memòria col·lectiva de les Illes. p