Entrevista a Ramon López de Mántaras, expert en IA"Una gigafactoria d'IA s'assembla molt més a una planta petroquímica que no pas a una fàbrica de cotxes"

La instal·lació d'una gigafactoria d'intel·ligència artificial (IA) a Móra la Nova (Ribera d'Ebre) i San Fernando de Henares (Madrid) ha agafat molta força les darreres setmanes. El projecte, pressupostat en 5.000 milions de fons públics i privats, aspira a captar fons del programa europeu InvestAI. La candidatura queda pendent que la Comissió Europea obri la convocatòria. Si Brussel·les l'aprova, la primera fase de la infraestructura podria entrar en funcionament el 2028.

Tant el Govern de l'Estat com el de la Generalitat han presentat el projecte com "una aposta estratègica per al desenvolupament de la IA i la sobirania tecnològica europea" i com un "revulsiu" per la zona on s'ha projectat, la Ribera d'Ebre, una comarca molt depenent de l'activitat nuclear. Ara bé, darrere d'aquests grans anuncis s'amaguen moltes preguntes encara sense resposta, tal com han denunciat experts i entitats ambientals i socials, preocupades pels impactes que poden tenir aquesta mena d'instal·lacions sobre el territori i la població que hi viu.  

En parlem amb Ramon López de Mántaras Badia (Sant Vicenç de Castellet, Bages), expert en intel·ligència artificial des d'abans que aquesta paraula arribés a les nostres vides. Aquest enginyer elèctric, informàtic i físic català és fundador de l'Institut de Recerca d'Intel·ligència Artificial del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), organisme amb el qual encara col·labora com a professor de recerca emèrit. López de Mántaras qüestiona la viabilitat d'aquesta mena d'instal·lacions -que cosumeixen molta aigua i electricitat- en el context actual d'emergència climàtica, amb temperatures cada vegada més altes, sequeres més persistents i incendis. Defineix la IA generativa com  "un nou model d'extractivisme de dades, coneixement i creativitat disfressat de progrés"

Hi ha moltes incògnites al voltant de les gigafactories d'IA. Què és una gigafactoria d'IA? Com funciona? 

Una gigafactoria d'IA és una infraestructura de computació a gran escala concebuda per entrenar i executar models avançats d'intel·ligència artificial. Conté desenes o centenars de milers de processadors especialitzats (GPU), requereix un consum molt elevat d'electricitat i sofisticats sistemes de refrigeració. Tot i el seu nom, no produeix béns materials, el seu principal objectiu és proporcionar una enorme capacitat de càlcul. 
​
​Des d'un punt de vista físic, una gigafactoria està formada per grans naus que allotgen milers de bastidors de servidors. Cada servidor incorpora diverses GPU d'altíssim rendiment connectades entre si mitjançant xarxes de comunicació ultraràpides.
​
​El funcionament d'una gigafactoria d'IA consta de quatre fases principals: l'emmagatzematge de grans volums de dades per entrenar els models d'intel·ligència artificial, l'entrenament mitjançant les desenes o centenars de milers de processadors especialitzats que treballen de manera simultània, l'execució dels models entrenats per generar respostes als usuaris i el manteniment continu de tota aquesta infraestructura.

El consum elèctric d'una gigafactoria pot arribar a ser comparable al d'una ciutat de centenars de milers d'habitants

És una instal·lació que no genera fums ni "aparentment" emissions contaminants com sí fan altres indústries com la petroquímica. Però quin cost ambiental tenen les gigafactories? 

L'impacte ambiental d'una gigafactoria d'IA és enorme, ja que concentra una extraordinària capacitat de càlcul en un únic emplaçament i, en conseqüència, requereix grans quantitats d'electricitat i de recursos materials. El consum elèctric pot arribar a ser comparable al d'una ciutat de centenars de milers d'habitants. Aquest elevat consum energètic comporta emissions importants de gasos amb efecte d'hivernacle quan l'electricitat no prové íntegrament de fonts renovables i, fins i tot quan hi prové, incrementa la pressió sobre les xarxes elèctriques.  

