Jocs OlímpicsL’oposició als Jocs d’Hivern es fa forta

- Vol que els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 se celebrin a Davos i Saint Moritz?

- No.

- Vol que els Jocs Olímpics d’Estiu del 2024 se celebrin a Hamburg?

- No.

- Vol que els Jocs Olímpics d’Hivern del 2026 se celebrin a Calgary?

- No.

Aquesta és la pregunta tipus que darrerament s’ha fet als ciutadans de diverses ciutats aspirants a seus olímpiques. I la resposta, sovint, ha estat la mateixa. En el cas dels Jocs d’Hivern del 2022 van ser tres les ciutats que van descartar els projectes olímpics després d’un referèndum –a banda de Saint Moritz (Suïssa), també Munic i Oslo- però la llista de carabasses que ha rebut el Comitè Olímpic Internacional aquests últims anys s’amplia, a més, amb les de Boston, Calgary, Budapest, Cracòvia, Hamburg, Viena, Berna, Estocolm, Roma i Innsbruck. A aquestes, encara caldria afegir-hi el “no” de Lviv, a Ucraïna, pel conflicte geopolític a la zona.

En aquest context, doncs, no és estrany que l’oposició a la candidatura olímpica d’hivern de Pirineus-Barcelona 2030 comenci a articular-se. Per ara, és a les comarques de muntanya on justament es dibuixa un moviment incipient que, a banda de reclamar un referèndum, tem un dimoni de tres caps: l’opacitat extrema –de bracet amb els riscos econòmics-, l’amenaça de l’especulació urbanística i el perill mediambiental. El projecte dels Jocs, sorgit a Barcelona el 2010 durant l'etapa del socialista Jordi Hereu com a alcalde, havia estat abandonada pel consistori i ara la Generalitat l'ha reactivat. 

El preu a pagar per 21 dies

“Tot plegat em desconcerta”. Gisela Sellés és l’alcaldessa de Cava, un municipi de l’Alt Urgell, dels més petits de Catalunya. La seva postura és crítica amb la candidatura olímpica malgrat la possibilitat de millores en inversions que la cita de Barcelona-Pirineus podria suposar per a punts del territori que, com és el cas de Cava, tenen pocs recursos. “Necessitem aquesta excusa per fer una carretera? Hem d’esperar que vinguin uns Jocs per aconseguir millores? Potser que ens ho fem mirar”.

L’escepticisme de Sellés, alcaldessa per la CUP, va en la línia crítica de l’Esquerra Independentista –CUP, Arran i Endavant- a les comarques de muntanya. Pau Lozano, militant de la CUP i Endavant a l’Alt Urgell, va més enllà: “els Jocs són una eina del sistema econòmic per tirar endavant un model que no és el desitjat. A nivell laboral generen feines precàries, estacionals i mal pagades i, a més, estan vinculades a un sector, el de la neu, que d’aquí a uns anys probablement no hi serà. Entenem que el Pirineu ha de fer un canvi de model econòmic i ja que els ajuntaments no tenen pressupost, els diners dels Jocs s’hauria de destinar a una altra cosa”.

Lozano, que forma part de la campanya que promou l’Esquerra Independentista en oposició als Jocs, afegeix que “ho plantegem com un canvi de model: què volem que sigui el Pirineu d’aquí a 20 anys?”. En aquest sentit, Sellés incideix en la visió a llarg termini i ho fa amb escepticisme, “el meu municipi queda a sis quilòmetres d’una carretera nacional. Els Jocs faran que ens vingui més turisme? Potser sí, però no hi trobo sentit. Del Túnel del Cadí a La Seu d’Urgell, està mort, ningú ho dinamitza, aquí som comarques deixades. Si la incidència dels Jocs hagués de durar deu o quinze anys, posem-nos-hi. Però per 21 dies, no. A la llarga ho acabarem pagant”.

