Jánovas, el poble arrasat pel franquisme per construir un pantà que mai va arribar

Cada matí que va succeir a la del 19 de gener de 1984, les cabres d'Emilio Garcés apareixien a Jánovas. Elles soles recorrien els vuit quilòmetres de pista que separaven el seu nou assentament a Campodarbe del poble on les havien criat. I allà es quedaven fins que Emilio baixava a buscar-les.

—Hi tornaven cada dia.

—Per què? Per instint?

—No ho sé. Però tornaven.

L'expropiació

Al 1961, l'Estat va anunciar l'expropiació forçosa de Jánovas –un poble de la comarca del Sobrarbe, a Aragó– obligant als veïns a vendre les seves cases i terres a l'empresa privada Iberduero per a la construcció d'un pantà que havia estat declarat d'utilitat pública, a pesar que ni l'Estat ni la companyia elèctrica tenien clara la seva rendibilitat.

La directriu era molt clara: cadascuna de les 42 famílies que conformaven Jánovas havia d'arribar a un acord amb Iberduero i abandonar la seva casa. De no fer-ho, es procediria a la demolició. La resistència dels veïns i la carta blanca que l'Administració havia atorgat a Iberduero per gestionar el desallotjament va derivar en una situació d'intimidació, violència i pressió a la qual a Jánovas qualifiquen avui de “terrorisme d'Estat”.

Un dia de 1963, Iberduero va dinamitar tres cases sense haver arribat a un acord amb els seus propietaris. Les dones dels empleats de la companyia van pujar amb els seus fills a l'alt de Jánovas per contemplar l'espectacle de demolició mentre els veïns es refugiaven de la tempesta de pedres al saló de ball. Al denunciar els fets, va parar la dinamita, però van seguir les pressions. Al maig de 1965, un empleat de la companyia elèctrica (Jesús Alonso González) va tirar d'una puntada la porta de l'escola, va irrompre a la classe, va agarrar a la mestra del pèl i la va arrossegar cap a la sortida: “Aquí ja no hi haurà més cap escola!”.

A poc a poc, les famílies van anar cedint fins que el 1969 totes elles havien entregat les seves cases i marxat del poble. Totes menys una: els Garcés-Castillo.

Emilio i Francisca

Emilio Garcés i Francisca Castillo van resistir davant les pressions d'Iberduero i van romandre a Jánovas amb els seus sis fills. Segons l'acord d'expropiació, podien treballar les seves terres fins a la primera inundació, i així van voler fer-ho. Sabien que acabarien havent de marxar, però també que ho farien amb l'aigua a les sabates.

Durant 18 anys van viure completament sols, amb accés restringit a serveis bàsics i envoltats de runa. “El meu pare, els meus germans i jo ens anàvem a treballar durant el dia, i la meva mare es quedava sola al poble”, explica Jesús Garcés, fill d'Emilio i Francisca. “Li van fer tota mena de putades. Aprofitaven que es quedava sola per espantar-la”.

Un matí, Francisca estava creuant el riu que separa el poble de la carretera. Els empleats d'Iberduero van posar dinamita a cada extrem del pont i van començar a cridar: "¡Foc! Foc!". Francisca es va tirar a terra i va intentar protegir-se. "Si hagués tingut una escopeta els hagués raspallat a tots", diu Jesús.

El 19 de gener de 1984, la Guardia Civil es va presentar a casa dels Garcés-Castillo: o s'arreglaven amb Iberduero d'una vegada per sempre o serien desnonats per força. Aquella mateixa nit, van agafar els seus estris i se'n van anar a Campodarbe, a pocs quilòmetres de Jánovas, on se'ls havia adjudicat un allotjament. En arribar al poble veí, van veure que el lloc que els havien promès estava ja ocupat: "Ens han tornat a enganyar", va dir Francisca. Emilio va baixar de tornada a Jánovas fet un basilisc per donar-se de cara amb la seva casa ja caiguda. Ni una hora havien trigat a reduir la seva llar a runa.

Igual que les seves cabres, els Garcés-Castillo han passat cadascun dels dies que van succeir a aquell 19 de gener de 1984 buscant el camí de tornada a Jánovas. I, al costat d'ells, tantíssims altres veïns.

