Entrevista a Javier Martín Vide, climatòleg"Els estius de les pròximes dècades seran més càlids, més primerencs i més llargs; Barcelona s'haurà d'adaptar"

L'Observatori Fabra de Barcelona va registrar el passat 8 de juliol  el rècord absolut de temperatura més alta: 40,9 graus. És la xifra més alta des que hi ha registres en aquesta estació centenària i un indicador més d'una tendència que els científics fa anys que alerten que s'està accelerant: les onades de calor són cada vegada més freqüents, més intenses, més llargues i arriben abans. Què ens diu aquest rècord sobre l'evolució del clima? Està Barcelona preparada per afrontar estius cada vegada més tòrrids? Quines transformacions urbanes i polítiques públiques seran necessàries per adaptar-se a una realitat climàtica que ja ha deixat de ser excepcional?

En aquesta entrevista, conversem amb Javier Martín Vide, climatòleg, catedràtic emèrit de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i director de l'Observatori Fabra, sobre les conseqüències del canvi climàtic a Barcelona, els reptes d'adaptació de les ciutats mediterrànies i les mesures que considera imprescindibles per reduir els riscos de la calor extrema. També reflexiona sobre el model de ciutat, l'ampliació de l'aeroport, la necessitat d'un gran pacte polític davant l'emergència climàtica i l'escenari que dibuixa per a Barcelona d'aquí a dues o tres dècades.

L'Observatori Fabra ha registrat un nou rècord històric aquest estiu amb 40,9 graus. Quina importància té aquesta dada?

La importància d'aquest rècord radica en dos aspectes. El primer és que estem arribant als 40 graus a Barcelona ciutat. Fa dècades, els 40 graus eren una temperatura gairebé exclusiva de la vall del Guadalquivir i de la Meseta Sud. Ara ja els tenim aquí, en una ciutat litoral on la proximitat del mar acostuma a temperar les temperatures màximes. 
​
​El segon aspecte és que aquest rècord s'ha batut només dos anys després de l'anterior. El 30 de juliol del 2024, l'Observatori Fabra va arribar als 40,0 graus exactes. Que Barcelona assolís aquella temperatura ja va ser tota una efemèride meteorològica. Però que només dos anys després aquest registre s'hagi superat gairebé en un grau, fins als 40,9 graus, fa pensar.

Com hem arribat a aquestes temperatures? 

Estem davant d'una de les manifestacions del canvi climàtic. D'una banda, hi ha l'augment de la temperatura mitjana del planeta i també del nostre país. Però, de l'altra, hi ha un increment dels fenòmens meteorològics extrems, especialment de les onades de calor. Aquest nou rècord visualitza precisament aquest augment de la intensitat, de la freqüència i de la durada dels episodis de calor. 
​
​Parlem, en primer lloc, de més freqüència. En només dos anys hem superat dues vegades els 40 graus a l'Observatori Fabra. En segon lloc, de més intensitat, perquè no s'havia registrat mai una temperatura tan elevada en aquesta estació. I cal recordar que disposem d'una sèrie de dades homogènia, contínua i sistemàtica de 112 anys. Per tant, no hi ha cap dubte que aquests són els valors més alts de tota la sèrie.

Les onades de calor ja són més del doble de freqüents que durant l'últim quart del segle XX

A més, també observem que els períodes de calor intensa són més llargs. És cert que el clima sempre evoluciona amb alts i baixos, amb el que jo anomeno "dents de serra". Potser l'estiu del 2027 serà una mica més favorable. Però, malgrat aquestes oscil·lacions, la tendència és clarament ascendent.
​
​Podríem resumir-ho dient que les onades de calor són cada vegada més freqüents, més intenses, més llargues i també més primerenques. De fet, ja durant la segona meitat de la primavera vam tenir un episodi de calor molt important a Espanya. Probablement no es va arribar a qualificar oficialment com a onada de calor perquè no complia del tot algun dels requisits establerts, però va ser un episodi molt destacat, fins i tot al País Basc.
​
​Si ens fixem en el primer quart del segle XXI, és a dir, aquests primers 25 anys de segle, les onades de calor ja són més del doble de freqüents que durant l'últim quart del segle XX. Sempre n'hi ha hagut. Les onades de calor no són un fenomen nou. Però ara no només s'han duplicat en freqüència, sinó que també són més intenses, duren més dies i arriben abans dins del calendari.

Estem entrant en una nova etapa en què aquests episodis deixaran de ser excepcionals per convertir-se en habituals? 

