Jordi Hereu, un exalcalde amb una vida al servei públic i una altra en la gestió empresarial

Pedro Sánchez ha posat a Jordi Hereu (Barcelona, 1965) al capdavant de Ministeri d'Indústria del seu nou Govern de coalició, fet que suposa la recuperació per a la primera línia política d'un nom que, no només no era a cap de les travesses, sinó que no se l'esperava en cap cas. L'exalcalde de Barcelona vivia des de fa mitja dotzena d'anys retirat de l'activitat política, encara que sempre vinculat al seu partit, el PSC, en els actes del qual s'havia prodigat últimament en una discreta segona o tercera fila.

Amb àmplia experiència en la gestió pública, però també en l'empresarial -on actualment ocupa des del 2020 la presidència d'Hispasat, companyia participada pel SEPI- és un ferm defensor de la col·laboració publico-privada en l'impuls de projectes i polítiques. Hereu és llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses per la UPC i Màster en Direcció i Administració d'Empreses a ESADE.

Un alcalde de dalt a baix

Jordi Hereu és un alcalde de cap a peus. La seva trajectòria política es forja de manera pràcticament íntegra a l'Ajuntament de Barcelona on va accedir com a regidor el 1997 i on va acumular una àmplia experiència en la gestió pública. Va accedir a l'alcaldia de la capital catalana el 2006 per substituir Joan Clos, que havia agafat el relleu a l'icònic Pascual Maragall. Tot i que cal assenyalar que Hereu ja era un maquinista de la maquinària socialista de l'Ajuntament de Barcelona, on ha ocupat números i diversos càrrecs, pels seus grans dots per a la gestió pública i situat com a home fort de Clos com a regidor de Seguretat i Mobilitat. Finalment, Hereu va accedir al somni polític de la seva vida, que no era altre que ser alcalde de Barcelona, quan Clos va abandonar el càrrec per ocupar el de ministre d'Indústria a l'etapa de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del Govern espanyol. Paradoxalment, la mateixa cartera que ocuparà ara l'exalcalde.

Després de guanyar les eleccions municipals del 2009 Hereu va retenir l'alcaldia quatre anys més però amb un PSC ja molt debilitat i amb un Govern municipal al qual ERC va decidir no incorporar-s'hi i per tant es va quedar amb una fràgil minoria amb Iniciativa. Diverses polèmiques, entre elles l'ampliació del tramvia per l'Avinguda Diagonal amb una consulta a la ciutadania que va perdre, van marcar aquesta etapa, i finalment Hereu va passar a la història com el darrer alcalde de la gran era socialista que va inaugurar Narcís Serra amb el primer Ajuntament democràtic a Barcelona. Finalment va perdre en les municipals del 2011 –a les quals es va presentar després de guanyar les primeres primàries del PSC contra la llavors dirigent socialista i exconsellera del tripartit Montserrat Tura-. La victòria de CiU i l'alcaldia de Xavier Trias van obrir una nova etapa que donaria pas a Ada Colau i Barcelona a Comú i que tanca ara el cercle amb un nou alcalde socialista a Barcelona, Jaume Collboni, i Hereu de ministre d'Indústria.

Polític de bon tarannà, intens i passional

Barcelona i el servei públic van ser durant molts anys la seva passió. Hereu és un polític intens, dels que es creuen el que fan, fins i tot encara que pugui estar equivocat. És passional en la dedicació i en la defensa dels seus projectes. Recordo la trucada que com a periodista vaig rebre un bon dia per part seva per comunicar-me que tenia la idea de tornar a fer de Barcelona ciutat olímpica, però aquesta vegada en uns Jocs d'Hivern. I també la seva il·lusionada defensa d'un projecte que va ser rebut a molts sectors com a estrambòtica. Plantejar uns Jocs d'Hivern als peus de la Mediterrània semblava una simple nostàlgia del passat olímpic i no s'ha materialitzat, però la veritat és que no ha deixat d'estar mai al candeler de la política catalana i es podria haver fet realitat si no fos pels enfrontaments del Govern d´Aragó i el de la Generalitat. La mateixa il·lusió que va posar el dia que després d'invitar-me al seu despatx em va voler explicar l'ampliació del tramvia barceloní que defensava amb una immensa intensitat, tot i que era un camp de mines polític que va acabar amb la seva alcaldia.

El PSC és el partit de la vida. La seva vocació política es va despertar quan només tenia 11 anys i va anar a un míting de Reagrupament Socialista protagonitzat per Josep Pallach. Des de llavors, Pallach ha estat un dels seus referents polítics. És militant del PSC des dels 22 anys.

L'exalcalde és un home de bon tarannà, tranquil a la conversa i una persona honesta en els plantejaments. Un perfil moderat, absolutament compromès amb el projecte socialista, encara que amb una gran capacitat per a la interlocució de manera transversal. Però la pèrdua de l'alcaldia li va produir una important frustració política que el va portar a passar una veritable travessa del desert personal que finalment va tancar orientant la seva activitat cap a la gestió empresarial i la seva segona gran passió després de Barcelona, les ciutats en general i l'urbanisme a particular.

L'etapa empresarial, defensor de l'acció publico-privada

Va iniciar així la seva segona vida professional centrada ja al món empresarial, primer amb la constitució d´una consultoria pròpia, Identicity Cosulting. Amb ella va treballar en les polítiques urbanes per a administracions de nombrosos països, especialment a Amèrica Llatina.

El nou ministre d'Indústria combinarà així l'experiència en gestió pública amb la de gestió empresarial adquirida no només amb la consultoria sinó també amb la creació de Barcelona Plataforma Empresarial-Fledge Barcelona Accelerator. I també com a membre del consell d'administració d'AENA i del consell assessor d'AGBAR, càrrecs que va ocupar abans de l'actual presidència d'Hispasat. Hereu, defensor acèrrim de la col·laboració publico-privada en els projectes i polítiques, tindrà retrospectiva de ministres socialistes catalans d'Indústria per consultar, en una llista que a més de Joan Clos inclou José Montilla o Joan Majó.