Jánovas, un cant de resistència

Va arribar la dècada dels 90, Jánovas portava anys buida i el pantà seguia sense fer-se. Al dolor d'aquell desterrament se li sumava la impotència de pensar que havia estat en va i l'amenaça d'altres tres projectes hidràulics que aguaitaven el Pirineu: Santaliestra, Biscarrués i el recreixement de Yes.

Davant el terror que se'ls portés l'aigua, Jánovas es va convertir en un símbol de resistència per a la resta de pobles. “Tota la muntanya es va aixecar com no ho havia fet mai”, explica Manuel Domínguez (lletrista, compositor i fundador de La Ronda de Boltaña). “Aquí va començar una cosa molt forta, el moviment per la dignitat de la muntanya”.

En aquesta mobilització social va tenir un paper molt important la poesia. “Hi havia molts arguments molt clars per parar això que tenien a veure amb el polític, l'econòmic, el mediambiental... Però de fons estava també la qüestió emocional: el dol, l'arrelament, l'autoestima, la identitat...”, explica Manuel. I aquest va ser el paper principal que va adoptar La Ronda de Boltaña. Ja en els anys 70 José Antonio Labordeta havia estat el primer a cantar a la injustícia dels pantans amb Carta a Lucinio

De vegades penso anar al pantà

i quan estigui ben ple llençar-me a dins

i enfonsar-me a estar amb tu com fa temps

Un matí de l'agitat estiu de 1995, pensant en els seus veïns de Jánovas, Manuel Domínguez es va despertar amb una idea al cap. Va imaginar un naufragi, va veure que el pantà era un mar i les cases vaixells velers. Així va compondre Habanera triste:

Qui m'ho havia de dir a mi

que somiava amb el mar

que en un maldito pantano ¡ay ay ay!

Casa meva havia de naufragar

A Jánovas dic adéu, a Lavelilla i Lacort

Adéu barquetes enfonsades, adéu

el meu pobre país, adéu.

La cançó es va convertir ràpidament en l'himne d'aquesta causa i encara avui segueix sonant amb força en festes, actes i manifestacions per recordar el que va passar llavors i seguir defensant la dignitat de la muntanya en les seves amenaces actuals.

La sentència final

El 1998, va néixer Asociación Río Ara amb l'objectiu d'impedir definitivament la construcció del pantà a Jánovas i aturar la resta de projectes que aguaitaven a l'Ara, l'últim gran riu pirinenc sense regular per embassaments. La Unió Europea exigia un informe d'impacte mediambiental positiu per donar llum verda al projecte, però no arribava.

Aquell mateix estiu, la ministra de Medi Ambient del Govern del PP, Isabel Tocino, va fer una visita oficial al parc Nacional d'Ordesa i Monteperdido. José Mari Santos, president de l'associació, i altres veïns de Jánovas van aprofitar l'ocasió per a manifestar-se. La ministra i el secretari general de Medi Ambient, Juan Luis Muriel, s'hi van acostar, els van escoltar i van recollir els documents que els veïns els presentaven.

Al programa de Salvados que Jordi Évole va dedicar a Jánovas el 2015, José Mari Santos explicava que aquell dia Juan Luis Muriel els va prometre que signaria l'informe que elaboressin els tècnics, fos positiu o negatiu. Llavors va passar l'inesperat: aquell polític va complir la seva paraula.

Els tècnics del Ministeri van tenir clar des del principi que allà no s'hi podia fer un pantà. L'any 2000, amb totes les pressions polítiques i econòmiques de front, Muriel va signar l'impacte de medi ambient negatiu. Va trigar un any a publicar-se al BOE però, finalment, aquell paper va acabar impedint definitivament la construcció del pantà de Jánovas.

Va ser la primera vegada en la història d'Espanya que es paralitzava la construcció d'un embassament per una declaració d'impacte mediambiental negativa. Juan Luis Muriel va perdre el seu treball al poc temps de publicar-se l'informe.

La reversió

Gairebé quaranta anys després, els veïns de Jánovas podien tornar al seu poble. Però hi havia un problema: totes les cases eren propietat d'Eléctricas Reunidas de Saragossa (companyia que formava part Endesa i a la qual Iberduero havia cedit la concessió), per la qual cosa les famílies havien de comprar les seves cases de tornada.

