El negoci dels mars: un grapat d'empreses exploten tots els recursos davant l'escassa regulació internacional

Les aigües del planeta Terra són cada vegada més opaques. En les últimes dècades, l'ús comercial dels oceans ha anat creixent, convertint els mars en recipients industrialitzats on l'extractivisme s'imposa a la biodiversitat. Les lògiques d'explotació guarden una coherència amb les economies terrestres, ja que la major part de l'economia marina global es concentra tan sols en cent empreses transnacionals, de les quals deu controlen el 45% de la riquesa proporcionada pels ecosistemes oceànics. Així ho evidencia una recerca recentment publicada per la revista Science, que ressalta com la falta de controls internacionals sobre els oceans han afavorit el desenvolupament d'activitats contaminants i amb un gran impacte ambiental.

"Veure l'oceà com un motor per al creixement econòmic futur pot entrar en conflicte amb les dimensions socials i ambientals dels objectius per a l'ús sostenible dels oceans acordats al llarg de dècades en compromisos i tractats internacionals", sosté la recerca, que alerta que les indústries oceàniques podrien tirar per terra el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i agreujar les conseqüències de la crisi climàtica.

De fet, nou de les deu principals empreses que més beneficis obtenen de l'explotació oceànica es dediquen a l'extracció de petroli i gas de jaciments marins. Saudi Aramco, Petrobras, National Iranian Oil Company, Pemex, Exxon Mobil, Royal Dutch Shell, Equinor, Total i BP encapçalen un rànquing en el qual totes les activitats relacionades amb els combustibles fòssils marins representen el 65% dels beneficis globals que dóna el mar. En aquest top 10, només hi ha una companyia, AP Moller-Maersk, que no es dedica a l'extracció de recursos fòssils i els seus guanys es deuen al transport de mercaderies.

Als combustibles fòssils li segueixen el transport marítim, que genera el 12% del total de l'economia marina; la construcció naval, responsable del 8% dels beneficis; la construcció de plataformes marítimes, amb el 5%; la indústria del marisc, que dóna el 4% dels guanys globals; el turisme de creuers, responsable del 3%; i les activitats portuàries, que acumulen el 2% dels guanys de l'economia oceànica. No s'inclouen en l'anàlisi realitzada per Science noves pràctiques econòmiques relacionades amb la transició ecològica, com la implantació de plantes d'energia renovable, així com altres activitats econòmiques com la cerca de patents genètiques per a la indústria farmacèutica.

Pilar Marcos, biòloga i responsable de la campanya d'Oceans de Greenpeace, explica a Públic que les dades d'aquesta recerca científica certifiquen que la indústria del petroli no sols es resisteix a morir, sinó que ha trobat una manera de continuar sent una font de riquesa, malgrat els impactes que té l'extracció i la crema d'aquests combustibles. "Els mateixos tractats internacionals, com l'Acord de París, ens diuen que no podem extreure ni una gota més de petroli o gas si volem frenar el canvi climàtic", apunta l'experta, qui assenyala com la falta de normatives internacionals que regulin l'explotació dels mars dona facilitat al fet que aquestes pràctiques es continuïn perpetuant.

Aquesta mateixa visió és recollida també pels investigadors de Science. Els autors indiquen que "els alts nivells de concentració en l'economia oceànica" en "un petit grapat d'empreses transnacionals" suposen un risc "evident", si es té en compte que l'absència de tractats internacionals sobre el mar els permet actuar com a grups de pressió sobre els governs en els quals es basen les seves seus, de tal forma que les regulacions sobre les aigües nacionals queden, en certa manera al seu antull. "Tal concentració ha contribuït als desequilibris en el poder polític i, en alguns casos, a l'acaparament d'oceans, on els recursos caracteritzats com a béns públics són capturats per uns pocs", assenyala.

