Les dades que desmunten el model Muface

Quan el Consell de Ministres va encarregar a l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) una avaluació profunda del sistema mutualista, pocs esperaven que el resultat fos una radiografia tan descarnada d'una estructura que, lluny de representar un model exemplar de cobertura sanitària, posa sobre la taula seriosos dubtes sobre la seva eficiència, sostenibilitat i pertinència en ple segle XXI. L'informe, publicat a finals de març de 2025, dissecciona sense eufemismes el model de Muface (Mutualitat General de Funcionaris Civils de l'Estat), deixant al descobert una maquinària que, si bé ha resistit gràcies a un finançament extraordinari de l'Estat, comença a evidenciar senyals d'esgotament a nivell estructural.

La primera licitació per renovar el concert, que caducava l'any passat, va quedar deserta i malgrat que la segona estimava una pujada de més d'un 30% anava pel mateix camí, fins que el gabinet d'Óscar López va prendre la decisió de cedir una tercera vegada i elevar l'augment de les primes a un 41,2%. Injecció que ha suposat un desemborsament de 4.808 milions.

Una raresa en el context europeu

El mutualisme administratiu a Espanya és una raresa en el context europeu. A diferència de països com Itàlia, Grècia o Portugal, que van integrar els règims especials de funcionaris en els seus sistemes nacionals de salut durant les seves respectives reformes estructurals, Espanya continua mantenint un sistema sanitari paral·lel per a més de 1,6 milions de funcionaris. Aquest model, sostingut per un híbrid de finançament públic-privat, assigna als mutualistes la possibilitat de triar entre la provisió pública i la privada.

El problema és que aquesta llibertat d'elecció no es tradueix en equitat ni en eficiència. Les revelacions de l'AIReF són contundents: només el 24% dels mutualistes opta per la sanitat pública, però aquest percentatge es dispara al 70% quan es tracta d'episodis hospitalaris de severitat major o extrema, especialment en patologies com el càncer o la insuficiència renal. És a dir, la privada serveix mentre el problema és lleu, però quan es complica, el mutualista corre a la seguretat del sistema públic. En concret, en casos com a quimioteràpia o diàlisi, el 66% dels mutualistes tria la sanitat pública. Entre els menors de 40 anys, la proporció arriba al 90%.

El 2023, el sistema mutualista va generar 2.865 milions en ingressos, dels quals un aclaparador 79% va provenir directament de l'Estat. En contraposició, només el 17% va correspondre a les cotitzacions dels funcionaris. Aquest desequilibri, que posa en dubte el caràcter contributiu del sistema, ha permès mantenir viu un model que no només és econòmicament més costós que el Sistema Nacional de Salut (SNS), sinó també més desigual.

La despesa per mutualista en la modalitat privada va ser de 1.030 euros en 2022, enfront dels 1.405 del SNS. Però aquesta xifra no reflecteix una major eficiència, sinó una cobertura més limitada i, a vegades, serveis de qualitat qüestionable (fa just un parell de setmanes un grup d'oncòlegs de la sanitat pruvada denunciava públicament haver rebut pressions per part de l'empresa privada Atrys Health i la seva filial Bienzobas per restringir la prescripció de tractaments oncològics d'alt cost). A més, quan s'inclouen altres components, com el copagament farmacèutic o les prestacions complementàries, la despesa total es dispara, assolint els 2.810 milions anuals.

La despesa per càpita del mutualisme

Resulta cridaner que, mentre moltes comunitats mantenen la seva inversió en sanitat pública congelada, la qual cosa es tradueix en retallades i ajustos pressupostaris; la despesa per càpita del mutualisme hagi crescut un 52,7% entre 2010 i 2022, enfront del 40% del SNS. Sobretot quan prop del 70% dels mutualistes declaren que es canviarien a la pública si no fos per les llistes d'espera que es deriven d'un sector asfixiat. En consultes rutinàries o proves diagnòstiques ràpides, la privada guanya adeptes per la seva major accessibilitat.

