Les batalles judicials per retornar l'aigua a mans públiques

Desenes d'ajuntaments d'arreu de l'Estat han recuperat la gestió pública de l'aigua els darrers anys, en processos que en gran part han engegat ajuntaments governats o amb una presència decisiva de forces municipalistes d'esquerres. El canvi de model s'ha pogut portar a terme coincidint amb la finalització de concessions que durant dècades han estat en mans d'empreses privades o mixtes –amb la participació tant de capital públic com de privat–. Ara bé, no es pot dir que hagin estat precisament processos fàcils, en gran part per la ferma oposició de les companyies que gaudien de la concessió.

La intenció de consultar la ciutadania de Barcelona sobre quin model de gestió de l'aigua vol ha desfermat un fort rebuig d'Agbar, la companyia que en controla el servei des de fa 150 anys, materialitzat en diversos recursos. Amb aquest context de fons, la plataforma Aigua és Vida ha organitzat aquest divendres al Museu Marítim de la ciutat la jornada 'S'escriu aigua, es llegeix democràcia. Els atacs d'Agbar-Suez contra l'aigua com a bé comú'. A l'acte hi han participat representants dels ajuntaments de Valladolid, Terrassa i Collbató, que els darrers anys han engegat processos de recuperació del servei. I en tots els casos han patit l'oposició judicial d'Agbar.

La campanya Remunicipalitzem Barcelona compta amb la participació d'una cinquantena d'entitats. La iniciativa pretén reunir un mínim de 15.000 signatures per tal que una de les preguntes de la multiconsulta que l'Ajuntament de la ciutat farà abans de l'estiu sigui: "Vostè vol que la gestió de l'aigua a Barcelona sigui pública i amb participació ciutadana?". Si tira endavant, la consulta no tindrà un valor vinculant, sinó que servirà fonamentalment per conèixer l'opinió dels veïns sobre una qüestió com és la gestió directa, és a dir totalment pública de l'aigua. Malgrat això, la iniciativa ha molestat la multinacional Agbar, que directament o indirectament ha fet diverses maniobres per torpedinar la consulta.

El darrer moviment s'ha conegut aquesta mateixa setmana, després que el digital Crític informés que fa uns dies la companyia va interposar un recurs d'alçada contra l'admissió a tràmit de la iniciativa ciutadana. Els arguments de la multinacional, propietat del grup francès Suez –en el qual participa Caixabank–, és que si tira endavant la consulta l'Ajuntament de Barcelona preguntarà sobre una matèria de la qual no té competències, perquè la gestió depèn de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. L'empresa argumenta també que la pregunta no és prou "clara", perquè la companyia opina que la gestió ja és pública, malgrat l'evident benefici privat que genera. Directament, el recurs conclou que seria una "consulta il·legal".

Fa un mes, just a l'inici de la recollida de signatures, va transcendir la interposició de dos recursos judicials contra el reglament de participació ciutadana de l'Ajuntament de Barcelona, que regula aquest tipus de consultes . Els recursos els van presentar la Delegació del govern espanyol a Catalunya i la Cambra de Concessionaris i Empreses Vinculades al Sector Públic (CCIES). El vicepresident de l'entitat és Alberto Martínez Lacambra, que alhora ocupa el càrrec de director general d'Agbar. Segons la portaveu d'Aigua és Vida i Remunicipalitzem Barcelona, Miriam Planas, l'ofensiva de l'empresa no es limita a la vessant judicial, sinó que també és "mediàtica" amb l'aparició de nombrosos anuncis d'Agbar. En el fons, segons els impulsors de la iniciativa, la multinacional pretén impedir "que s'obri un debat ciutadà, que permeti a la ciutadania conèixer com es gestiona el servei i quin model vol tenir".

Terrassa, el cas més important de Catalunya

El passat setembre, el ple de l'Ajuntament de Terrassa va aprovar per una aclaparadora majoria la constitució i els estatuts de l'entitat pública empresarial Aigua de Terrassa EPEL, amb la voluntat de posar punt i final a la concessió de l'empresa privada Mina Pública d'Aigües de Terrassa. Lluny d'acceptar la decisió del consistori, la companyia, de la qual Agbar en controla el 35% del capital, ha decidit presentar diversos recursos per impedir que culmini el canvi de gestió, que a l'espera de la posada en marxa definitiva de l'entitat pública empresarial segueix en mans de Mina a través d'una pròrroga del contracte. Segons ha explicat Xavier Matilla, regidor de Terrassa en Comú –un dels grups favorables a la remunicipalització–, l'empresa ha portat a terme una pressió política, judicial i social contra el procés.

