La literatura perd a l’insubornable Juan Marsé

Ser políticament correcte no era un dels trets característics de Juan Marsé. L’escriptor ha mort als 87 anys després de conviure durant anys amb problemes cardíacs i deixa una obra que ha seduït a milers de lectors. Nascut a la Barcelona de 1933, en una família on no hi havia gaires llibres, abans de dedicar-se a escriure va fer moltes feines com treballar en un taller de joieria. Es va guanyar el sobrenom d’escriptor obrer (però les etiquetes se les espolsava), va publicar el primer llibre al 1961 'Encerrados con un juguete' que va escriure a París on va viure un parell d’anys i al 1965 va guanyar el Premio Biblioteca Breve amb 'Últimas tardes con Teresa', la seva novel·la més llegida, i amb la que es va guanyar un lloc a la lliga dels autors determinants de la segona meitat del segle XX.

María Fasce: "Si ens posàvem a parlar d'un llibre em venien ganes de treure la gravadora perquè sempre deia coses intel·ligents"

La seva família i els amics que es reunien a la tertúlia habitual dels caps de setmana saben que el seu buit és insubstituible. Durant anys, l’editora de Marsé va ser Silvia Querini i des de fa tres anys va heretar la missió María Fasce. "Era un home amb un sentit de l'humor molt negre, em recordava una mica a Borges, per les gravacions i classes Borges era un home que quan parlava semblava que estava escrivint, i amb Marsé em passava el mateix. Si ens posàvem a parlar d'un llibre em venien ganes de treure la gravadora perquè sempre deia coses intel·ligents. Tenia una presència molt forta, fins i tot quan a la fi em rebia en bata mantenia la seva elegància. Parlàvem molt de cinema, era fanàtic de les pel·lícules clàssiques. Tenia aquest humor tan característic de la seva literatura, per exemple quan li vaig trucar per preguntar-li què li semblava com havia quedat 'El viaje al Sur' em va dir: el llibre ha quedat molt bé el que no està bé sóc jo, ho diuen els metges, no ho dic jo! però la seva veu seguia fresca", comenta l'editora María Fasce.

A Marsé li va donar temps de revisar 'El viaje al Sur', un llibre que la seva editora qualifica "d’extraordinari" i que té "el millor de Marsé". "En el llibre Marsé concentra aquesta capacitat única per retratar una societat o un personatge. És la veu del Marsé que va viatjar per Andalusia al 62, i el llibre és la crònica d'aquest viatge. És molt impressionant, el publiquem al setembre", avança l’editora María Fasce.

Un 'pijoaparte' universal

Juan Marsé va construir als seus llibres un món propi habitat per nens, prostitutes persones derrotades que han perdut els ideals i molts anarquistes. Uns personatges a través dels quals l’autor articulava una picaresca i disparava crítiques, i que vivien a Gràcia, el Guinardó, Torre Baró o el Carmel. Ara bé, no caiem en l’equívoc de titllar-lo d’un autor de Barcelona que escriu de la ciutat perquè les històries de Marsé travessen fronteres. Lectors d’arreu del món han sucumbit a 'Últimas tardes con Teresa', segurament la seva novel·la més llegida. El 'pijoaparte' probablement és i serà un dels seus personatges més universals.

"Juan Marsé està per sobre de qualsevol judici. 'Últimas tardes con Teresa' és un llibre al qual hi torno i hi torno, és la màxima expressió de l'enlluernament del xarnego davant la burgesia i de la caiguda de la burgesia. Juan Marsé era una persona amb qui t'agradava parlar, era molt cinèfil. També era una persona amb força mala llet i tenia un gran sentit de l'humor amb la gent a qui no s'empassava. Sentir-lo parlar amb Jaime Gil de Biedma en petit comitè era un espectacle" recorda el periodista i escriptor Jorge de Cominges, que va ser director de la revista Qué Leer desde el 1996 fins el 2007.

Gimferrer : "Era un cas únic perquè no procedia del món universitari i també era d’un origen social diferent als seus companys"

Jaime Gil de Biedma va ser un dels seus mestres i mentors, i qui va presentar Pere Gimferrer a Marsé. "El vaig conèixer l’any 1967 i l’he tractat de manera intermintent però amb entesa. A partir del 2015 ens vam tornar a tractar molt sovint, parlàvem més de cinema que de literatura, i sempre em va impressionar molt la seva vitalitat i energia. Quan ens vam conèixer buscava una cita de Pavese que havia apuntat a una llibreteta mentre vivia a París i l’any 16 encara buscava aquella cita i això denota una actitud extraordinàries. De la seva obra valorava molt 'Caligrafía de los sueños' i 'Esa puta tan distinguida', llibres escrits després de rebre el Cervantes i que estilísticament li interessaven, i és clar també valorava 'Ultimas tardes' i 'Si te dicen que caí'. De la seva mateixa generació queden alguns escriptors com Caballero Bonald o Luis Goytisolo però ell era un cas únic perquè no procedia del món universitari i també era d’un origen social diferent als seus companys, ara els seus referents literaris eren els mateixos", recorda Gimferrer.

La importància de la memòria

"Potser hem acabat amb el passat, però el passat no ha acabat amb nosaltres". Marsé va triar aquesta cita de Berger Evans per encapçalar 'Noticias felices en aviones de papel' (Lumen, 2014). La memòria, el passat i els records son temes recurrents a les seves obres. Marsé deia les coses com les sentia, però a ell el que li preocupava era dominar la llengua i fer bones novel·les, escriure literatura. A ‘Un día volveré’ un dels personatges es pixa sobre la cara de Franco estampada a una cantonada ronyosa dels anys quaranta, un exemple del poder catàrtic de l’escriptura?

Juan Marsé era una figura incòmoda per alguns potser perquè era un insubornable que considerava que la política enverina la literatura. Ell es considerava un escriptor, això de ser un intel·lectual que escampa les seves arengues no li interessava. El 2008 va ser distingit amb el Premi Cervantes, el gran guardó de les lletres espanyoles. Aquell dia quan es va plantar davant dels periodistes malgrat voler jugar a presentar-se malcarat no va poder amagar la il·lusió que li feia el premi. Aquell dia va fer bromes i va anunciar les ganes de celebrar-ho. Ara ja no hi és, però les paraules del seus personatges ens acompanyaran sempre i les ganes de caminar lentament sobre un llit de confeti, com ho fan Teresa i el 'pijoaparte', també.