Entrevista a Carmina Gustrán, comissionada dels 50 anys d''Espanya en Llibertat'"Les xarxes socials són el gran camp de batalla per acostar la memòria als joves"

Carmina Gustrán Loscos és historiadora —especialitzada en la història contemporània d'Espanya—, docent de la Universitat de Saragossa i, des de començaments d'any, comissionada per a la celebració dels 50 anys d'Espanya en Llibertat. Un projecte del Ministeri de Política Territorial i de Memòria Democràtica sobre "el llarg i difícil camí per recuperar la llibertat i la democràcia al nostre país". A través d'homenatges, taules rodones, tallers, exposicions, cicles de cinema... repartits en més de 400 actes per tot Espanya. Perquè, com diu la historiadora, "sense memòria no hi ha democràcia".  

De la relació amb el passat, de com acostar la història als joves, dels avenços i de les assignatures pendents en matèria de memòria. De tot això en parlem amb ella en aquesta entrevista per a Público amb motiu del Dia de Record i Homenatge a totes les Víctimes del Cop militar, la Guerra i la Dictadura.

Quins objectius perseguia la creació d'aquest comissionat? Quina està sent l'acollida del projecte?

Principalment tenim tres objectius. El primer seria donar a conèixer el passat recent del nostre país, sobretot la part de la dictadura franquista i la transició a la democràcia. Ens interessa molt també celebrar el que s'ha aconseguit en les últimes dècades en comparació amb aquest passat recent i donar visibilitat a tota aquella gent anònima que va ajudar a aconseguir les llibertats i els valors democràtics. Gent que als anys setanta del tardofranquisme lluitava des dels barris, des de les universitats, des de les mines, des de les fàbriques... La idea és donar-los visibilitat. Perquè són persones que han quedat massa fora dels llibres d'història.  

Un tercer objectiu seria generar espais de trobada, de discussió, per veure què fem amb aquest passat. Despertar aquest esperit crític i formatiu, però, sobretot, crear llocs per trobar-nos i parlar de quina democràcia volem construir. Perquè la democràcia no és una cosa tancada ni estàtica, sinó que es construeix cada dia.

Pel que fa al balanç d'aquests últims mesos, crec que hem fet moltes coses. S'han celebrat congressos en moltíssimes universitats de tot el territori, fins i tot a l'estranger. Hem organitzat diversos actes per retre homenatge a diferents col·lectius. Des dels moviments de dones a Granada, als moviments obrers a Madrid o els moviments veïnals a Bilbao. Ens interessa molt sobretot aquesta part de taules rodones i tallers a les escoles. I el treball amb xarxes que ja existeixen per continuar obrint espais de diàleg.

Com a comissionada d'aquest projecte, però també com a historiadora, per què és important, sobretot en aquesta data, fer aquest exercici de memòria i de transmissió?      

Crec que és molt important recordar i retre homenatge a tots aquests moviments, a tota aquella societat civil que va empènyer i va fer possible una democràcia millor de la que inicialment s'havia planificat des del règim. I el fet de transmetre aquests valors, aquest compromís.  

 És la societat civil la que empeny les institucions i els polítics a intervenir

Volem no sols retre'ls homenatge, sinó tenir-los com a exemple. Que ens inspirin. En aquest sentit, estem fent molts diàlegs intergeneracionals. Que hi pugui venir una persona com la Nati Camacho a parlar del moviment obrer, de la lluita sindical i de la perspectiva de gènere, i que ho expliqui a una persona que potser és creadora de contingut digital, de vint-i-pocs anys, com la Carla Galeote o la Isabel Serrano. Que es trobin i s'enriqueixin mútuament. Ens sembla un format molt interessant i que amb la gent jove i amb els instituts funciona molt bé.

Vivim en un moment en què els valors democràtics estan sent qüestionats des de massa sectors, i aquest exercici de pensar quina democràcia volem, cap a on anem com a societat, és més necessari que mai.

Com s'havia transmès fins ara aquesta memòria democràtica a les noves generacions, entre les quals s'estén una certa banalització del que va ser la dictadura?      