Pressió política a través de reunions i amb l'enviament de cartes als partits, en què alertava que si el canvi de model tirava endavant haurien d'afrontar un procés judicial complex. Ara bé, segons Matilla, aquesta pressió ha estat contraproduent i va contribuir a fer que els regidors del PSC, que té l'alcaldia, es decantessin finalment per la gestió pública. Judicial, a través de diversos contenciosos; i social, intentant generar un estat d'opinió a la ciutat que s'oposi al procés engegat pel ple municipal.

El regidor ha resumit el procés en tres fases: primer cal abordar la liquidació que implica la finalització del contracte de concessió; després definir i aprovar el nou model de gestió; i, finalment, implementant aquest nou model. La ciutat egarenca està pendent de tirar endavant el tercer punt, però encara no s'ha concretat quina quantitat de liquidació ha d'assumir. L'empresa va començar demanant uns 40 milions d'euros, mentre que el consistori considera que la liquidació no superaria els dos milions. Terrassa és, de moment, la ciutat catalana més gran que ha aprovat recuperar la gestió directa de l'aigua.

El combat per recuperar el servei a Collbató

En el cas de Collbató (Baix Llogregat), el ple municipal va decidir tornar el servei a mans públiques el març de 2016, després que amb la finalització de 2015 acabessin més de dues dècades de concessió a Sorea, una filial del grup Agbar. Segons ha recordat l'actual regidor d'Acció Territorial de l'Ajuntament de Collbató, Josep Estradé, ja des del primer moment l'empresa va intentar impedir la municipalització. Primer, amb al·legacions i impugnacions a l'acord del plenari i, posteriorment, amb un recurs judicial que seria desestimat pel tribunal. "La resolució judicial venia a dir que com la concessió havia finalitzar, l'Ajuntament tenia la potestat de triar la forma de gestió que volgués", ha comentat Estradé.

El regidor ha explicat que quan van accedir al servei van trobar-se amb nombroses mancances, com ara l'abandonament dels pous del municipi, el que implicava que l'aigua s'hagués de comprar a l'exterior –en concret, a Aigües Ter-Llobregat (ATLL)– amb el conseqüent encariment. També s'hi van trobar una evident manca d'inversió a una xarxa que havia quedat obsoleta i tenia trams amb fuites constants. Gairebé dos anys després, Estradé assegura que estan satisfets del camí emprès i que han portat a terme diverses inversions per posar al dia la xarxa i han recuperat una part dels pous abandonats durant la gestió de Sorea. En aquest sentit, ha animat als municipis a portar a terme processos de municipalització, tot i avisar que si ho fan "necessitaran assessorament jurídic perquè en pocs dies es trobaran al tribunals".

Montoro, contra la remunicipalització a Valladolid

No només a Catalunya Agbar s'oposa als diversos processos democràtics per recuperar el control públic de l'aigua. El passat estiu, Valladolid va recuperar de manera efectiva la gestió directa del servei, aprovada mig any abans pel consistori de la capital castellanolleonesa. La decisió, impulsada per l'alcaldia socialista, va topar aquí tant amb el govern espanyol com amb la companyia privada, ja que van presentar-hi recursos en contra el Ministeri d'Hisenda, comandat per Cristóbal Montoro, i Aguas de Valladolid, filial d'Agbar. En ambdós casos, els recursos no van prosperar. El procés es va portar a terme arran del canvi polític que va experimentar el consistori el 2015, quan el PSOE i la llista municipalista Valladolid Toma la Palabra van desallotjar el PP. En el cas de l'aigua també van comptar amb el suport de Valladolid Sí se Puede, mentre que C's va fer costat al PP en defensar el model de gestió privada.

Segons ha explicat la regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat i representant de Toma la Palabra, María Sánchez, "el més natural seria que el servei es gestionés des de l'administració pública, però en canvi durant anys s'ha posat la catifa vermella a la seva privatització". Sánchez defensa que, malgrat les dificultats, el procés de recuperar la gestió pública del servei es pot portar a terme si hi ha voluntat política i els avantatges son evidents: "tens més possibilitats d'aplicar criteris socials i ambientals, tens un major control de les necessitats de millora de les infraestructures, garanteixes una major viabilitat econòmica i, en no haver de compartir els beneficis amb un privat, és més fàcil fixar unes tarifes més baixes".

Com a Collbató, a Valladolid també es van trobar amb un dèficit inversor molt important i amb nombroses deficiències a la xarxa que ara intenten revertir. Com a conclusió, la regidora subratlla que decidir quin model de servei es vol hauria de ser una qüestió bàsica "d'autonomia municipal", tot i que durant dècades ha semblat impensable qüestionar el discurs dominant que advocava per deixar-lo en mans privades.