Quin consum d'aigua tenen aquesta mena d'instal·lacions?

Depèn del sistema de refrigeració que utilitzin. Els centres de dades més tradicionals, que fan servir refrigeració evaporativa, poden consumir milions de litres d'aigua al dia en instal·lacions de grans dimensions. En canvi, tecnologies més modernes, com la refrigeració en circuit tancat, la refrigeració direct-to-chip o la refrigeració per immersió en líquids dielèctrics, redueixen considerablement aquest consum directe d'aigua, tot i que no eliminen el problema del gran consum energètic ni la necessitat de dissipar enormes quantitats de calor.
​
​A més, cal tenir present que la petjada hídrica d'un centre de dades va més enllà de l'aigua que consumeix directament. Generar l'electricitat que necessita també implica un consum important d'aigua, especialment quan prové de centrals nuclears o centrals de cicle combinat. Per això, l'impacte real sobre els recursos hídrics és molt superior al que suggereixen les xifres de refrigeració.

La Ribera d'Ebre presenta característiques que fan molt qüestionable la ubicació d'una gigafactoria d'IA

Quins són els motius que fan que la Ribera d'Ebre -o la Península Ibèrica en general- no sigui un bon lloc per instal·lar una gigafactoria?   

La Ribera d'Ebre presenta característiques que fan molt qüestionable la ubicació d'una gigafactoria d'IA. L'evidència del que està passant aquest estiu i les molt preocupants projeccions climàtiques indiquen que aquesta és una de les regions europees on l'escalfament serà més intens, amb onades de calor més freqüents, sequeres més prolongades i un risc creixent d'incendis forestals. Aquestes condicions obliguen els centres de dades a incrementar el consum energètic destinat a la refrigeració precisament quan la xarxa elèctrica es troba més tensionada. 
​
​A això s'hi afegeix la disponibilitat d'aigua. Encara que les tecnologies de refrigeració més avançades redueixen notablement el consum directe d'aquest recurs, la petjada hídrica global d'aquestes instal·lacions continua sent molt significativa si es considera també l'aigua necessària per produir l'electricitat que consumeixen. 

Cal tenir present que una gigafactoria necessita un subministrament elèctric continu, estable i de gran potència durant les 24 hores del dia, una demanda que, amb les tecnologies actuals, difícilment pot cobrir-se exclusivament amb fonts renovables, atès el seu caràcter intermitent. Per aquest motiu, aquestes instal·lacions continuaran depenent del conjunt del sistema elèctric, que no pot basar-se exclusivament en fonts renovables intermitents i que continua recorrent a l'energia nuclear i les centrals de cicle combinat, que comporten un consum considerable d'aigua, per garantir un subministrament estable.

La manca de transparència al voltant de la gigafactoria de Móra la Nova és precisament una de les qüestions més criticables i preocupants ​

És compatible amb les sequeres que pateix Catalunya de manera cíclica? 

​En un territori com Catalunya és necessari preguntar-se quina prioritat s'hauria d'atorgar a aquest tipus de projectes davant d'altres usos essencials de l'aigua, com l'abastament de la població, l'activitat agrícola o la conservació dels ecosistemes. En un context de canvi climàtic en el qual els pitjors escenaris d'episodis meteorològics extrems s'estan complint, és indispensable exigir que qualsevol projecte d'aquestes característiques justifiqui amb total transparència que no comprometrà els recursos naturals ni la sostenibilitat del territori a llarg termini. Malauradament, però, la manca de transparència al voltant de la gigafactoria de Móra la Nova és precisament una de les qüestions més criticables i preocupants. ​

Quina mena de llocs de feina generen les gigafactories? Amb quina indústria és comparable? 