És una pregunta complexa. Analitzar les polítiques de memòria que s'han fet des del final de la dictadura ens podria portar hores. El titular breu seria que durant molts anys es va fer molt poc i que hi vam arribar tard. Però des del 2007 vam tenir la Llei de Memòria Històrica. I el 2022, la Llei de Memòria Democràtica. És a dir, sí que hi ha hagut un esforç des de les institucions. Podrà agradar més o menys. I això també és el bonic de la democràcia: que puguem tenir opinions contràries al que ens arriba des de les institucions.  

Hi ha un punt d'inflexió l'any 2000 amb la primera exhumació científica, que ara fa just 25 anys. I amb el sorgiment de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. Allà veiem com és la societat civil la que empeny les institucions i els polítics a prendre cartes en l'assumpte.

Ja hi havia hagut exhumacions als anys setanta, gairebé a nivell individual o municipal, que es van frenar el 1981, amb el cop d'Estat. I és cert que entre els setanta i el 2000 hi ha un buit enorme. Als vuitanta i noranta hi ha moltes pel·lícules ambientades en la dictadura, però que no t'expliquen res. El que et venen és com de moderns i europeus som, i que això del passat és una mica avorrit i antic. L'any 2000 és la generació dels nets la que provoca un canvi. I veiem molts més documentals, sèries, novel·les. Hi ha una explosió que parla de la guerra i de la dictadura des d'altres posicions. I, òbviament, les institucions també hi han de prendre part.

Com arribar als joves és una mica la gran qüestió. Les xarxes socials són el gran camp de batalla. Per això estem treballant amb creadors digitals i fins i tot ajustant iniciatives com la creació d'un videojoc. Moltes vegades, des de l'acadèmia no hem sabut arribar a la gent. Ens hem quedat als despatxos i cal sortir al carrer i buscar aquestes aliances. Per aconseguir traduir les investigacions extraordinàries que fa dècades que es fan als departaments d'història, de sociologia o de filologia a formats atractius per a la població no especialitzada.

Com s'ha organitzat el calendari d'actes per integrar les diferents memòries autonòmiques i locals? Quin paper hi juguen les associacions memorialistes, que, en un país que sempre ha tingut una relació complicada amb la memòria, han estat les que han onejat la bandera de la memòria durant dècades?      

El programa està creixent. Acabarem l'any amb 400 activitats tranquil·lament. La idea és anar absorbint diferents propostes i teixint aliances amb gent que ja està fent coses. Pel que fa a les associacions, evidentment estem en contacte amb moltes d'elles i treballem a partir de la feina que fa anys que fan.

Falta ja menys d'un mes per a la data al voltant de la qual s'articula aquest projecte: aquell 20 de novembre en què va morir Franco. Quins actes hi ha preparats per a aquest dia i amb quin enfocament afronteu una data especialment sensible? Una data difícil d'interpretar com una mena de fita democràtica.      

El 20-N és una data important, però aquesta commemoració s'ha centrat sempre en què passa després. En què possibilita el 20-N. No volem parlar de la mort de ningú, volem parlar del que obre aquesta mort. De com en els primers tres mesos de l'any 76 hi ha 17.000 vagues per tot el país, en un moment en què la vaga estava prohibida. Ens interessa centrar-nos en aquest camí cap a la democràcia. Que va ser complex, que va ser violent i que no va ser modèlic. I en qui estava treballant per aconseguir-ho. Ja hi ha hagut molts homenatges i estudis sobre les grans figures, ara ens interessa centrar-nos en la gent anònima.  

Aquest mes tindrem moltes activitats sobre quin paper juga la memòria en el present i com ens ajuda a construir la democràcia. A més, estem treballant per fer arribar activitats del programa a totes les províncies. Estem molt contents perquè creiem que serà una cosa a peu de carrer, més democràtica fins i tot. No volem un gran acte per parlar de la mort de ningú, volem petits actes que ens recordin perquè és necessari recordar tot això i com construïm la nostra democràcia.

Alguns sectors polítics han criticat que un projecte d'aquesta envergadura el que fa és reobrir ferides del passat i generar confrontació. Com respondria a aquestes crítiques?      

Seguint amb el símil mèdic d'obrir les ferides, no es pot tancar una ferida si abans no l'has curat. Per a moltíssima gent, però també per a la història del nostre país i per als joves que no tenen ni idea del que va ser la dictadura, necessitem conèixer el que ha passat de la millor manera possible, de la forma més rigorosa. I per això són imprescindibles aquestes aliances amb universitats i la formació de càtedres en memòria democràtica. Per donar a conèixer i, en la mesura del possible, reparar aquest patiment. També hem d'equiparar la nostra memòria amb la d'altres països europeus. Per veure com afrontem un passat incòmode com és una dictadura com la franquista i què significa això.      

