Míriam Hatibi: "Hi ha mitjans que cataloguen com a visions radicals de l’Islam coses que jo faig"

Aquest divendres ha fet un any dels atemptats que van commocionar les ciutats de Barcelona i Cambrils. El discurs de la por es podria haver escolat per les escletxes d’un trauma col·lectiu que veia com la versió més tèrbola de l’extremisme religiós s’enduia 17 vides innocents, però la resposta de la societat civil va fer de mur de contenció davant el missatge de l’odi, fent valdre la seva resiliència amb la diversitat per bandera. 

Amb només 23 anys, una de les veus que millor va representar aquest moviment és la Míriam Hatibi. Dona, jove i musulmana, durant les setmanes posteriors als fets va trepitjar tots els platós i es va posar davant les gravadores de tot el país per contestar el racisme i la islamofòbia que impregna la visió occidental de l’islam en un dels moments més delicats de la nostra història recent. Mostrant una determinació militant, Hatibi va decidir fer una passa endavant per reivindicar el lloc que la comunitat musulmana creu que mereix en el panorama mediàtic i posar sobre la taula la realitat de lluita però també de violència estructural que viuen. Un any després dels atemptats, tornem a parlar-ne per veure com han afectat els atacs a les Rambles i a Cambrils a la societat catalana.

S'havia demanat que l'homenatge per a les víctimes d'aquest divendres no quedés tenyit per l'actualitat política. Creus que s'ha aconseguit?

El màxim que hem aconseguit és, precisament, preguntar-nos si ho hem aconseguit o no. Posar en el centre del debat això ja és no atendre que aquest divendres era un dia per a les víctimes i les famílies. Jo he escoltat al pare del Xavi [infant víctima dels atemptats], que és a qui s'havia d'escoltar. El poc que he vist, per desgràcia, no estava relacionat amb la convivència. Hi havia un debat sobre la taula i s'ha visibilitzat. 

Ara fa un any, tu vas estar molt exposada als mitjans, a aquest tipus de dinàmiques. Creus que va ser positiu?

Van haver-hi coses que van estar bé, útils, sobretot la nit del Més 324 de TV3 o la connexió a TVE, que es va viralitzar moltíssim. En aquest últim cas, molta gent va veure que hi havia moltes associacions absurdes que se'm feien pel fet de ser musulmana. Hi ha moltes entrevistes que no les hauria d’haver fet perquè em tractaven des de l’estereotip, com una musulmana que parla altre cop de terrorisme, sense més. Ja sabia que em trobaria amb violència masclista i islamofòbia. Hi ha comentaris que t’importen menys perquè formen part del procés i ho saps, però arriba un punt que dius, fins aquí. Al final, no és que vulgui estar jo als mitjans, és que vull que s’escoltin diferents veus de la comunitat.

Quin record tens d'aquells dies?

En aquell moment, va ser molt intens. Jo veia molta gent al meu voltant que dies després dels atemptats estaven amb molta força per anar a les manifestacions. Jo, fins el 26, vaig estar plorant tots els dies. I aquell 26 d’agost, quan vam acabar la manifestació, ja vaig veure que no podia més. Però clar, quan estàs reivindicant una presència alls mitjans és que no et pots negar a anar-hi. Si ho has demanat, doncs t’aguantes una mica i ho fas. Ara, un any després, sí que necessito parar.

Durant aquestes setmanes, s’ha tornat a parlar del 17A amb força. Creus que s’estan repetint errors de fa un any pel que fa al tractament mediàtic?

Totalment. Per exemple, sempre es fa servir el terme Estat Islàmic sense dir "autoproclamat" Estat Islàmic, o mai s'utilitza el nom "DAESH", que és més adequat. També es parla de visions radicals de l’Islam de manera molt àmplia. Hi ha mitjans que cataloguen com a visions radicals de l’Islam coses que jo faig, com ara, no beure alcohol o no jugar a l’atzar. Jo mai aniria a un casino, o no jugaria, però vols dir que es tracta d’una visió radical de l’Islam? O encara, pitjor d’una versió radical violenta de l’Islam?

Aquest tipus de missatges deuen afectar, en especial, als joves musulmans, que heu estat al centre del debat constantment.

Hi ha hagut molta gent jove adolescent que s’ha sentit assenyalada com a potencial terrorista, sobretot per culpa d’aquest mantra que s’ha repetit tant: "Eren xavals normals", "eren xavals completament integrats"... Fa pensar que qualsevol noi musulmà pot aixecar-se un dia i cometre un atemptat. No es pot parlar de normalitat en una persona que ha fet això, no? Després, quan han començat a sortir les converses hem vist que les actituds no eren de noi adolescent. Que en aquell moment no s’identifiqués com a tal, mira, però no és normal que una persona passi de sortir de festa a deixar de parlar amb la veïna perquè és una dona. Això no vol dir que vagis a cometre un acte terrorista, però sí que hi havia una lluita interna en aquestes persones. De fet, s’està posant molta atenció, en especial, a la comunitat marroquina.