La llei de reversió establia que, per recuperar les seves propietats, els antics propietaris havien de retornar la indemnització rebuda als anys 60, actualitzada. Pel que Endesa demanava el valor actualitzat aplicant l'IPC acumulat durant gairebé cinquanta anys. Com a resultat, els veïns havien de pagar entre 30 i 34 vegades més del que ells havien rebut al seu dia per les seves cases, però per recuperar les ruïnes.

En 2011 el Ministeri de Medi Ambient va comunicar a Endesa que havien de començar a tancar l'acord amb els veïns de Jánovas i que les cases havien de valorar-se com el que eren: edificacions en ruïnes. La companyia va demanar als veïns que enviessin la documentació pertinent per carta certificada. No hi havia manera de reunir-se amb ells en persona. Tot era lent.

En una llarga xerrada de sobretaula estiuenca, la tarda del 12 d'agost de 2013, un grup de veïns va tenir una idea: “I si comencem? I si ens posem nosaltres a aixecar l'escola? Així, a la brava”.

Sabien que fer-ho era un delicte, però preferien que els denunciessin i es moguessin les coses, a seguir submergits en l'espera eterna dels processos burocràtics. El pla va funcionar. La setmana següent va aparèixer la Guardia Civil i els va posar tres denúncies: una per violació de la propietat privada, una altra per falta de llicència d'obra i una altra per abandonament de runes. Les denúncies es van quedar en res i les converses amb Endesa van començar a avançar.

Finalment, van arribar a un acord: Els veïns podrien recuperar els habitatges per un preu simbòlic d'1 euro per metre quadrat de solar. Des de llavors, cada família ha anat a poc a poc recuperant la seva part fins que, al maig de 2026, el 100% de la cases de Jánovas van tornar a ser propietat dels seus veïns.

El primer ball

El 26 de setembre de 2017 Jánovas va recuperar les festes del poble. Es va fer un dinar popular i, a la tarda, els veïns que s'havien encarregat de la reconstrucció de l'escola van donar la sorpresa al poble: havien acabat l'obra i la festa continuaria al saló de ball.

“Molts dels grans es van posar a plorar. Estaven de nou en el saló de ball que els havia vist créixer i al que van creure que mai tornarien a entrar”, recorda Óscar Espinosa, president de la Fundación San Miguel (encarregada de la reconstrucció de Jánovas) i un dels veïns que ha liderat aquesta lluita. Li pregunto si no creu que ha sacrificat massa de la seva vida en això. “Per a mi no. Jo he estat on volia estar”.

Óscar va néixer a Barcelona en 1972. El seu avi Santiago, de Casa Agustín, va haver de deixar Jánovas en 1965. Es va mudar amb la seva família a la ciutat comtal i, als dos anys, va morir. No va ser l'únic veí que va perdre la vida poc després de sortir del poble. Santiago no va conèixer al seu nét, ni va poder veure'l lluitar per recuperar la vida que li havien arrabassat a ell.

Óscar va passar tots els estius de la seva infància al costat de la seva família a l'única casa de Jánovas que quedava en peus: la dels Garcés-Castillo. De la memòria del seu avi, la resistència dels Garcés-Castillo i l'arrelament que va anar tirant, va néixer un compromís amb Jánovas –compartit amb el d'altres veïns– que acabaria sent imprescindible per a la seva recuperació.

“Van pensar que en algun moment ens cansaríem. No esperaven que cada generació que vingués després de l'expropiada seguís lluitant això amb tanta força. Els va descol·locar”, diu Óscar.

"He viscut en mil llocs, però sempre estava de pas, l'objectiu final era tornar a Jánovas", diu Jesús Garcés, que el 2023 es va convertir al costat de la seva dona, Marimar, en els primers veïns a retornar.

La Ronda de Boltaña va escriure una carta al poble el 1998 que començava així:

A què sonarà el teu nom d'aquí a uns anys? Què sentirem quan algú digui "Jánovas"? Només això: “Jánovas"?

Trenta anys després, "Jánovas" torna a ser un poble i, per als que coneixem aquesta història, el seu nom només pot sonar a resistència, dignitat i memòria.