ÒMNIUM CULTURALMarta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva contribució al diàleg entre la cultura catalana i les europees

El premi d’Honor de les lletres catalanes és un dels guardons amb més història de la literatura catalana. Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, J. V. Foix o Teresa Pàmies són algunes de les escriptores que han merescut el premi. Escric “algunes de les escriptores” amb un sentit “genèric intencionat” com li agrada afirmar a la guardonada d’enguany, Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941), poeta, traductora, assagista i pont indiscutible entre la cultura catalana i les cultures europees, especialment l’anglesa.

Òmnium Cultural, l’entitat organitzadora del premi, va oferir al Palau de la Música Catalana un acte àgil i lluminós, marcat per l’empresonament del president de l’entitat. Barrejant la poesia de Pessarrodona (recitada per Montse Guallart entre d’altres), la música, la dansa i un audiovisual, la cita va ser un homenatge molt rodó i atractiu de la trajectòria de Pessarrodona.

No hi van faltar el president de la Generalitat Quim Torra, el vicepresident del Parlament Josep Costa, el conseller Josep Bargalló, la diputada al Parlament Natàlia Sánchez i els representants al Congrés Jaume Asens, Laura Borràs; i el guanyador en vots de les darreres municipals a Barcelona Ernest Maragall. Tampoc hi van faltar els alcaldes de municipis propers, com va fer notar la mateixa Pessarrodona. Ara bé, una de les absències de la vetllada va ser Ada Colau.

L’acte va començar amb una carta de Jordi Cuixart llegida per l'actriu Mercè Martínez. Al seu missatge Cuixart va recordar que aviat farà dos anys que va escriure el seu primer discurs des de la presó i que res impedirà que continuï anunciant el guardonat amb el Premi d’Honor. “L’Estat no ha entès res. No escolta ni les Nacions Unides ni la societat que vol una sortida dialogada al conflicte polític. El seu enemic és la por d’escoltar”, va assegurar Cuixart. Després del missatge de Cuixart els assistents al Palau, dempeus van cridar llibertat.

“Poesia. Londres. Conversa. Memòria. Donassa. Vida. Berlín. Barcelona. Paraula” eren els mots que van presidir l’escenari del Palau, on entre música i discursos els versos de Pessarrodona van ser dits per Sílvia Bel, Àngels Gregori, Mireia Calafell, Míriam Cano i Anna Gual entre d’altres.

L’encarregat de lliurar el guardó va ser el vicepresident de l'entitat, Marcel Mauri, que ho va fer recordant l'origen del premi, nascut el 1969 en temps de dictadura imperant i esperances que bategaven. “En temps de judicis injustos, tibem el fil de la cultura, el millor antídot contra repressors i opressors”, va reblar Mauri.

La perspectiva violeta

Entre la modèstia i l’orgull, així va titular el seu discurs Pessarrodona que va arrencar la seva intervenció llegint la carta amb la què Jordi Cuixart li va notificar, des de la presó, que havia estat guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La poeta i traductora va filar una intervenció on va manifestar el seu orgull de ser catalana, va manifestar el seu agraïment a les dones de la literatura i on també va evocar el seu treball amb els consellers Joaquim Ferrer i Joan Guitart en la internacionalització de la cultura catalana. Pessarrdona va acacabar parafrasejant a una de les seves autores de capçalera, Mercè Rodoreda per afirmar que "la millor manera que tinc de servir el meu país és fer bé allò que faig, escriure”.

El feminisme d’aquesta escriptora, la seva “perspectiva violeta” com assenyalava el poeta Àlex Susanna també va estar present, i és que les escriptores han sigut i són el principal objectiu de bona part de l’obra de Pessarrodona que ha traduït al català l’obra de Virginia Woolf, Marguerite Duras, Doris Lessing o Susan Sontag, entre moltes altres. La veu de Pessarrodona es genuïna i pròpia, feminista, exigent i universal. “La poesia que m’interessa més és la que al darrere té un pensament. Pensament compensat per això que en diuen inspiració”, ha repetit en més d’una ocasió aquesta dona de lletres que d’adolescent somniava en ser François Sagan i que ha contribuït en eixamplar els límits de la literatura catalana.

Autora de llibres com Primers dies de 1968, Setembre 30,  Memòria o A favor meu, nostre, o assajos com L'exili violeta o França: gener 1939, Pessarrodona ha sumat la distinció d'Òmnium a altres reconeixements com la Creu de Sant Jordi o el Premi Nacional de Literatura. Malgrat tot, només és la sisena dona que rep al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i la catorzena poeta.

Com va escriure Emili Dickinson no hi ha res amb més força que les paraules, i després del discurs de Pessarrodona, i del cant dels Segadors, uns crits per a la independència van posar el punt i final a l’acte. El 51è lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va combinar el "dol i la dansa” que tant bé va descriure Josep Carner, i que tant Marcel Mauri com la mateixa Pessarrodona van parafrasejar.