Les gigafactories d'IA generen ocupació, però molt menys de la que sovint es dona a entendre. Durant la fase de construcció es genera una ocupació considerable que es pot estimar en uns quants milers de llocs de treball temporals, vinculats principalment a la construcció, l'enginyeria i el muntatge de les instal·lacions. Un cop la infraestructura entra en funcionament, però, el nivell d'automatització és molt elevat i el nombre de treballadors necessaris es redueix de manera molt significativa. 
​
​Aquesta ocupació estable es concentra sobretot en perfils altament qualificats, com ara enginyers de sistemes, especialistes en xarxes i ciberseguretat, administradors de centres de dades, tècnics responsables del manteniment dels servidors i dels sistemes de refrigeració, experts en subministrament i eficiència energètica, així com personal encarregat de la seguretat i la gestió de les instal·lacions. Fins i tot en les gigafactories de dimensions més grans, la plantilla fixa acostuma a ser de només alguns centenars de persones, una xifra molt inferior a la que genera una gran planta industrial tradicional.

Les gigafactories d'IA s'assemblen molt més a una gran infraestructura energètica que no pas a una fàbrica d'automòbils, en termes d'ocupació

​Per aquest motiu, considero que una gigafactoria s'assembla molt més a una gran infraestructura energètica —com una central elèctrica o una planta petroquímica altament automatitzada— que no pas a una fàbrica d'automòbils o a una altra indústria de producció que requereix mà d'obra intensiva. Comparteix amb aquestes instal·lacions una elevada inversió inicial, un consum molt important d'energia i un nombre força reduït de llocs de treball permanents.
​
​​Aquest és un aspecte que no s'hauria de perdre de vista en el debat públic. Sovint aquests projectes es presenten com un gran impuls per al desenvolupament econòmic del territori, però és imprescindible avaluar de manera objectiva la relació entre la magnitud de la inversió, els recursos naturals que consumeixen i l'ocupació que realment generen. Quan una infraestructura requereix grans quantitats d'energia, ocupa àmplies extensions de sòl i rep un suport públic considerable, és perfectament legítim preguntar-se si el benefici social i econòmic que aporta compensa els costos que comporta.

Quin cost social tenen les gigafactories? Com afecta les poblacions que hi ha al voltant? 

Un dels aspectes més rellevants és l'elevada pressió que exerceixen sobre el sistema elèctric. Una instal·lació d'aquestes característiques pot arribar a consumir una quantitat d'electricitat similar a la d'una ciutat de centenars de milers d'habitants. Això fa necessari reforçar les xarxes de transport i distribució i augmenta la competència per una energia que no és il·limitada. És possible que, com hem vist que ja passa als EUA, això acabi repercutint en el preu de l'electricitat que paguen les famílies i les empreses i que obligui a destinar importants recursos públics a ampliar les infraestructures energètiques. 
​
​Un altre efecte menys conegut és que els centres de dades també generen contaminació acústica. El brunzit continu dels sistemes de refrigeració i el funcionament incessant dels ventiladors poden percebre's a més d’un kilòmetre de distància. Una part d'aquest soroll correspon a infrasons, freqüències tan baixes que no les sentim amb l'oïda, però que el cos pot percebre com una vibració persistent. Alguns estudis associen l'exposició prolongada a aquests infrasons amb trastorns del son, mals de cap, sensació de pressió a l'oïda i ansietat. La refrigeració líquida permet reduir en un 50% aquest impacte acústic, però el seu cost fa que encara no sigui la solució predominant.
​
​A tot això s'hi afegeixen altres impactes territorials, com l'ocupació de grans extensions de sòl, la necessitat de construir noves línies d'alta tensió, subestacions elèctriques i altres infraestructures de suport, així com la transformació del paisatge i dels usos tradicionals del territori. ​Per tots aquesta motius, és absolutament imprescindible que els promotors d'aquests projectes encarreguin una avaluació independent d'aquests costos socials i territorials, per tal de determinar si els beneficis que aporten compensen realment els costos, i facin públics els resultats d’aquesta avaluació.

