Més enllà de la Mercè: les altres patrones de Barcelona

La festa gran de Barcelona se celebra en honor a la Mare de Déu de la Mercè, la patrona oficial de la capital catalana. Però el cert és que no és ni l'única ni la primera que va tenir la ciutat. Ho va començar a ser de plena llei el 1868. Abans, ho havia estat Santa Eulàlia, coneguda popularment com la patrona oblidada. I si tirem encara més enrere, a l'Edat Medieval, els historiadors diuen hi va haver una tercera patrona, però que aquesta sí que ha quedat en oblit completament: Santa Madrona.  

Aquests canvis tenen la seva explicació. Són llegendes populars que han passat de generació en generació fins als nostres dies. Les històries parlen de rivalitat, plagues de llagostes, martiris, epidèmies i pluges. Tot plegat passat pel filtre de la religió, perquè al cap i a la fi, patrons i patrones, sants i santes, no deixen de ser una tradició catòlica que ha anat evolucionant fins a convertir-se en una festa que reivindica en tots els aspectes la cultura popular d'un país i la seva gent.

Diu la llegenda...

Diu la llegenda que a la vila de Sarrià, una jove cristiana anomenada Eulàlia va decidir rebel·lar-se contra les dures persecucions religioses a les que l'emperador romà Dacià sotmetia la comunitat cristiana. Amb només 13 anys, es va dirigir a Barcino -l'antiga ciutat de Barcelona per als romans- per persuadir el governador amb els seus dots d'oratòria. De fet, Eulàlia vol dir "la ben parlada".

Tal com recull el blog Altres Barcelones, la reacció de les autoritats va ser terrible. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys d'edat tenia. Després de ser assotada, els homes de Dacià li van arrencar la pell amb garfis i li van marcar el cos amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser, li van tallar els pits, li van gratar les natges amb pedres, li van ruixar les ferides del cos amb oli bullent i plom fos i la van intentar cremar.

La seva perseverança i les contínues pregàries, però, la van ajudar. La llegenda diu que les flames es van apartar d'ella i es van girar en contra dels torturadors. Finalment, va ser crucificada, i de nou, es va produir un miracle. Diuen que en sec va començar a caure neu que va cobrir el seu cos i la va protegir de les mirades dels que la contemplaven. La seva ànima va volar cap al cel i va sortir un colom blanc de la seva boca.

La tràgica història de Santa Eulàlia va commoure el poble cristià de Barcelona, així que aviat fou nomenada patrona de Barcelona. La seva valentia va servir de font d'inspiració per les tropes catalanes que van lluitar a la guerra dels Segadors. Tot i aquesta devoció, el 1687 li va sortir una rival: la Mare de Déu de la Mercè. 

La mare de déu que va salvar Barcelona de les llagostes

L'any 1687 tota Catalunya es va veure envaïda per una plaga de llagostes que va fer malbé molts cultius. Quan la plaga va arribar a Barcelona, el Consell de Cent es va comprometre a nombrar patrona de la ciutat la Mare de Déu de la Mercè si els lliurava de les llagostes. I així ho va fer, però no es va convertir en patrona de Barcelona fins al 1868, quan el Papa Pius IX va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans. Les seves restes es troben a la Catedral de la Santa Creu.

Des d'aleshores, diuen que gairebé cada any plou durant les Festes de la Mercè de Barcelona, un fet molt habitual tenint en compte l'època de l'any, quan tot just comença la tardor. La llegenda diu, però, que no és pluja, sinó les llàgrimes de Santa Eulàlia, que va ser reemplaçada per la Mercè. Malgrat que les festes més importants són les de la Mercè, l'any passat Barcelona va recuperar els actes tradicionals en honor a Santa Eulàlia, que se celebren pels volts del 15 de març.

Segons la llegenda, la història de la Mercè es remunta al segle XIII, quan una nit d'agost del 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis simultàniament al rei Jaume I, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort. A tots tres els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns. El mateix any van fundar l'orde de la Mercè, que es va conèixer popularment com els mercedaris.

Santa Madrona, tercera en discòrdia

Si Barcelona té dos temples de categoria com són la Sagrada Família i el Tibidabo, per què no pot tenir tres patrones? A banda la Mare de Déu de la Mercè i de Santa Eulàlia, hi ha encara una tercera patrona de Barcelona: Santa Madrona. Segons la tradició, recollida entre altres pel folklorista Joan Amades, Madrona va néixer en una vil·la romana a la zona de Montjuïc, i en quedar òrfa, se'n va anar a viure a Grècia, on va morir martiritzada.

Un temps després de la seva mort, uns comerciants francesos van comprar el seu cos per treure'n profit i el van embarcar en un vaixell rumb a Marsella. Una tempesta molt forta els va obligar a refugiar-se al port de Barcelona, però cada cop que intentaven salpar, esclatava una nova tempesta. Per això diuen que porta pluges en temps de sequera. El seu cos va canviar de lloc en diverses ocasions: ha estat a la Catedral de Santa Maria del Mar, a Sant Pau del Camp, al convent dels caputxins que hi havia a l'actual plaça Reial i, finalment, a l'actual parròquia de Santa Madrona, al carrer de les Tapioles del Poble-sec.