Sí. Tot apunta, amb un grau molt alt de probabilitat i haurien de canviar molt les coses perquè no fos així, que aquesta és la nova realitat dels nostres estius. Ara bé, insisteixo que el clima sempre presenta variacions. El fet que aquest any hàgim arribat als 40,9 graus no vol dir que l'estiu del 2027 hàgim de tornar a registrar exactament aquesta temperatura. Hi haurà anys més suaus i anys més calorosos. Però la tendència general continua sent clarament ascendent. 
​
​Els rècords també ho confirmen. El rècord absolut de temperatura màxima d'Espanya correspon a aquest segle XXI: es van assolir 47,6 graus a la Rambla, una localitat de Còrdova molt propera a Montoro, que va registrar 47,4 graus. Tot això forma part d'aquesta dinàmica d'estius cada vegada més tòrrids. Quan jo era petit, parlar de 40 graus era gairebé excepcional. Era aquell "40 graus a l'ombra" que tothom recordava. Això ja forma part del passat.
​
​A Catalunya mateix no imaginàvem que el 18 de juliol del 2023, a Figueres s’arribaria als 45,4 graus, que és el rècord absolut de temperatura de Catalunya. Ara ja és relativament habitual registrar valors de 42, 43 o 44 graus, i de vegades també de 45. Per tant, ens trobem davant d'una nova realitat climàtica, que és la que previsiblement ens acompanyarà durant les pròximes dècades. I, davant d'això, el missatge és molt clar: ens hem de preparar.

Cal augmentar el nombre de parcs i jardins, crear més eixos verds als carrers, incorporar vegetació a les cobertes i a les terrasses

Barcelona està preparada per afrontar aquestes temperatures, que ja són una realitat i que encara aniran a més? 

No del tot. Ara bé, també és cert que Barcelona està fent molts esforços per adaptar-se i preparar-se davant la realitat climàtica que ens toca viure. Barcelona és un model, fins i tot a escala internacional, pel que fa a la xarxa de refugis climàtics. Aquest estiu la ciutat ja disposa de 500 refugis climàtics. Són equipaments com biblioteques, centres cívics i altres espais públics que mantenen la seva funció habitual, però que alhora ofereixen un lloc on qualsevol ciutadà pot entrar gratuïtament, seure, protegir-se de la calor i disposar d'aigua durant les hores centrals del dia. 
​
​Parlem de 500 refugis, i més del 90% de la població en té un a menys de deu minuts a peu. En aquest sentit, Barcelona és un bon exemple. Altres ciutats espanyoles també s'hi estan posant i comencen a crear les seves pròpies xarxes de refugis climàtics.

Però això no és suficient. 

Queda molt camí per recórrer. Una de les grans línies d'actuació és reverdir les ciutats, especialment les ciutats mediterrànies. Madrid és una ciutat mediterrània d'interior, però també forma part d'aquesta realitat climàtica. Cal augmentar el nombre de parcs i jardins, crear més eixos verds als carrers, incorporar vegetació a les cobertes i a les terrasses. No és una transformació que es pugui fer d'avui per a demà, però el verd és fonamental perquè redueix la intensitat de la calor, millora la qualitat de l'aire i també el paisatge urbà. 
​
​Una altra actuació molt important és substituir progressivament el sòl dur i impermeable —l'asfalt o el ciment— per paviments més permeables. El sòl impermeable és molt útil perquè evacua ràpidament l'aigua de pluja cap al clavegueram i al cap de pocs minuts ja podem circular sense problemes. Però té un inconvenient important: impedeix que l'aigua penetri al subsol. Quan el terra és permeable, l'aigua de pluja o de reg queda retinguda i, en evaporar-se, consumeix calor —el que tècnicament anomenem calor latent— i això refresca l’ambient. És el mateix que fem quan reguem una terrassa una tarda d'estiu: al cap de poca estona es nota una disminució de la temperatura.