Amb les onades de calor que vivim aquests dies, les gigafactories contribueixen a caldejar encara més l'ambient? 

Cal considerar un efecte sovint poc visible: la calor residual. Pràcticament tota l'energia que consumeixen els centres de dades i les gigafactories acaba transformant-se en calor, que és alliberada a l'entorn. Quan aquest tipus d'instal·lacions concentren en una mateixa àrea centenars de milers de processadors especialitzats, poden contribuir a intensificar el fenomen de les illes de calor, és a dir un increment significatiu de la temperatura local i agreujant els efectes de les onades de calor sobre la població. 

Un dels arguments que s'utilitzen per justificar la instal·lació d'aquesta mena de fàbriques és la sobirania tecnològica i reduir la dependència de les tecnològiques estatunidenques. Això és cert? 

És un argument que es repeteix amb freqüència, però al meu entendre convé matisar-lo. Sens dubte, augmentar la capacitat de computació disponible a Europa és un pas positiu i pot reduir algunes dependències externes. Ara bé, això no significa automàticament que Europa assoleixi realment la sobirania tecnològica. 
​
​La sobirania tecnològica és un concepte molt més ampli que la simple disponibilitat de grans centres de dades. També implica controlar les tecnologies essencials que fan possible la intel·ligència artificial: el disseny i fabricació dels xips, el desenvolupament dels models, el programari, les dades amb què s'entrenen aquests sistemes i, en definitiva, la capacitat de decidir com s'utilitzen i amb quins objectius. En l'actualitat, la major part d'aquests elements estratègics continuen sota el control d'un nombre molt reduït de grans empreses, principalment dels Estats Units. Si Europa construeix gigafactories però continua depenent de les GPU de NVIDIA, així com dels grans models desenvolupats per empreses com OpenAI, Anthropic o Google, la dependència tecnològica continuarà sent molt significativa.

Europa té l'oportunitat de diferenciar-se apostant per una IA orientada a donar resposta a necessitats social concretes, en lloc d'entrar en una cursa pel gigantisme tecnològic

​També em sembla discutible una altra idea que sovint es dona per descomptada: que Europa només podrà competir amb els Estats Units i la Xina si adopta exactament el mateix model de desenvolupament, basat a construir centres de dades cada vegada més grans i entrenar models gegants amb un consum creixent de recursos. No estic gens convençut que aquest sigui el camí més intel·ligent. Europa té l'oportunitat de diferenciar-se apostant per una intel·ligència artificial més específica, més eficient, més oberta, més transparent i orientada a donar resposta a necessitats social concretes, en lloc d'entrar en una cursa pel gigantisme tecnològic.

La sobirania tecnològica passa per les gigafactories, ara per ara? 

Les gigafactories en cap cas constitueixen, per elles mateixes, una garantia de sobirania tecnològica. La veritable autonomia s'aconsegueix reforçant la recerca, formant i retenint talent, desenvolupant tecnologies pròpies i promovent models d'intel·ligència artificial alineats amb els interessos i els valors de la societat europea. La sobirania tecnològica no consisteix només a disposar de més capacitat de càlcul, sinó a tenir la capacitat de decidir quina intel·ligència artificial volem desenvolupar i al servei de qui la volem posar. 

És compatible defensar la instal·lació de gigafactories i, alhora, mantenir o defensar polítiques contra l'emergència climàtica? 

Si continuem donant per fet que el futur de la intel·ligència artificial passa necessàriament per desenvolupar models cada vegada més grans, també haurem d'acceptar una escalada constant de la infraestructura que els fa possibles: més centres de dades i gigafactories amb més processadors, més consum d'electricitat i una demanda creixent de recursos naturals. La demanda continua accelerant-se, entre ara i l'any 2030 es construiran aproximadament 1.200 nous centres de dades a tot el món, impulsats gairebé exclusivament pel desenvolupament de la intel·ligència artificial. 