Un argumentari similar és el que defensen des de SOS Pirineus, una agrupació de diverses organitzacions i col·lectius ecologistes que lluiten contra delictes ambientals a comarques de muntanya. Consideren que els Jocs obriran la porta que amenaça totes les seves reivindicacions en defensa del territori i exigeixen una consulta vinculant entre la població del Pirineu i que, a més, es faci pública tota la informació relativa a les inversions que requereix la candidatura olímpica.

Aposta per un referèndum

“El nostre posicionament no és radical però sí que som crítics”, afirma Núria Martí, presidenta de Salvem La Molina, “perquè tenim tres pors. En primer lloc, per la qüestió urbanística, diuen que tot serà molt sostenible però ens temem que aparegui l’especulació. En segon lloc, la desconfiança que ens genera un projecte que preveu uns Jocs d’Hivern a més de deu anys vista en un moment de canvi climàtic. Pot nevar però és cada vegada més improbable! Entre el 2003 i el 2008 ja vam viure un període de molta sequera i això vol dir que encara que vulguis innivar la recollida d’aigua pot no ser suficient. I en tercer lloc, hi ha la qüestió econòmica. Diuen que no hi haurà una gran despesa i que la principal aportació vindrà del COI però no està gens clar d’on sortiran els centenars de milions necessaris restants. Aquests milions podrien anar a coses més necessàries al territori”.

L'especulació urbanística, l'emergència climàtica i els costos econòmics del projecte, raons compartides dels que s'oposen als Jocs

La preocupació pel territori és ben present entre aquells que el treballen i el trepitgen dia a dia. Si a Salvem La Molina –bona part dels seus membres són esquiadors- mantenen una posició mesurada perquè creuen que hi ha un altre model de Jocs possible, d’altres no hi confien gens. És el cas d’Helena Guillén, pastora de Montmalús, a la Cerdanya i membre de Ramaderes de Catalunya. “Els Jocs? Un ‘no’ rotund. Sempre que parlem d’incentivar el món rural es fa des de la terciarització, des del turisme. Però si realment volem dinamitzar-lo, ha de ser a través del servei a les persones que hi viuen i no pas als turistes. Les carreteres les necessitem nosaltres, no els turistes. Que també, eh! Però hem de respectar el territori i uns Jocs això no ho porten”.

Són diferents visions crítiques que acaben abocades en els mateixos contra arguments: la necessitat d’un referèndum per tal que sigui la gent del Pirineu qui decideixi, l’alarma ambiental en un moment d’emergència climàtica, l’opacitat en la informació i el perill derivat de la qüestió econòmica, és a dir, el risc de l’especulació, el perill de construir infraestructures absurdes i saber d’on sortiran els diners. Qui pagarà la festa?

La saga Samaranch mou fils

Qui s’ha avançat en la cursa per guanyar el relat són els defensors de la candidatura olímpica. El passat dijous 19 de setembre, diferents associacions de la controvertible “societat civil” van mostrar públicament el seu posicionament en un acte celebrat a les instal·lacions del F.C. Barcelona. L’acte l’organitzava l’agrupació Sport Cultura Barcelona i va comptar amb la presència del president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, el president del Cercle d’Economia, Javier Faus, el president del RACC, Josep Mateu, i, sobretot, el vicepresident del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch Salisachs, fill de qui va ser president del COI. Un acte sense representants polítics però, no obstant, ple de càrrega política.

D’entre els seus discursos se’n desprèn un missatge inquietant. Van parlar d’infraestructures -“és una gran oportunitat per a tot el Pirineu”, “la R3, la línia Vic-Ripoll, s’ha de millorar des de fa molt. A la C-16 caldria desdoblar determinats punts. I hi ha el cas de la C-17 o les carreteres que van cap a Viella. Volem aprofitar els Jocs per accelerar aquestes obres”-.