La prioritat és adaptar-nos a la calor. Pel que fa als habitatges, cal millorar l'aïllament tèrmic i fer un ús responsable de ​l'aire condicionat

Per això les grans places dures ja no tenen sentit. Barcelona va ser una referència mundial en arquitectura i urbanisme durant els anys vuitanta. Va rebre premis internacionals per les seves places dures. Però amb la realitat climàtica actual aquestes places han deixat de ser útils. Les dues places que envolten l'estació de Sants n'eren un exemple i ja s'estan remodelant. A ple estiu, ni tan sols els skaters les utilitzen a les tres de la tarda perquè la calor és insuportable.
​
​El mateix passa amb la Puerta del Sol de Madrid. Caldria reverdir-la. Encara que per sota hi passin línies de metro o de ferrocarril, avui l'arquitectura ofereix moltes solucions per incorporar vegetació i usar paviments més permeables.
​
​També podem aprendre molt de l'arquitectura tradicional. Els pobles blancs del sud d'Espanya en són un bon exemple. No només els de la Ruta dels Pobles Blancs d'Andalusia, sinó molts altres pobles de la Manxa o del litoral mediterrani. Les façanes blanques reflecteixen la radiació solar. Si les pintéssim de negre, l'interior de les cases es convertiria en un forn. També s'està provant de pintar de colors molt clars o reflectants les cobertes i les teulades. Això augmenta la capacitat de reflectir la radiació solar, i ajuda a reduir l'escalfament dels edificis. Hi ha moltes més mesures, però aquestes són algunes de les més importants.

Això implica una transformació urbanística important. Durant molts anys hem adaptat les ciutats i els habitatges sobretot al fred, cal fer un canvi de xip? 

Ara la prioritat és adaptar-nos a la calor. Pel que fa als habitatges, destacaria dues actuacions fonamentals. La primera és millorar-ne l'aïllament tèrmic. Encara hi ha molts edificis on vivim que no estan ben aïllats. Això fa que la refrigeració que aconseguim a l'interior es perdi molt ràpidament, igual que passa amb la calefacció a l'hivern. Per tant, cal aïllar tècnicament els habitatges i, en les noves promocions immobiliàries, això hauria de ser obligatori. 
​
​La segona qüestió és l'ús de l'aire condicionat. És un tema controvertit perquè consumeix electricitat, i aquesta energia potser no prové de fonts renovables, sinó de combustibles fòssils. Però hi ha una prioritat que és la vida. Les persones d'edat avançada, moltes de les quals pateixen malalties cròniques, especialment si viuen soles i en situació de pobresa energètica, són especialment vulnerables. Si no disposen d'aire condicionat, o si el tenen, però no el poden utilitzar perquè no poden assumir el cost de l'electricitat, el seu estat de salut es deteriora. Està demostrat que augmenten les malalties, els ingressos hospitalaris i, malauradament, també la mortalitat. Per això recomano fer un ús moderat de l'aire condicionat. Aquesta és una mesura fonamental.
​
​També és molt important instal·lar estructures que proporcionin ombra, com tendals. Sovint pensem que això és propi només del sud d'Espanya. Però aquesta és una solució que també hem d'aplicar a Barcelona i a moltes altres ciutats. Els carrers i les places més transitats es poden cobrir amb tendals reversibles, que durant el dia protegeixen els vianants de la radiació solar i que a la nit es poden recollir perquè l'espai urbà es refredi. Ja es comencen a instal·lar en algunes ciutats. A Barcelona també n'hi ha cada vegada més.

Les emissions de gasos amb efecte hivernacle són la veritable arrel del problema; mentre no actuem sobre aquesta causa de fons, el problema persistirà 

 L'Ajuntament de Barcelona ha anunciat el projecte "Barcelona a 50 graus: assajar avui per respondre millor demà", un simulacre per preparar la ciutat davant episodis de calor extrema. S'està prioritzant més la mitigació que no pas l'adaptació? 

En l'àmbit local, el més prioritari són les mesures d'adaptació, perquè és aquí on realment podem actuar. Quan parlem de més verd, de reduir el sòl impermeable, d'aïllar els habitatges, de crear ombra als carrers o de fer un ús adequat de l'aire condicionat, estem parlant d'accions que poden impulsar tant les administracions locals com la ciutadania. ​Ara bé, l'arrel del problema és la necessitat de la mitigació. Mitigar vol dir reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Aquesta és la veritable arrel del problema. Mentre no actuem sobre aquesta causa de fons, el problema persistirà i continuarà avançant.

Quin paper tenen les ciutats? 