Més que una assignatura pendent, la memòria és un 'work-in-progress' 

Hi ha veus que assenyalen que, més enllà de petits actes concrets, caldria una feina d'ensenyament més profunda i integrada dins del currículum de les pròpies escoles.      

Hi ha diversos nivells. Un seria aquesta formació de càtedres universitàries de memòria democràtica que s'està impulsant des de la Secretaria d'Estat de Memòria i en la qual també participem. Després hi ha un nivell de formació del propi professorat, en què estem treballant des de Memòria i Educació de manera conjunta. Aquest nivell permetrà que qualsevol professor que vulgui formar-se en temes de memòria, en tingui la possibilitat. Una cosa que és obligatòria amb la LOMLOE i amb la Llei de Memòria del 2022. Sobretot veient casos com el que ha passat aquí, a la Comunitat de Madrid o al País Valencià, on s'han arribat a retirar cursos que tractaven aquests temes. Finalment, hi ha un tercer nivell, que és el dels mateixos estudiants. I en aquest nivell estem treballant amb l'Institut Navarrès de Memòria, que és una referència en com tractar memòria i educació.  

Estem treballant amb escoles i facultats d'educació, intentant donar suport a iniciatives que ja existeixen i millorant l'oferta de tallers o d'experiències relacionades amb l'acostament a la memòria democràtica. Des d'una exposició que estem organitzant per a l'any vinent sobre com era ser jove als anys setanta —que permetria establir un diàleg intergeneracional entre els joves d'avui i els d'aquella època— fins a cicles de cinema o iniciatives més digitals. És cert que treballar de manera sistemàtica amb les escoles és complicat perquè les competències són a les Comunitats Autònomes i ara mateix n'hi ha moltes que no volen saber res d'aquests temes.

Falta encara molta feina per fer. En l'últim any hi ha hagut alguns avenços, majoritàriament simbòlics. Com la declaració de llocs de memòria de l'antiga Direcció General de Seguretat o la presó de Carabanchel; el reconeixement d'algunes víctimes de la dictadura o l'anunci d'aquest catàleg de símbols franquistes. Compromisos que ja estaven recollits a la Llei de Memòria, però que ha costat portar a la pràctica. Segueix sent la memòria una assignatura pendent del nostre país? Quines són les línies de treball que caldria accelerar?      

Jo diria que més que una assignatura pendent és un work in progress. Quan un arriba de la universitat a un ministeri, descobreix els temps administratius en tot el seu esplendor. El que costa posar en marxa algunes d'aquestes coses.  

Pel que fa a les prioritats, jo diria l'educació. Facilitar eines a aquells professors que ja estan fent una feina excel·lent en acostar als seus alumnes la memòria. Sobretot vinculada amb el present, perquè un dels lemes de la Secretaria d'Estat de Memòria Democràtica és: Memòria és democràcia. Si no saps d'on vens, és molt difícil que comprenguis en quina societat vius i que puguis pensar en com millorar-la. I després seria important dotar de recursos i articular a nivell territorial tots aquests esforços per fer-los visibles.

El lema dels actes és Espanya en Llibertat. Un lema que ha generat certa controvèrsia. S'ha titllat de massa triomfalista i fins i tot simplista, perquè, a priori, no sembla un lema especialment crític amb molts dels processos que s'emmarquen dins d'aquests 50 anys. Per què es va escollir?      

Som plenament conscients que el 20 de novembre de 1975 no arriba la llibertat ni arriba la democràcia a Espanya. I que es necessiten molts anys perquè això cristal·litzi en la societat que tenim avui dia. Però, d'una banda, a nivell historiogràfic, quan parlem de transició, se situa el 1975. És un consens en el món acadèmic. Ens semblava també que si retardàvem l'efemèride fins a les primeres eleccions democràtiques o fins a la Constitució del 78, estàvem invisibilitzant tot aquell esforç col·lectiu per ampliar la transició. Finalment, crèiem que valia la pena disputar el terme "llibertat" des del govern d'Espanya, en un moment en què sembla que la llibertat és anar a fer unes canyes a una terrassa. La llibertat mereix alguna cosa millor que aquesta analogia.