El llegat de Mazón més enllà de la DANA: el president que va abraçar-se als postulats de l'extrema dreta

Amb 841 dies en el càrrec, Carlos Mazón ha sigut un president de la Generalitat fugaç. Només José Luis Olivas, un president de transició entre la dimissió d'Eduardo Zaplana en juliol de 2002 (quan passà a ser ministre de Treball amb Aznar) i el nomenament de Francisco Camps després de les eleccions de 2003, ha tingut un govern més curt, amb un mandat de menys d'un any.  

No estava escrit així, però. Carlos Mazón arribà a la presidència de la Generalitat el 17 de juliol de 2023. Ho va fer després que el govern progressista anterior perdés la seua majoria, arrasat pel vendaval que en aquelles eleccions va fer que quasi tots els governs autonòmics giraren cap a la dreta.

Mazón necessitava, això sí, els vots de Vox. Pedro Sánchez havia convocat eleccions generals anticipades després del resultat de les urnes autonòmiques. La consigna a Gènova era que els seus barons territorials no pactaren amb l'extrema dreta abans dels comicis estatals per no encoratjar la mobilització de l'electorat d'esquerres. El candidat de Vox al País Valencià, Carlos Flores Juberías, a causa d'una condemna per maltractament a la seua exdona en l'expedient, perdia la seua condició de virtual vicepresident de la Generalitat i, per facilitar el seu relleu, havia de ser el candidat de la formació d'extrema dreta al Congrés. El pacte valencià s'havia d'accelerar.

Aquest fou el primer desencontre d'envergadura de Carlos Mazón amb Alberto Núñez Feijóo, amb qui, d'altra banda, no havia tingut mai una relació fluida: Mazón havia sigut una aposta de l'anterior direcció del PP, que defenestrà l'anterior líder del PP valencià, Isabel Bonig, a favor seu. El pacte de Mazón amb Vox, el primer de tots els líders autonòmics que el signava i que, a més, compartiria govern amb els ultres, obria la veda per a tots els següents.

En les eleccions generals que se celebrarien uns mesos més tard, el vot d'esquerres s'activaria, en previsió d'un pacte del PP i Vox també en el govern estatal, i Núñez Feijóo es quedà a les portes del que veia com una victòria sense baixar-se de l'autobús.

La legislatura de Carlos Mazón ha sigut la més accidentada dels anys autonòmics al País Valencià. És el segon president que es veu obligat a dimitir, acatant ordres de les direccions dels seus partits a Madrid, després de Francisco Camps. La setmana passada, en arribar Mazón al funeral d'Estat per a les víctimes de la DANA, abans de rebre els sorollosos crits i esbroncades, Camps fou el primer —i pràcticament l'únic— que anà a donar-li la mà. Un presagi, vist dies després.

Tanmateix, l'agitació de l'últim any no era gens previsible en els primers compassos de la legislatura. Amb un pacte amb Vox, que portava l'extorero Vicente Barrera a la vicepresidència de la Generalitat —de qui, per cert, À Punt emetia una corrida de 1997 al mateix temps que, un any després de la DANA, els carrers de València es tornaven a omplir per exigir la dimissió de Mazón—, el president valencià cultivava un perfil més institucional i menys polític. L'equip de comunicació que gestionava els seus comptes en les xarxes socials ens presentava Mazón recomanant papes o orxates i intentava que les polèmiques i el soroll mediàtic passaren de llarg.

El primer any de Mazón es pot considerar, per als seus objectius, un èxit. Pacta els pressupostos amb Vox i escora el seu govern clarament cap a la dreta. Amb un vicepresident extorero, els bous al carrer juguen un tasca important d'agitació de la batalla cultural. Però, d'altra banda, per exemple, no impedia la reversió a la sanitat pública de l'hospital de Dénia, una reivindicació històrica de la comarca.

Ni tan sols en l'estiu de 2024, quan Vox —seguint les directrius de la seua direcció nacional a Madrid i amb una discrepància ben visible— eixia del govern de la Generalitat, Mazón es veia en problemes. Cert és que els pressupostos per a 2025 no arribaven, però Mazón i el seu govern es veien molt forts. Millor que mai. Les tradicionals enquestes del 9 d'octubre, en este sentit, oferien només un dubte: si el PP arribaria a la majoria absoluta o tornaria a necessitar Vox.