Les ciutats també poden contribuir a la mitigació, igual que els ciutadans, a través d'un consum més moderat dels recursos, especialment de l'energia. Per exemple, moltes vegades entrem en un restaurant, un cinema o un centre comercial i pensem: "Que bé s'hi està, quina fresca". Però al cap de mitja hora ja tenim fred. Això és perquè sovint la temperatura interior està molt per sota del que seria recomanable. Si a l'exterior hi ha 35 graus, entrar en un espai climatitzat a uns 27 graus és més que suficient si no estem fent activitat física. 
​
​També hem de consumir menys aigua, ja que vivim en un país que no és especialment ric en recursos hídrics, i reduir el malbaratament alimentari, un dels grans problemes dels països desenvolupats. Hi ha estudis que indiquen que el planeta produeix prou aliments per alimentar tota la humanitat, més de 8.200 milions de persones. Evidentment, encara hi ha fam al món a causa de les desigualtats, però un altre problema molt greu és la quantitat d'aliments que malbaratem als països més desenvolupats. Tots hem viscut situacions en què comprem més del que necessitem, els aliments caduquen i els acabem llençant. Això genera residus, implica un consum innecessari de recursos i contribueix també a les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle.
​
​També hem de ser més moderats en l'ús del vehicle privat i en el consum en general. Però insisteixo que l'adaptació és essencial per reduir els riscos. I, dins d'aquesta adaptació, hi ha dos conceptes fonamentals: l'autoprotecció i la cultura del risc, que en tenim poca. Actuem a cop de tragèdia.

Espanya necessita un autèntic pacte d'Estat de canvi climàtic amb la participació de tots els partits polítics

Aquesta transformació requereix polítiques públiques. El paper de les administracions és essencial perquè no depengui només de les decisions individuals? 

Totalment. Ha de ser així. Les administracions públiques han de fomentar, per exemple, la cultura del risc des del sistema educatiu. Hauria de ser una assignatura obligatòria. Sempre poso l'exemple del Japó. M'impressiona veure nens de tres o quatre anys que, quan es produeix un terratrèmol, de manera gairebé automàtica es posen sota les taules de l'escola perquè saben que això els protegeix de possibles despreniments del sostre. Aquest tipus de comportaments s'ensenyen. Tant el Ministeri d'Educació com les conselleries corresponents podrien incorporar aquesta cultura del risc des de les primeres etapes educatives. 
​
​A més, cal prendre mesures específiques per protegir les persones més vulnerables. Per exemple, equips sociosanitaris formats per personal sanitari i treballadors socials que visitin amb una certa freqüència les persones grans durant els episodis de calor intensa, comprovin en quines condicions viuen, si necessiten ajuda i els facilitin les recomanacions adequades. També cal adoptar mesures urbanes i organitzatives: restringir determinades activitats durant els dies de calor extrema, incrementar els espais d'ombra, instal·lar tendals i totes les actuacions que ajudin a reduir el risc.

El canvi climàtic és un dels principals reptes als quals s'enfronta la humanitat durant aquest segle perquè afecta pràcticament tots els sectors econòmics

Això requereix un consens que ara mateix costa de visualitzar, amb l’auge de certs discursos negacionistes del canvi climàtic. 

Espanya disposa d'una Llei de canvi climàtic i transició energètica des del 2021 i Catalunya té la seva pròpia Llei del canvi climàtic des del 2017. S'ha avançat? Sí, però encara queda moltíssim per fer. El que necessita aquest país és un autèntic pacte d'Estat. En aquest acord hi haurien de participar tots els partits polítics. Proclamar un pacte serveix de poc si després no existeix un acord real sobre les mesures que cal adoptar. El canvi climàtic és un dels principals reptes als quals s'enfronta la humanitat durant aquest segle perquè afecta pràcticament tots els sectors econòmics. Afecta l'agricultura. Hi ha empresaris del sector del vi i del cava que ja estan adquirint terres situades a més altitud perquè, amb les temperatures actuals, el raïm madura massa aviat, acumula massa alcohol i això acaba perjudicant la qualitat del vi.

També afecta el turisme. Aquí hi ha una part negativa, però també alguna oportunitat. La temporada turística s'allarga. Per a un turista del nord d'Europa, venir a l'abril o a l'octubre pot ser ideal. Això ens permet desestacionalitzar el turisme i no concentrar-lo només al juliol i a l'agost. Ara bé, també pot passar que alguns turistes del centre i del nord d'Europa arribin aquí en plena onada de calor i decideixin que aquestes temperatures són excessives i prefereixin buscar destinacions més al nord.

També afecta la indústria. Està demostrat que les temperatures molt elevades redueixen el rendiment laboral. Afecta la construcció. A Andalusia, per exemple, hi ha una normativa que impedeix que els treballadors de la construcció treballin més enllà de les dues del migdia durant els mesos més calorosos, precisament per evitar els cops de calor. I també afecta els serveis públics. Per això dic que estem davant d'un gran repte. Si no aconseguim grans acords polítics i socials, ho tindrem molt difícil.