Aquest model de creixement permanent no és compatible amb els objectius de sostenibilitat i de descarbonització que ens hem fixat com a societat. Per exemple, les emissions de carboni de Microsoft, Amazon i Google han augmentat prop d'un 20% en només un any, principalment a causa de la construcció de nous centres de dades destinats a la intel·ligència artificial. En l'exercici fiscal tancat el març de 2026, les tres companyies van emetre conjuntament 119 milions de tones de CO2 equivalent, una quantitat comparable a aproximadament un 44% de les emissions anuals d'Espanya. 

És obvi doncs que resulta contradictori defensar, al mateix temps, polítiques per reduir les emissions, preservar els recursos i combatre el canvi climàtic, mentre es promou sense qüestionar un paradigma tecnològic que exigeix una expansió contínua de la capacitat de càlcul. Aquesta és una contradicció que no podem continuar ignorant.

La IA generativa respon, en bona part, a un nou model d'extractivisme disfressat de progrés

Per on passa el futur de la IA, com fem que la IA necessiti menys recursos per funcionar? 

El futur de la intel·ligència artificial no implica continuar augmentant la mida dels models, sinó per fer-los molt més petits i eficients. El veritable progrés no vindrà de disposar de més dades, més xips i més capacitat de càlcul, sinó de dissenyar sistemes capaços de resoldre tasques específiques amb molta menys despesa de recursos. Un model especialitzat, desenvolupat per a un domini concret, pot assolir un rendiment superior al d'un gran model de propòsit general, amb un cost computacional molt més baix. 
​
​Per aconseguir-ho, caldrà explorar noves formes de construir sistemes d'IA: arquitectures més eficients, algoritmes més sofisticats i la combinació de mètodes simbòlics i estadístics. Hem de deixar enrere la idea que el progrés depèn únicament d'escalar models cada vegada més grans i començar a mesurar-lo per la seva eficiència, la seva capacitat de comprensió i el valor que aporta.
​
​Si aspirem a una intel·ligència artificial compatible amb els límits del planeta i orientada al bé comú, el desafiament no és incrementar indefinidament la infraestructura de computació, sinó desenvolupar sistemes que aconsegueixin bons resultats consumint menys energia, menys dades i menys recursos. Estic convençut que aquest és el camí que hauria de seguir la recerca en intel·ligència artificial en els anys vinents.

El veritable progrés és una IA que generi més valor social amb menys consum de recursos i molt menys impacte ambiental

Estem davant d’un nou model d'extractivisme disfressat de "progrés"? 

Sí, crec que la IA generativa respon, en bona part, a un nou model d'extractivisme disfressat de progrés. No es tracta només d'un extractivisme de recursos naturals, sinó també de dades, coneixement i creativitat. Els grans models s'han entrenat utilitzant quantitats ingents de continguts creats per milions de persones, sovint sense el seu consentiment ni una compensació justa, convertint el coneixement col·lectiu en la matèria primera d'un negoci extraordinàriament lucratiu. 
​
​Per això alguns autors parlen ja d'una nova forma de colonialisme digital, en què el valor generat a partir dels recursos i del coneixement de tota la societat acaba concentrant-se en un nombre molt reduït de grans corporacions tecnològiques, mentre que els costos ambientals i socials són assumits pel conjunt de la ciutadania.
​
​El que considero més preocupant és que aquest model es presenti com si fos inevitable. No ho és. La tecnologia és el resultat de decisions científiques, econòmiques i polítiques, i podem optar per un altre camí. En lloc de continuar alimentant una cursa basada en models cada vegada més grans i intensius en recursos, el veritable progrés és una IA que generi més valor social amb menys consum de recursos i molt menys impacte ambiental.