Tot canvià poc després, el 29 d'octubre de 2024. Una tragèdia com la DANA marca un punt d'inflexió inevitable. Davant catàstrofes d'esta magnitud, les alternatives són dicotòmiques: o el govern és percebut com un aliat, i, per tant, la seua popularitat es dispara, o tot el contrari, i la seua caiguda és inevitable.

El cas de Mazón fou l'últim. La seua desaparició a El Ventorro, mentre l'àrea metropolitana de València vivia la pitjor tragèdia en més de mig segle, dictava sentència, més enllà de qualsevol altra consideració. Les mateixes enquestes que un any abans li somreien, ara li donaven un rebuig quasi generalitzat —de més del 80% i que era majoritari fins i tot entre les files del seu partit— i una puntuació d'escassament un 1,67 sobre 10.

A partir d'aleshores, un govern com el de Mazón que, encara que li costava arrencar, sí que navegava plàcidament en velocitat de creuer, ja no tindria ni un segon de respir i es mantindria en estat d'excepció permanent. La legislatura, es mirara per on es mirara, s'havia acabat. La prioritat absoluta —i única— passava a ser mantenir-se en el poder.

S'acaba el perfil de Mazón amb poques arestes. En un context de caos i estat de setge per al govern del PP, el perfil dretà s'aguditza i es recorre al primer punt del manual de la dreta valenciana en moments de crisi: agitar el fantasma de l'anticatalanisme i passar a exercir la batalla cultural en matèria de llengua i identitat.

L'educació és un dels primers camps de batalla. Una de les promeses estrella de Mazón per arribar al govern és una consulta sobre la llengua de docència per "acabar amb la imposició de la plantilla catalana d'immersió lingüística obligatòria", tal com Mazón definia el model del govern progressista anterior. Esta consulta es du a terme a finals de febrer i principis de març, amb les escoles sense haver-se recuperat encara dels estralls de la DANA. El resultat, inesperat per a Mazón i el seu govern, suposa un revés: el valencià és la llengua triada per la majoria de les famílies.

En aquest context, amb mesos de protestes als carrers que no cessaven, Mazón arriba a les Falles acorralat. Però Vox li ofereix un baló d'oxigen. A canvi, Mazón assumeix tota la motxilla ideològica del partit d'extrema dreta: negacionisme climàtic (denuncia el Pacte Verd Europeu, culpabilitza de la DANA la llei de protecció de l'horta, que deroga i torna a obrir la porta a l'urbanisme desbocat); criminalització de la migració (pacta amb Vox fer estadístiques sobre usos dels serveis públics per nacionalitat); atacs al valencià i agitació del fantasma de l'anticatalanisme (en educació, secessionisme lingüístic, atacs a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua) i control d'À Punt.

Mazón se situa en un extrem. La formació d'ultradreta ha sigut, en este sentit, el seu principal aliat i sustent. Es podria dir, fins i tot, que per davant del seu propi partit, el qual, des de la DANA, no ha deixat de veure'l com un problema i una patata calenta.

Vox, per la seua part, s'aprofitava de la debilitat política de Mazón per imposar la seua agenda i les enquestes, en cert sentit, validaven esta estratègia: el bloc de dretes podia continuar sumant gràcies a la pujada de Vox.

Ara bé, amb el que Mazón no comptava era amb que la protesta al carrer no afluixara ni tan sols quan ja havia passat un any de la DANA.

Mazón es podria proposar resistir i fins i tot, en les últimes setmanes, deixar caure que es postulava per encapçalar el cartell electoral del PP en 2027. Tanmateix, dues circumstàncies han acabat per tombar definitivament els murs de defensa: la dotzena manifestació per la DANA, multitudinària, tornà a agafar força, i els crits i acusacions de les víctimes durant el funeral d'Estat feren insostenible la seua posició. Rosa Álvarez, presidenta de l'Associació de Víctimes Mortals de la DANA, ha declarat que Mazón "no ha dimitit, l'hem fet fora des dels carrers".

Mazón, com a deixeble avantatjat de Zaplana, té més de set vides polítiques, però segurament ha gastat totes les que li quedaven durant l'últim any. Si José Luis Olivas quedarà completament oblidat —de fet, deuen ser ben pocs els valencians que el recorden com a president de la Generalitat—, Carlos Mazón no tindrà este mateix destí. No hi ha cap dubte que el seu nom serà recordat, però no precisament com a autor de les pàgines més brillants de la història.