Espanya entra en l'era dels focs que desborden qualsevol estratègia d'extinció

El d'Àvila ja és el pitjor incendi de la història. Ha superat les 50.000 hectàrees calcinades, per sobre de les 40.000 que van arrasar Uña de Quintana, a Zamora, l'estiu passat. Aquest s'havia convertit, fins ara, en el foc més greu de la sèrie històrica, iniciada el 1968. Els tres focus actius entre els territoris avilès i madrileny es van unir divendres en un únic front, cosa que va agreujar la situació, encara activa. I la península segueix cremant: les autoritats segueixen de prop les flames que afecten la Vall d'Uixó, a Castelló, i que han entrat al parc natural de la serra d'Espadà. Entre tots els focs que assolen Espanya, hi ha més de 110.000 persones evacuades i gairebé 30.000 confinades.

El president del Govern, Pedro Sánchez, ha demanat als ciutadans que "extremin les precaucions" perquè queden "hores difícils" en la lluita contra els focus actius. Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica, la superfície forestal arrasada pels incendis des de començament d'any ascendeix a 172.396,10 hectàrees, prop de 20.000 hectàrees més que les comptabilitzades aquest diumenge i gairebé sis vegades les 29.817 registrades per al mateix període de 2025. L'inici d'una nova onada de calor a partir d'aquest dimecres, segons ha anunciat l'AEMET, deixa un escenari desfavorable per a l'evolució de les flames.

L'Estat és particularment eficaç a l'hora d'apagar focs, però alguna cosa està canviant. O més aviat, ja ha canviat. "En les últimes dècades, hem millorat considerablement en la lluita contra els incendis forestals i, de fet, el nombre total d'incendis ha disminuït", expressa Fernando Medina, geògraf i investigador de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria (ULPGC) i expert en protecció civil. "No obstant això, aquells que escapen a l'extinció inicial es desenvolupen ara amb una intensitat i una velocitat sense precedents".

Lourdes Hernández, especialista en incendis forestals de WWF Espanya, indica a Público que cada vegada tenim una quantitat més gran de Grans Incendis Forestals (GIF), aquells que superen les 500 hectàrees, segons la definició del MITECO. Però, a més de ser més extensos, són també més virulents i arriben a crear el seu propi ecosistema, de manera que amb freqüència sobrepassen la capacitat d'extinció. I aquesta és la realitat a la qual ens enfrontem en els últims anys: flames que no cessen.

Per què són incendis impossibles d'apagar?

"Hi ha incendis que, per molts recursos que hi poguessis dedicar, no es podrien apagar", destaca a aquest mitjà Cristina Santín, cap del departament de Biodiversitat i Canvi Global de l'IMEB-CSIC. Són diversos els factors que expliquen la dificultat d'extingir els focus. Hernández indica que la probabilitat d'arribar a aquest punt és avui més gran pel fet que "són més intensos que mai". Esmenta, en aquest sentit, els canvis en l'ús del sòl i l'abandonament rural, cosa que implica una homogeneïtzació del paisatge i un augment de la massa forestal inflamable. Això incrementa la connectivitat de les flames i la seva facilitat per propagar-se per l'entorn, de manera que corren més ràpid. A això se suma la simultaneïtat dels focs en diferents punts, explica Santín. Això obliga a repartir les forces de treball i els mitjans disponibles i a prioritzar per ordre d'urgència, com una mena de triatge.

L'especialista de WWF Espanya també assenyala que "hem primat l'estètica a l'hora de construir". Hi ha hagut una expansió poc planificada d'habitatges en la interfície urbà-forestal, la qual cosa dificulta les labors d'extinció i posa en una situació d'especial vulnerabilitat els habitants d'aquestes zones. Finalment, assenyala l'emergència climàtica com un altre punt clau. No només hi ha més vegetació inflamable, sinó que aquesta es troba estressada a causa de les prolongades, fortes i freqüents onades de calor. La climatologia adversa no només dificulta apagar els incendis, sinó que també fa que la massa forestal sigui més sensible a la ignició. És a dir, facilita que una espurna es converteixi en un desastre mediambiental.