Creus que s'està criminalitzant més a la comunitat marroquina, en específic?

La comunitat musulmana més gran que hi ha és la marroquina. I clar, si associem el DAESH amb l’Islam i l’Islam amb els marroquins, acabem generant la sospita cap una nacionalitat. Quan la gent pensa en un musulmà normalment pensa que és marroquí, no que és asiàtic o català convers. O quan parlem de ramadam, per exemple, sempre ens imaginem les pastes marroquines i no altres tipus de ramadams. Això, a més de les dificultats socioeconòmiques que hi ha agregades i que normalment s’atribueixen a la racialització. Sobre aquesta idea homogenia de l'islam, els marroquins tenim part de responsabilitat, perquè al final sabem que som la comunitat majoritària i hem de fer un esforç per visibilitzar altres realitats, com ara els musulmans negres, els pakistanesos...

I en el conjunt de la societat, creus que la resposta entorn els atemptats ha generat un canvi en la visió de l’islam a casa nostra?

Jo crec que es va obrir un període de reflexió. D’alguna manera, que passés una cosa així, era una idea que tots en algun moment havíem pensat que podia passar. Però la resposta, molt positiva, va fer notar la feina que ja es portava fent d’abans. Episodis com la islamofòbia viscuda per l'obertura d’una mesquita a Nou Barris ha fet que molta gent es posicionés explícitament en contra del racisme. Estem aconseguint posicionaments més clars. Estem en una societat on hi ha divisió tota l’estona, amb les mobilitzacions per 'la Manada', amb el procés independentista... És un país que, durant aquest últim any, s’ha mobilitzat molt. I el racisme al final és un fet polític. Si s’està polititzat, el més fàcil és que es sigui antiracista.

Ara és menys fàcil obviar el racisme?

No, sí que es pot obviar, per desgràcia. És molt fàcil discriminar amb discursos com "és la meva empresa" o "primer els de casa". Però ara és més difícil perquè es coneix més.

És cert que ha estat un any intens a nivell de mobilitzacions. Però molts dels moviments socials més importants, aquí a Catalunya, se'ls ha criticat per ser eminentment blancs.

Amb tota la qüestió del procés independentista, hi ha de tot, per exemple. Però també hi ha molta gent que pel referèndum no va poder anar a votar, molta gent immigrant que està sense papers. És trist, perquè molta gent ja dóna per fet que no pot votar. Persones que estan vivint aquí, que està fent la seva vida aquí i les decisions que es prenguin els afecten. És un tema que es repeteix sempre, no només amb el referèndum de l'1-O, també a les autonòmiques i a les generals.

També ha estat l'any del moviment feminista.

Sí, i ha estat molt emocionant. Recordo que, pel 8 de març, a les imatges de les notícies sortien dues noies amb mocador i et juro que em vaig emocionar. És això! Hi ha una manifestació amb molta diversitat, i com a mitjà pots entrevistar a persones diferents, no cal que tothom sigui blanc. Durant el 8M hi havia moltes dones musulmanes. És clar, es van sentir súper observades, que s'entén, perquè és una cosa relativament nova.

I no és cansat?

Sí que ho és. Perquè aviam, dius, tampoc sóc l'alien de la festa. És buscar un equilibri. Però bueno, va ser un bon punt de trobada i d'allà van sortir bons projectes per a reivindicar el feminisme islàmic i empoderar a les dones musulmanes, perquè reclamin els seus drets dins l'islam.

Creus que els moviments socials, com el feminisme, estan abraçant com cal l'antiracisme?

Clar, després d'aquelles grans mobilitzacions, van arribar les de les temporeres de Huelva. I va ser un got d'aigua freda. Ens van dir que Barcelona va ser una de les ciutats on més gent va sortir al carrer, però la veritat és que érem les de sempre: la gent racialitzada organitzada o la gent que està molt ficada en els moviments socials. Clar, quan es fa una crida en contra de 'la Manada' en mitja hora està tota Barcelona convocada. Que faltaria més! Però clar, ens queixem del racisme quan individualment tenim moltes conductes racistes. La sensació és que nosaltres ens hem fet un espai en el vostre feminisme, que sempre ha estat vostre, i ara que l'heu obert hem anat a fer suport, a fer-lo de totes. I després, ens hem vist soles. Sí que hi ha molt feminisme interseccional, però després d'aquest 8M vam pensar que el feminisme, d'ara endavant, seria antiracista. I després, no ho veus.

Comentaves la polèmica per l’obertura de la mesquita de Nou Barris. Com ho vas viure?