També van afirmar que “en aquest projecte no cal construir ni un apartament, ni un hotel. Ja en tenim prou amb els d’ara, especulació zero”. Però el cert és que hi ha proves com els salts d’esquí o les proves d’skeleton que s’haurien de disputar als Alps per falta d’infraestructures on, per a més inri, s’haurien de reformar per culpa del seu mal estat actual. Samaranch fill va insistir en què “ho tenim tot, només falta la voluntat política”. Un dard directe als receptors, a alcaldes i governants, perquè Samaranch sap que a l’hora de la veritat, necessitarà un COI convençut. Del referèndum al territori pirinenc, ni una paraula. Ara bé, el màxim organisme olímpic valora molt el suport popular i l’experiència recent fa que no s’arrisqui a tirar endavant projectes que poden trobar-se amb una oposició forta.

De Denver a Barcelona passant per Madrid

Des que es va celebrar la primera edició l’any 1924 a Chamonix, els Jocs d’Hivern es van anar consolidant fins arribar al seu punt àlgid a Lillehammer (Noruega), el 1994, probablement l’última edició sostenible, tant en despesa com en ecologisme. El format actual dels Jocs, tant els d’hivern com els d’estiu no convenç. Les inversions són desmesurades malgrat que el propi COI hi ha posat mà. Els veïns d’Hamburg, per exemple, van votar en contra d’uns Jocs –els del 2024- pressupostats en més d’11.000 milions d’euros que, tot i així, quedaven molt lluny de la cita de Sotxi 2014, a Rússia, amb un sobrecost final de 40.000 milions. Caldrà veure quin és el pressupost real i definitiu de les properes cites, els de l’estiu del 2020 a Tòquio i els de l’hivern del 2022 a Pequín.

Els Jocs van acompanyats de sobrecostos desmesurats i d'escàndols més o menys silenciats

En general, les cites olímpiques arriben acompanyades d’escàndols més o menys silenciats. A Barcelona, l’any 1992, van servir de pretext per a activar l’Operació Garzón contra l’independentisme d’esquerres, mentre que a Madrid, ciutat que mai ha arribat a ser ni tan sols escollida –ha estat descartada en tres ocasions-, però que tot i així ha tirat endavant inversions multimilionàries en infraestructures que no es fan servir i, en alguns casos, es troben en un estat deplorable.

A la llista dels fracassos hi ha algun “no” sonat com el de la ciutat olímpica per excel·lència, Lausana, que va votar en contra de la cita del 1994. O el d’Oslo, que inicialment va votar que “sí” als Jocs del 2022 però les singulars peticions del COI van fer tirar enrere veïns i govern. D’entre les demandes que feia el màxim organisme olímpic, hi havia vehicles exclusius, còctels i festes amb la família reial pagades pel govern i bars oberts fins a altes hores de la matinada.

Però a la memòria hi queda, especialment, el cas de Denver. El COI va escollir la ciutat nord-americana com a seu dels Jocs d’Hivern del 1976 però després de l’elecció, quatre anys abans de la celebració d’aquells Jocs, el 1972, la ciutat va celebrar un referèndum que va tombar la decisió. Van argumentar que ni tenien els diners ni estaven disposats a pagar l’alt preu mediambiental que suposaven algunes infraestructures. Denver, a l’estat de Colorado, és un referent en els esports d’hivern i un niu d’esportistes d’alt nivell, però també un pol de pensament crític i ecologista notable.

Ara caldrà veure com avança el somni –o deliri- de convertir Barcelona en seu olímpica d’hivern. La idea va aflorar al gener del 2010 quan l’aleshores alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, va anunciar que optarien als Jocs d’Hivern del 2022. El posterior mandat de Xavier Trias va refredar aquella il·lusió i amb Ada Colau la porta es va tancar del tot fins que la Generalitat ha reimpulsat la proposta Pirineus-Barcelona. Al fons del calaix hi quedarà, per sempre, una qüestió cabdal: per què les coses que passen al Pirineu es decideixen des d’un despatx de Barcelona i no ho fa la gent del Pirineu? Aquest és una pregunta que només es resol amb una altra qüestió: “Vol que els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 es celebrin a Pirineus-Barcelona?”.