"Tot depèn de la voluntat dels països i hi ha molts als quals no els interessa firmar els tractats"

I és que, mentre que l'Acord de París tracta d'obligar els països signants a reduir la crema de combustibles fòssils, en els mars, tant en aigües nacionals com internacionals, no existeixen tractats internacionals consensuats que assentin uns mínims sobre l'explotació. "Tot depèn de la voluntat dels països i hi ha moltes potències a les quals no els interessa signar els tractats o complir-los", exposa Ricardo Aguilar, coordinador d'Expedicions de l'organització Oceana.

L'Àrtic, exemple de desprotecció

L'Àrtic és, potser, el millor exemple d'aquesta laxitud normativa entorn de la regulació de l'economia marina. El 2018, Rússia, la Xina i Noruega van vetar la decisió de la Comissió Oceànica de l'Àrtic per elevar la protecció de l'ecosistema i evitar la proliferació d'exploracions petrolíferes i de gas. "És una tragèdia i un cercle viciós, perquè un terç de les reserves fòssils es troben sota el gel d'aquesta zona i, com el canvi climàtic està provocant el desglaç, cada vegada hi ha més empreses i nacions amb els seus ulls posats en la zona, a la recerca de nous jaciments", denúncia Marcos.

El periodista Neil Shea és testimoni de les conseqüències que aquesta falta de regulació està tenint a la zona. Tant és així que el 2019 va documentar en un reportatge per a National Geographic com aquest ecosistema s'està convertint en un escenari de "guerra freda" on les nacions han desplegat ja exèrcits per a controlar un territori que, amb el desglaç, descobrirà nous jaciments.

"El problema de l'Àrtic no té tant a veure amb la regulació internacional com amb els acords que aconsegueixin els països que tenen territori allà. Al final és una zona que està ben trossejada i que, segons es va produint el desglaç, apareixen llocs nous per explotar. Precisament, aquestes noves activitats afavoriran que aquest desglaç s'acceleri", adverteix Aguilar. "En el cas que hi hagués acords internacionals sobre aquest problema, al final tot dependria del fet que els Governs tinguessin voluntat. És com quan li diem al Brasil que no pot arrasar l'Amazònia, són les seves terres i pot fer el que vulgui. L'única cosa que es pot fer en aquests casos és que els països posin sancions".

Mecanismes de protecció

Donada a concentració de poders i l'absència d'organismes que regulin amb fermesa les activitats que es desenvolupen en els oceans, Science veu en les "finances blaves" una font capaç de frenar la sobreexplotació dels mars. "Els bancs, en particular, poden promoure la sostenibilitat donada la seva capacitat per vigilar les empreses i adaptar els termes dels préstecs. Incorporant criteris de sostenibilitat en els convenis de préstecs i obligant les empreses a revelar informació no financera, avaluacions de risc ambiental, reducció de les emissions de CO₂, establiment d'objectius basats en la ciència, etc., els bancs podrien incentivar l'ús responsable de l'oceà i accelerar la transformació cap a millors pràctiques", apunta la recerca.

"No podem esperar que la voluntat corporativa substitueixi les polítiques públiques"

Aguilar assenyala també a les grans companyies asseguradores com a elements capaços de frenar el desenvolupament d'una economia intensiva en els mars. "Per exemple, nosaltres estem treballant en un acord perquè aquestes empreses no assegurin els negocis relacionats amb pesca il·legal en aigües internacionals", exposa l'expert. No obstant això, els investigadors de Science adverteixen que les eines financeres són només un element important, però no una solució: "No es pot ni s'ha d'esperar que els esforços corporatius voluntaris per operar de manera sostenible substitueixin les polítiques públiques".

"Els governs tenen un paper crucial per exercir no només proporcionant un context regulador que protegeixi els valors ecològics i socials aliens al mercat, sinó també en la creació d'incentius per a la innovació ràpida en l'estratègia i pràctica empresarial cap a l'administració corporativa i codificar els marcs legals i reguladors en conseqüència", diu la recerca.