Al final, sempre hi ha molt rebuig per visibilitzar qualsevol cosa que sigui de l’islam. Sempre genera molta polèmica i molta gent es posa en contra amb arguments absurds. M’emporto la resposta de la mesquita, que va ser molt bona. Tenim un problema amb la mesquita? Doncs l’obrim. La resposta no va ser confrontar sinó obrir-se, repartir flors. Hi ha qui diu que és ingenu repartir flors quan tens uns ultres al davant. Doncs, pot ser, però quan tens una part de la societat que té ganes de fer les coses bé, si les fas amb calma i amb pau, és més fàcil d’aconseguir.

De fet, aquests mesos, hem vist organitzacions vinculades a l’ultra dreta caminar pels carrers de Barcelona en mig de convocatòries per la unitat d’Espanya, on hi participava més gent.

Jo el que trobo molt trist és que els representats polítics ho vegin com una expressió ideològica normal i corrent. Una cosa és que la gent es posicioni a favor del referèndum o per la unitat d’Espanya. Existeixen aquestes posicions i no passa res. El que no pot ser és que en el moment en que comença a haver-hi violència no es condemni. O condemnes la violència o hi estàs a favor, però no pots estar en mig. Què hagués passat si jo hagués sortit després dels atemptats i no els hagués condemnat totalment? La democràcia no és això, és poder expressar-te sense que t’ataquin. Recorda al poema de Martin Niemöller. Ara és en contra dels catalans, ara en contra dels negres, dels pobres, dels refugiats... Tot i això, també cal dir que no és el mateix el racisme que pateix una persona negra que la catalanofòbia que pateix una persona independentista. Però la violència s’ha de condemnar vingui d’on vingui. Si hi ha una actitud masclista cap a Inés Arrimadas o cap a Marta Rovira, m’és igual que sigui cap a una o cama una altra, és masclisme!

Precisament, un dels aspectes que denunciaves l’any passat era l’actitud de la classe política davant la comunitat musulmana, les persones racialitzades i la migració. Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 21-D han portat a figures com la diputada Najat Driourech o el conseller Chakir el Homrani a primera línia política. Estan havent-hi canvis?

És molt aviat per dir alguna cosa. A mi la figura del Chakir m’agrada molt, independentment de la seva adscripció política. La gent no sap la seva opció religiosa. Tu el que veus del Chakir és que és conseller, saps que és de família marroquina, però no l’apunten com el musulmà. I la Najat és genial perquè visibilitza. Té una trajectòria d’acció social súper llarga, porta molt temps fent coses i ara és diputada. Clar, estem parlant de visibilitat o d’allò que queda bé? Sempre hi haurà aquest debat. Hem d’esperar a veure com evoluciona. La veritat és que, fa un any, els polítics van estar allà. De vegades s’acosten i em pregunten com farien això o allò altre, i això demostra que no estan només interessats en sortir a la fotografia.

Però el racisme institucional segueix existint.

Sí, la resposta dels polítics aquell agost, des d’Ada Colau fins a Carles Puigdemont, va ser de 10, perquè es van posicionar per protegir a tota la ciutadania i van deixar l’odi fora. Però segueix havent molta discriminació. Als nanos àrabs i negres, la policia els segueix parant molt més. Però vaja, veure al president del govern, Quim Torra, a la tancada migrant de la Massana, és bo. És un president que se l'ha acusat molt de racisme, però a mi em fa gràcia veure a Ciutadans i el PP convocant manis contra ell per racista. Va fer unes declaracions que són un error, que no s'haurien de fer, és veritat. Però va demanar perdó i després es va posicionar. Ara s'ha de veure en què es converteix, això. Seguim tenint CIEs. Es tracta de tenir un optimisme escèptic, crec.

Com deies, no tots els polítics semblen haver mantingut el mateix tarannà. Aquestes setmanes s'ha criticat durament les paraules del líder del PP, Pablo Casado, qui afirmava que no es podien acollir més refugiats, per exemple.

Jo, després de la última de Pablo Casado, passo. Després em pregunten, Míriam, has patit alguna agressió? Un atac racista? És que no és una qüestió d’un atac racisa, és un sistema racista. No es tracta només que algú m’arranqui el vel pel carrer. Es tracte de que a un noi negre que escala quatre pisos a un edifici li donin directament la nacionalitat francesa. A què estem jugant? A acollir a l’Aquarius i fer la festa de la solidaritat mentre s’estan incomplint les quotes de refugiats? Estem fent cas a Europa en absolutament tot però no en les quotes. Juguem al negre bo, a la solidaritat, quan és una qüestió de justícia. Són gent que escapen de guerra o de crisi econòmica. Però no volen veure-ho. Mira, que et sigui igual i diguis, som els guanyadors d’aquest ordre mundial, ja és fort. Però que no vulguis veure per què passa això, que diguis que la culpa la tenen els refugiats –que ni se’ls considera refugiats-, que gent com Casado digui que no els podem acollir, ficant aquesta por... És un cost massa alt.