L'Escola Bollera: "El feminisme és la teoria. El lesbianisme, la pràctica"

Al bell mig del passeig Fabra i Puig de Barcelona, el cinema ocupat del barri de Sant Andreu, la Cinetika, acull de tant en tant una escola jove, itinerant i feminista, l’Escola Bollera. A les butaques d’una de les sales s’hi han assegut les alumnes voluntàries ja sigui per escoltar una ponència acadèmica de l’activista Miriam Solà com per veure una pel·lícula com But I’m a Cheerleader, una comèdia satírico-romàntica de 1999. De la densitat intel·lectual a l’entreteniment, passant per tallers d’experimentació, pel cos, pel teatre, per la creació artística... tot té un mateix objectiu: reivindicar el fet de ser lesbiana, o més ben dit, de ser bollera, amb altres bolleres.

"Vivim la identitat bollera com una identitat de resistència política, per això la diferenciem de 'lesbiana'. Resistim contra l’heteronorma, el patriarcat i el capitalisme; sistemes que ens volen o invisibles o assimilades a les vides heteronormatives", explica la Natàlia Càmara, una de les precursores de l’Escola. Aquesta declaració d’intencions marca l’espina dorsal del projecte: "Volem defensar el ser bollera com una reapropiació política, com a símbol de resistència davant de totes les violències a les que ens hem vist sotmeses sempre. Agafem l’insult i el fem nostre", explica la Clara Gajas, també membre de l’organització. "Agafem les paraules per resignificar-les, esgotar-les, afeblir-les i transformar-les, tal que aquestes es tornin del revés, de dins a fora, d’opressió a empoderament, d’insult a arma llancívola", afegeix una altra activista, la Bea Guijarro.

Amb la voluntat de rescatar la teoria feminista de les parets de les universitats i portar-la al carrer, aquest grup de militants, provinents del feminisme autònom de Barcelona, han organitzat un espai de reflexió obert a tothom: "Volem defugir de les aules d’accessos limitats i fer que el coneixement es construeixi entre totes. L’Escola es conforma a partir de les assistents, dels debats que es generen i dels espais de trobada", comenta la Marina Freixa. Així ho han après d’altres escoles populars, com a la que van assistir totes elles l’estiu de 2017 per formar-se en feminisme i on van veure la necessitat de multiplicar el debat amb la seva pròpia eina de formació.

Però, hi pot assistir tothom? "L’Escola Bollera, podríem dir que pertany a les persones bolleres", explica Freixa, qui creu que no tindria molt sentit que hi assistissin homes heterosexuals. L’activitat se centre en la vivència pròpia de les assistents, en explorar què és identificar-se com a lesbiana en el context local, i aprendre d’experiències d’altres latituds. Per això s’adrecen a aquelles persones que es llegeixin com a bolleres i que tinguin interès en pensar, sentir i polititzar la seva experiència.

No es tracta d’una limitació estricta, però volen evitar que l’espai de confiança del qual es volen dotar quedi interferit, com explica Guijarro: "Alguns dels nostres actes són d’accés lliure, però sempre apel·lem a la responsabilitat individual a l’hora de decidir assistir-hi, en funció de si l’espai et retribuirà alguna cosa, i sobretot, si la teva presència pot anar en detriment de l’assistència d’altres". D’igual manera, asseguren que no volen fer de "policies del gènere" ni "emetre judicis sobre les identitats individuals". La filosofia és la de calibrar com es relacionen els privilegis de cadascuna. Per això s’ocupen d’oferir places pels seus tallers amb criteris ponderats que faciliten l’accés a col·lectius que estan atravessats per diverses opressions, com ara les persones racialitzades, les que tenen diversitat funcional o el col·lectiu trans, entre d’altres.

Fins ara, l’Escola Bollera ha organitzat trobades per resseguir el camí cap endarrere i descobrir la genealogia de la lluita lèsbica a l’estat espanyol; per xerrar sobre el fet de ser lesbiana fora de la ciutat, al camp; tallers de drag kings, queens i queers per explorar "noves formes de sentir-nos i de construir-nos”; d’art-teràpia utilitzant el cos, i una infinitat de temes més. I com a qualsevol escola, elles també tenen unes assignatures fixades, des d’on exploren les temàtiques que volen tractar: activismes, identitats, xarxa, violències... Tot un exercici d’arqueologia en la memòria i l’experiència de les lesbianes feministes.

El lesbofeminisme

Les militants de l’Escola ho tenen clar: no hi ha lesbianisme sense feminisme, no per elles. Per això parlen de feminisme lèsbic o lesbofeminisme: "És aquell que s’articula a partir de la identitat, la pràctica i l’estratègia lèsbica. És un posicionament polític: el feminisme és la teoria, el lesbianisme, la pràctica", sentencia la Natàlia Càmara. La definició és àmplia, ja que es tracta d’una forma d’aproximar-se al feminisme que es remunta als anys 70; posen en el centre el que anomenen "el règim heterosexual", mencionen una de les seves màximes exponents, Monique Wittig, i la vivència diferenciada que tenen les lesbianes respecte les dones heterosexuals. També hi ha lloc per la crítica: "Una de les nostres lluites és la de fer els conceptes més vivibles, i fugir de dogmes i del puritanisme d’algunes corrents del feminisme lèsbic dels primers anys, que només entenien allò lèsbic com la relació entre dones cis i dones cis", afegeix la Bea Guijarro.

Mantenen la crítica quan toca parlar d’allò LGTBI. Saben, però, que a l’Escola Bollera s’hi apropa gent de diverses sensibilitats, però entre elles comparteixen visions: "Moltes de nosaltres ens hem aproximat a la politització del nostre desig a partir del moviment feminista i no pas del moviment LGTBI", comenta la Marina Freixa. Dins aquesta categoria, expliquen que coexisteixen reivindicacions molt diverses: "Potser nosaltres hem trobat un activisme més concret en el lesbofeminisme", opina. Les activistes s'apropen a aquest moviment però des d’una òptica crítica: "Dins la cosmovisió dels col·lectius LGTBI hi ha molts i amb diversos objectius. Alguns sembla que enarboren la qüestió LGTBI donant l’esquena a altres causes i lluites, com les racials, la de classe o la de gènere. Estar sota el mateix paraigües de sigles no significa que encaixin amb les nostres conviccions".

De fet, la gran majoria de les organitzadores d’aquest espai de trobada provenen del moviment feminista. Per a les seves integrants, l’Escola Bollera és el resultat d’un procés d’aprenentatge que les ha empès a muntar-se un racó propi: "Hem identificat mancances pel que fa al treball de la reivindicació lèsbica. Per això també hem volgut generar espais que no fossin únicament feministes sinó que es declaressin directament bollos", explica la Marina Freixa. L’Escola vol generar complicitat, vincle i xarxa entre lesbianes, compartir experiències, rellegir identitats i vessar-ho al carrer. I insistir, com explica Guijarro, en fer tant explícit com sigui possible el lligam amb el feminisme: "Estem en un moment en que cal explicar el que s’és. A quants més llocs estigui visible la paraula feminisme, millor. Per donar visibilitat, fins que cristal·litzi, tot i que sigui reiterativa, tot i que esgota fins la nàusea".