De la lluita per tenir metges i professors al combat per una residència: Badia del Vallès celebra mig segle d'existència

Badia del Vallès va crear-se del no res fa mig segle en uns terrenys que en aquell moment formaven part de Cerdanyola i Barberà, i sota el nom de Ciutat Badia. L'objectiu era donar resposta a l'alta demanda d'habitatge que s'havia generat amb les onades migratòries de meitat del segle passat a Catalunya procedent de diferents punts de l'Estat, amb pisos protegits i a preus populars que s'adreçaven principalment a treballadors públics, però que també es van obrir a altres perfils.

En el seu ADN hi ha la lluita, que si bé als inicis es va centrar en aconseguir serveis bàsics, com dotar el llavors barri amb metres o metges, ara se centra en fer front a l'envelliment de la població, que ha dut els veïns a reclamar una residència pública.

Els joves que van arribar a Ciutat Badia a mitjans dels 70 venien carregats de maletes, però també d'il·lusions i reptes pel que suposava començar en un lloc nou, en molts casos també amb un idioma diferent, el català. Tot i que inicialment s'hi havia d'edificar uns 10.000 habitatges en terrenys de les famílies Valls-Santfeliu i Badia, aquesta xifra va quedar retallada a la meitat per la construcció de l'actual autopista C-58, que es va menjar una part important de l'espai que havia d'arribar fins ben bé el riu Sec, avui a l'altra banda de la carretera.

Si bé tres quartes parts dels edificis es van vendre a treballadors públics, la resta es van comercialitzar a través de l''Obra Sindical del Hogar'. La Maria Sanmartín recorda amb emoció la seva arribada al llavors barri, acabat de crear. Veïna de Súria (Bages), es va casar amb Josep Cànovas, de Sabadell, i després de viure cinc anys a la capital vallesana, van conèixer l'existència del projecte de Badia.

A través del Sindicat Vertical, que es trobava a la Rambla, van adquirir el pis i s'hi van mudar: "Venia d'un pis vell i vaig arribar a un de nou, però buit", rememora. "No hi havia res: ni rentadora, ni serveis, ni transport, ens vam haver d'organitzar per tot", afegeix.

La situació dels pisos era aquesta, buidor total, amb les aigüeres a la cuina i poc més, sense mobles ni electrodomèstics, que van haver d'adquirir. I no ho podien fer al mateix lloc on vivien, perquè no hi havia comerços: "Havíem de marxar a Sabadell, a Cerdanyola o a Barcelona a comprar", recorda Teresa Francisco. El seu cas és diferent, però va acabar com el de la Maria, amb un trasllat a Badia. El seu marit, Daniel Sauceda, era funcionari del ministeri d'Interior i el van destinar de Salamanca a Barcelona. "Tota la compra s'havia de fer fora, no teníem mercat ni botigues ni res per a fer el dia a dia", diu.

 Mobilitzacions  

Aquesta mancança els va fer protestar en moltes ocasions per reclamar els seus drets com a ciutadans i alçar-se als carrers, sense asfaltar, per reivindicar serveis tan bàsics com el d'un servei de recollida de la brossa, la dotació adequada de l'escola o disposar de metge. Això va comportar tancades a espais com el col·legi o la llar d'infants per reclamar professionals, o talls de l'autopista, l'actual C-58, que va comportar que en més d'ocasió hi fes acte de presència la Guàrdia Civil, cos estatal que, a més, des d'uns inicis també té un local a Badia.

"Fins i tot vam arribar a segrestar un autobús per exigir connexions amb Sant Andreu", assenyala Juan José Díaz, president de l'Associació de Veïns de la localitat, que rememora aquella gesta per reclamar un transport públic al barri, tal com va fer el referent Manolo Vital al barri de Torre Baró de Barcelona amb l'autobús número 47. És per aquesta lluita dels inicis que considera que tot el reconeixement d'aquests 50 anys de vida ha de recaure en el veïnat, tant en aquells que van alçar-se en un principi com els que han continuat aquesta particular lluita fins al dia d'avui.

"El protagonisme d'aquests 50 anys ha de ser per als veïns que van venir i van lluitar per tot el que no teníem", reafirma. Si bé és cert que el castellà és un idioma imperant als carrers i les llars badienques, part dels llavors nouvinguts volien que els seus fills cresquessin amb un domini del català. "A casa parlàvem castellà, però vam lluitar perquè els nostres fills aprenguessin català a les escoles", recorda Francisco, que tot i que segueix emprant el seu idioma matern com a habitual, assegura que les noves generacions tenen un bon domini de la llengua d'acollida.

 Gent del barri, gent de ciutat  

El punt d'inflexió per al barri, però, va arribar al 1994. Els veïns van denunciar en reiterades ocasions que la dependència administrativa de Cerdanyola i Barberà era un greuge per dotar-se de serveis propis i per poder gaudir d'una gestió íntegra del territori que configurava el nucli. Després d'anys de reivindicacions per dotar-se de major autonomia, Ciutat Badia aconseguia la independència i es constituïa com a nou municipi vallesà. Curiosament, Ciutat Badia passava de ser un barri a convertir-se en ciutat, però perdia el 'Ciutat' del seu nom i es rebatejava com a Badia del Vallès.

Per recordar aquests 50 anys, l'Ajuntament he creat un programa d'actes i esdeveniments centrats en la memòria col·lectiva, l'habitatge digne i la participació ciutadana per retre homenatge a les primeres generacions de veïns amb la implicació d'infants, joves i grans. El projecte vol fer valdre el passat reivindicatiu de Badia, alhora que obre la porta a nous reptes urbanístics, socials i econòmics.

"Recordem totes aquelles persones que fa 50 anys van arribar a Badia per construir la seva vida i la dels seus fills, i que van aconseguir que la vida dels seus fills fos millor que la seva", destaca l'alcalde, Josep Martínez Valencia. L'objectiu, a més, és transmetre el caràcter reivindicatiu de la ciutat a les noves generacions.

L'Ajuntament planteja obrir-se a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que és just travessant l'autopista i a l'altra banda d'un turó, per fomentar la instal·lació de joves que vinguin a estudiar al centre i puguin viure amb gent de la ciutat. Una altra és l'impuls d'una nova promoció de 32 habitatges de lloguer assequible per a menors de 35 anys que s'està construint en terrenys d'un antic aparcament.

No obstant això, els veïns també s'estan mobilitzant per la reivindicació d'una residència per a gent gran al municipi, conscients que la mitjana d'edat és cada cop més elevada i que els caldran serveis d'aquest tipus. De fet, l'Ajuntament ja ha traslladat a la Generalitat dos emplaçaments per a poder ubicar-hi aquest servei, a l'espera d'una resposta que comportaria que aquest equipament fos de caràcter públic.