Pretendre ampliar encara més l'aeroport és apostar per un model de ciutat que va molt més enllà del que és raonable

En aquest context, és compatible impulsar infraestructures com l'ampliació de l'aeroport de Barcelona? 

Jo crec que aquesta qüestió també té altres dimensions, però jo soc contrari a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Ho plantejo des d'una pregunta molt senzilla: quin model de ciutat volem? Volem tenir el doble de turistes dels que tenim ara? I, si és així, a quin preu? Acabarem expulsant encara més la població resident dels barris perquè cada vegada serà més difícil viure-hi? Cal preguntar-nos si la ciutat està preparada per assumir aquest creixement. Potser és preferible apostar per un turisme més ordenat, més sostenible. 
​
​Ampliar l'aeroport equival a apostar per multiplicar grans esdeveniments i incrementar molt més l'arribada de visitants. La pregunta és si Barcelona està preparada per assumir-ho. Potser un taxista dirà que sí perquè tindrà més feina, però la qüestió és si aquest és el model de ciutat que volem. Barcelona, igual que altres ciutats com Palma o Màlaga, ja està sotmesa a una pressió molt important. Disposem de dues terminals i no crec que hàgim de voler convertir-nos en el gran hub de tots els vols. Si determinades connexions intercontinentals surten d'altres aeroports, tampoc passa res. Pretendre ampliar encara més l'aeroport és apostar per un model de ciutat que es desborda completament, que va molt més enllà del que és raonable.

Les illes de calor urbanes són un problema de salut pública? 

Quan vam començar a estudiar les illes de calor urbanes, a finals dels anys vuitanta, les consideràvem gairebé un fenomen positiu. Al centre de Barcelona hi podia haver entre dos i set graus més que als barris perifèrics durant la nit. Això significava que es necessitava menys calefacció a l'hivern i, en aquell moment, es valorava com un avantatge. Avui la situació és completament diferent. Ara les illes de calor són un risc climàtic perquè aquests dos, tres o quatre graus addicionals s'afegeixen a unes nits d'estiu que ja són tropicals o tòrrides. Això representa un risc per a la salut, especialment als barris més densament urbanitzats de Barcelona, però també en moltes altres ciutats. En només quaranta anys hem passat de considerar-les una curiositat meteorològica a entendre-les com un autèntic problema de salut pública. 
​
​Aquesta evolució també s'observa en les anomenades nits tropicals, és a dir, aquelles en què la temperatura mínima no baixa dels 20 graus. Cap als anys 2016, 2017 i 2018 vam observar que al centre de Barcelona, concretament a l'estació meteorològica de la Facultat de Geografia i Història, al Raval, començaven a aparèixer nits amb temperatures mínimes de 25 graus o més, conegudes com a nits tòrrides. Actualment, al centre de Barcelona ja registrem més de 30 nits tòrrides cada estiu. Aquest estiu ja hem arribat a la trentena i encara queda tot el mes d’agost. Fins i tot ja s'han registrat nits en què la temperatura no baixa dels 30 graus, les conegudes com a nits roents.

Barcelona serà una ciutat que, obligatòriament, haurà d'adaptar-se a aquestes noves condicions extremes

Com s'imagina Barcelona d'aquí a vint o trenta anys si les projeccions climàtiques es compleixen?

M'imagino una ciutat clarament més càlida. Els estius seran molt poc recomanables per passar-los íntegrament a la ciutat. Ara bé, també espero que Barcelona continuï adaptant-se. Crec que veurem més espais verds i que moltes de les actuacions que hem comentat —més vegetació, més ombra, millores urbanístiques i adaptació dels edificis— s'acabaran implementant perquè percebo que hi ha voluntat de fer-ho. 
​
​Quan es parla d'una Barcelona de 50 graus em sembla una projecció una mica extrema. Ara bé, és possible que Barcelona pugui fregar els 45 graus en dues o tres dècades. No descartaria que una tarda d'estiu l'Observatori Fabra registrés una temperatura pròxima als 45 graus. Per tant, dibuixo una ciutat amb estius més càlids, més llargs, que començaran abans i s'allargaran més cap a la tardor. Serà una ciutat que, obligatòriament, haurà d'adaptar-se a aquestes noves condicions extremes. També m'imagino una ciutadania molt més conscienciada sobre el canvi climàtic i els seus riscos. I espero que la ciutat no continuï augmentant indefinidament el nombre de visitants, perquè aleshores podria acabar morint d'ambició.