L’Ateneu del Raval, un escut protector per als col·lectius vulnerables

El Raval de Barcelona és un barri en constant ebullició. El fet d’estar ubicat al centre i d’haver-se convertit en punt d’acollida de gent vinguda d’arreu afavoreix que sigui un dels indrets de la ciutat amb més inquietuds i necessitats alhora. Això es tradueix en projectes que procuren que ningú quedi al marge, com ara l’Ateneu del Raval, que es resisteix a abandonar el seu compromís social malgrat les dificultats que li ha generat la pandèmia. Funciona des de fa cinc anys a la casa fàbrica Lloberas, construïda el 1839 al número 3 del carrer de la Reina Amàlia. En aquesta edificació singular protegida per l’Ajuntament s’hi combina l’ús residencial i el de tallers d’artesans amb l’Ateneu.

L’Ateneu és un espai autogestionat que fa d’aixopluc de col·lectius socials –n’hi ha que posen el focus en els migrants, però també n’hi ha hagut que treballen amb dones drogodependents o menors no acompanyats–. La pandèmia ha obligat a restringir-los. Entre els que segueixen in situ hi ha el Sindicato de Mujeres Cuidadoras Sin Papeles, que acull des de principis d’estiu. Reparteix menjar a famílies amb necessitats, però alhora explora nous camins per millorar la vida de les persones migrants. Des del setembre, a l’Ateneu també s’hi fan les classes de castellà que imparteix Raval Rebel, una assemblea que intervé en desnonaments i davant d’altres dificultats d’habitatge, i que concep les classes com una manera d’empoderar les dones migrants.

L’Ateneu va néixer fa cinc anys amb la voluntat de ser un centre cultural comunitari

La sala principal de l’Ateneu és un petit auditori que havia estat un teatre. Nico Ateneu del Raval –així vol que se’l citi– n’és un dels impulsors. El van concebre amb la idea de "crear un centre cultural comunitari" que donés cabuda a entitats i iniciatives del barri, i sobretot d’oferir "espais d’organització de discursos moltes vegades marginats". Un dels que té més presència és el migrant. Es plasma a l’exposició de 41 fotografies D’arrels, orígens i ancestralitat: som diversitat, que la periodista Katherine Reyes ha muntat a l’auditori a partir d’una idea sorgida del col·lectiu Diverses 8M. Tot són fotos de rostres de dones migrants establertes a Barcelona amb actitud somrient i vital. "El que busquem és visibilitzar les dones estrangeres amb una altra mirada, no estereotipades des del victimisme, sinó des de l’empoderament de la dona que ve a Barcelona i aporta a la societat amb la seva cultura, la seva feina, el seu entusiasme...", relata Reyes, que és originària de la República Dominicana.

Les necessitats no s’han acabat

També es palpa al Sindicato de Mujeres Cuidadoras Sin Papeles, que va néixer a la Tancada Migrant de l’antic recinte de l’escola Massana en veure que s’havien d’espavilar pel seu compte davant la manca d’ajudes. Al capdavant hi ha Silvia Sánchez i Gloria Díez, que procedeixen de Colòmbia, i Aouatif El Berdei, del Marroc. Sánchez i Díez són demandants d’asil: van haver de deixar casa seva perquè estaven sent amenaçades per la tasca que desenvolupaven al seu lloc de treball. A l’Ateneu li estan molt agraïdes perquè els ha acollit –una parella fins i tot hi viu– i per com han acabat el 2020 podent lliurar per Nadal un lot de menjar a les 60 famílies que atenen. Habitualment han de limitar cada entrega a una desena de famílies, així que fan una crida perquè se’ls ajudi –tenen perfil propi a les xarxes socials–, ja que una vegada es va superar el confinament domiciliari per frenar la pandèmia asseguren que s’han reduït les ganes d’aportar. "La gent es pensa que perquè podem sortir al carrer ja ha passat la pandèmia, però encara hi ha moltíssimes necessitats", recorda Díez.

Un col·lectiu de dones sense papers reparteix menjar i ajuda als migrants

Una necessitat recorrent és indicar als migrants que arriben on s’han d’adreçar per empadronar-se. Alguns es poden haver trobat que algun aprofitat els intenta cobrar 200 euros per un tràmit que és gratuït. "Aquí no es cobra res", ressalten al Sindicato. David Orozco, que a Colòmbia era jutge de pau i que també és demandant d’asil després d’haver marxat del país sud-americà en veure’s amenaçat, vol fer un llibre per mostrar tant aquí com a Llatinoamèrica què significa fer el pas de migrar –no és un camí de flors i violes– i alhora orientar sobre els tràmits. Sánchez també pensa com anar més enllà de cosir mascaretes, tasca que han fet els darrers mesos per guanyar diners, i crear un taller tèxtil. Per ara el fet de no tenir papers els ha abocat a fer feines en negre per tirar endavant.

Preparades per als desnonaments

A les classes de castellà hi participen una dotzena de dones. Ara també s’hi ha acostat algun home. Robert Munné, que és estudiant universitari i membre de Raval Rebel, explica que moltes de les dones que atenen les classes són magribines. Parlen el castellà per a activitats com anar a comprar, però "no perquè els permeti llegir documents jurídics o tenir fluïdesa" per intervenir en les assemblees d’habitatge, detalla. Han començat pel castellà perquè les ordres de desnonament solen estar en aquesta llengua, però alguna participant també voldria fer català. "Ha sorgit la necessitat i ens ho estem plantejant", afirma Munné. A Raval Rebel han tingut molta feina sobre habitatge durant la pandèmia, però a un ritme que s’ha viscut com una mena de calma abans de la tempesta. "La crisi encara no ha explotat a nivell habitacional com pot explotar d’aquí a uns mesos", reflexiona, així que els convé tenir a tothom preparat perquè "el pitjor encara ha de venir".

"La crisi encara no ha explotat a nivell habitacional com pot explotar d’aquí a uns mesos. (...) El pitjor encara ha de venir"

L’Ateneu del Raval està de lloguer. Les activitats amb ànima social s’hi desenvolupen sense cost per a elles i els darrers mesos han caigut algunes de les vies de finançament. Malgrat que manté l’espai de treball compartit (coworking) per a professionals que paguen una quota per utilitzar-lo i ha rebut alguna subvenció, no s’han pogut celebrar les festes mensuals que també ajudaven a pagar el lloguer. Nico admet que la pandèmia "hi ha impactat de manera molt forta", i no només pel que fa a ingressos, sinó perquè la presencialitat és essencial per a les activitats culturals que s’hi desenvolupaven abans del virus, com ara el teatre. "Són coses que no es poden substituir amb connexions amb ordinador", assevera.

A l’espera que vinguin temps millors, l’Ateneu ha hagut de recórrer a un micromecenatge amb el qual ha obtingut 19.578 euros, però això no és suficient per poder afrontar els gairebé 3.080 euros de lloguer mensual, i miren de negociar una rebaixa amb la propietat, gestions on tenen el suport municipal. "Considerem que l’Ateneu duu a terme una activitat que és essencial per al barri i que, en determinats moments, està arribant a llocs als quals l’administració pública té dificultats per arribar", indiquen des de l’Ajuntament. Afegeixen que estudien si seria possible aplicar en aquest cas el decret de la Generalitat de reducció del preu del lloguer per la crisi sanitària, ja que, segons argumenten des del Consistori, és "ambigu" pel que fa a les entitats sense ànim de lucre.