Encara que no succeeix sempre, aquestes noves condicions socials, territorials i climàtiques fan més probable que un incendi cobri vida pròpia. Això es deu al fet que crea les seves pròpies condicions climatològiques. En concret, es generen pirocúmuls. Es tracta de núvols de foc formats per piroclasts i aerosols, unes partícules de matèria orgànica que creen cèl·lules convectives. És a dir, que pel seu moviment, s'escalfen i es refreden, desplaçant-se cap amunt i cap avall. Aquest fenomen alimenta la base de les flames.

Què fer davant d'incendis d'aquesta classe?

Quan un focus supera la capacitat d'extinció, hi ha una prioritat clara: les persones. "La comunicació de riscos, la preparació de la població i l'evacuació oportuna són ara tan importants com la capacitat d'extinció", subratlla Medina. En segon lloc, Lourdes Hernández afegeix que s'ha d'"estudiar el comportament de l'incendi per identificar la finestra d'oportunitat", en cas que hi hagi condicions meteorològiques favorables o que es dirigeixi cap a punts geogràfics des dels quals la intervenció pugui ser més eficaç.

Santín afegeix que es pot mirar de reconduir el foc tallant determinats flancs. En una línia semblant s'expressa al SMC Espanya Víctor Resco de Dios, professor d'Enginyeria Forestal i Canvi Global de la Universitat de Lleida: “Quan l'incendi està fora de la capacitat d'extinció, es poden atacar les parts que sí que hi són, com els flancs o la cua", indica. Però reconeix que en ocasions "l'única opció és evacuar la zona, fins i tot per als bombers, ja que corren un greu perill".

Jesús S. Notario del Pino, del departament de Biologia Animal, Edafologia i Geologia de la Universitat de La Laguna, proposa al SMC Espanya "eliminar combustible allà on sigui factible fer-ho de manera que, quan arribi el front de flama, no tingui gaire cosa per cremar i disminueixi la intensitat del foc, cosa que faria possible enfrontar-s'hi". De totes maneres, insisteix que "sobre el paper sembla senzill, però a la pràctica pot ser tremendament complicat". És per aquest motiu que les tasques no es poden centrar únicament en l'extinció dels focus, tal com es venia fent —exitosament— fins ara. Però la nova normalitat requereix, al seu torn, noves formes d'actuar.

Prevenció i una nova cultura del foc

Un dels punts forts de les noves polítiques davant dels incendis és la prevenció. Que aquestes condicions i aquesta realitat hagin vingut per quedar-se “no vol dir que hàgim d'estar condemnats a patir-la cada estiu”, recalca Hernández. L'especialista posa en relleu la necessitat d'establir plans d'autoprotecció a les zones vulnerables, especialment als habitatges i urbanitzacions construïdes a la interfície urbanoforestal. “Hi ha una sèrie d'eines i polítiques que, si s'impulsen, frenarien enormement els danys", argumenta. Per a això, recorda que és necessari tenir una classe política "a l'altura de les circumstàncies" i que sigui capaç d'acordar un Pacte d'Estat climàtic.

Però això ha de venir, al seu torn, d'un gir en la sensibilitat social, un canvi de consciència basat en la percepció del risc. En suma, es tracta de crear col·lectivament una nova cultura del foc. Així ho defensa Cristina Santín, que considera que hem d'aprendre a conviure amb aquesta classe d'incendis. Si bé això no significa que no s'hi pugui fer res, sí que hi ha d'haver una preparació, en virtut de la qual la ciutadania assumeixi una corresponsabilitat. Per tant, subratlla la importància que els ciutadans comptin amb la formació i la capacitat de resposta necessàries i que sempre atenguin les instruccions donades pels serveis d'emergència.

I és que en última instància, és la vida la que està en risc. "Això exigeix un canvi fonamental en la gestió d'emergències", destaca Fernando Medina. "En l'era dels incendis forestals extrems, l'èxit ja no s'hauria de mesurar únicament en hectàrees cremades, sinó en vides protegides".