Especialitats com a traumatologia, dermatologia i ginecologia tenen taxes d'ús quatre vegades superiors en la modalitat privada respecte a l'SNS. Les ressonàncies magnètiques es tripliquen. Amb tot, aquesta hiperfreqüentació no es tradueix necessàriament en millor salut, sinó que també podria respondre a una possible sobreactuació de l'oferta privada que encareix el sistema sense demostrar la seva eficàcia clínica. Segons l'AIReF, això es deu al fet que la falta de control d'adequació clínica i l'absència d'història clínica digital comuna afebleixen la capacitat del sistema per mesurar resultats en salut i prevenir sobreprescripció o duplicitat de proves.

Medicaments a preus sis vegades superiors

Un dels capítols més escandalosos de l'estudi és el de la farmàcia hospitalària per a pacients externs. En alguns casos, els centres privats han facturat medicaments a preus sis vegades superiors als del sistema públic. A més, l'ús de genèrics i biosimilars és sistemàticament menor en la modalitat privada. El 40% dels medicaments en la modalitat pública són genèrics, enfront del 32% en la privada. L'absència de recepta electrònica en bona part del sector privat mutualista impedeix a més controlar la qualitat i racionalitat de la prescripció.

La desigualtat no només es dona en la qualitat i l'accés a l'atenció, sinó també en la seva distribució geogràfica. Mentre que l'SNS garanteix Atenció Primària en el 91% dels municipis, la sanitat privada tot just aconsegueix el 16%. En comunitats com Extremadura, els mutualistes suposen el 5,5% de la població protegida, mentre que al País Basc només representen el 0,9%.

Conscient que la situació actual és insostenible, l'AIReF proposa dues reformes estructurals. La primera: transitar cap a un sistema d'adscripció voluntària al mutualisme. Això permetria que els qui no vulguin estar a Muface puguin integrar-se directament a l'SNS, eliminant així aportacions innecessàries i generant estalvi al públic. La segona: incorporar progressivament els nous mutualistes al sistema públic. Una mesura que, adverteix l'AIReF, no pot executar-se sense abans reforçar l'SNS.

L'informe no ho diu obertament, però ho suggereix: el mutualisme administratiu, tal com està concebut avui, respon més a una lògica de privilegi històric que a una necessitat sanitària actual. El seu manteniment no es justifica ni per criteris d'equitat, ni d'eficiència, ni de sostenibilitat. La paradoxa és que, mentre l'Estat destina recursos creixents a sostenir aquest sistema, bona part dels seus beneficiaris recorren a l'SNS quan la seva salut realment perilla. I molts d'ells —un 30% dels mutualistes d'opció pública— tenen a més contractada una assegurança privada addicional. En altres paraules, els mutualistes gaudeixen d'un triple paraigua: provisió privada, pública i assegurança complementària, tot això finançat en bona part per l'erari comú.

El document també destaca la ineficiència operativa del sistema. L'existència de tres mutualitats (Muface, Isfas i Mugeju) amb estructures administratives gairebé idèntiques, però costos de funcionament molt diferents, suggereix que una reorganització podria generar importants economies d'escala. Mugeju, la més petita, té un cost per mutualista tres vegades superior al de Muface.

Aquestes dades i conclusions de l'informe estan en sintonia amb el que recolzen associacions en defensa de la sanitat pública, com la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), que sosté que la desaparició del model mutualista seria beneficiosa per al sistema sanitari públic a llarg termini. Per a aquestes organitzacions, el model actual perpetua desigualtats en finançar amb recursos públics un sistema privat que no està a l'abast de tota la ciutadania. La FADSP també advoca per la integració total dels funcionaris en el sistema públic, la qual cosa, sota el seu pronòstic, alleujaria les tensions financeres i administratives derivades dels concerts amb les asseguradores.

Una postura que també ha estat secundada per la ministra de Sanitat, Mónica García, qui ha qualificat a Muface com un "subsistema anacrònic"; i pel secretari d'Estat Javier Padilla, que ha defensat la capacitat del sistema públic per absorbir als mutualistes. Al cap i a la fi, el Ministeri de Sanitat va publicar l'informe MUFACE: de l'assegurança privada al Sistema Nacional de Salut on es mostrava la viabilitat d'un futur transvasament progressiu dels mutualistes.