Jordi Évole: "No em condicionarà que m'acusin de blanquejar etarres"

"Ni vostè ni ningú m'haurà sentit dir que matar està bé". Aquesta frase pertany a Josu Urrutikoetxea (Miravalles, Biscaia, 1950), al qual la majoria coneix com a Josu Ternera per la seva pertinença a Euskadi Ta Askatasuna (ETA). No obstant això, ell rebutja aquest pseudònim i reivindica que se l'anomeni pel seu nom. Així ho fa Jordi Évole en un llargmetratge documental que es va estrenar el passat 15 de desembre a Netflix sota el títol, precisament, de No me llame Ternera. Aquest detall reflecteix la tensió que domina l'hora i quaranta minuts de metratge d'aquest treball de Producciones del Barrio.

"Aquesta no és una entrevista on l'entrevistador i l'entrevistat estiguin empatitzant o es facin gràcia en segons quines preguntes o respostes. Això no succeeix i crec que tampoc ha de passar pel tipus d'activitat que ha desenvolupat durant la seva vida. El fet que sigui membre d'una organització terrorista i hagi causat tot aquest dolor m'impedeix tenir un to lax o d'amistat", explica el comunicador. Si algú esperava una rèplica de Lo de Évole, ha tocat os. L'equip de Évole manté el format, però amb una sobrietat absoluta.

100 minuts de documental i anys de treball

No és la primera vegada que se submergeix en la història de l'organització terrorista. La Sexta ja havia emès un lliurament de Salvados on entrevista Iñaki Recarte, antic membre d'ETA. També va dedicar-ne un altre a disseccionar les claus del procés de pau amb el socialista Jesús Eguiguren i ha parlat en una altra ocasió amb Maixabel Lasa, vídua del polític socialista Juan Mari Jáuregui, per posar el focus sobre el projecte de reinserció conegut com a Via Nanclares. No obstant això, aquest documental va un pas més enllà i escala directament al cim de l'organització.

"Nosaltres imaginem aquest programa per al desè aniversari del cessament definitiu de la violència d'ETA, que va ser l'any passat, però no arribem perquè no teníem el seu OK per fer l'entrevista i a pesar que ens la va donar amb un any de retard, l'aprofitem igualment", narra Évole. Enrere quedaven anys de converses per arribar fins a aquesta figura clau des dels inicis de la banda terrorista ETA fins a la seva dissolució. "El documental es va gestar a força de picar pedra. Vam fer diversos viatges a Euskadi i quan ja ens vam posar en contacte amb ell, ens vam veure a França. La primera vegada, a París i les dues següents, a Sant Joan Lohitzune", recorda. "Vam ser insistents perquè considerem que aquesta entrevista tenia un component històric molt important. No crec que pugui haver-hi ningú que no volgués fer-la. És la primera vegada que un membre de la direcció d'ETA dona la cara sobre qüestions que només poden explicar ells", es reafirma.

La batalla pel relat

A pesar que Évole l'anomena com a tal i tots els presidents vius del Govern d'España ―Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez― apareixen en el llargmetratge referint-se a ell com a líder d'ETA i responsable del seu aparell internacional, Urrutikoetxea evita definir-se d'aquesta forma durant tota l'entrevista.

Les paraules importen i, com anticipàvem a l'inici, el que va ser diputat en el Parlament Basc per Euskal Herritarrok tampoc esmenta el terme "perdó" en cap moment de la conversa. A canvi, assumeix la seva responsabilitat com a militant i diu penedir-se de "no haver fet molt més perquè aquesta roda boja o espiral de violència es parés molt abans".

El discurs es queda fred, a mig camí entre la confessió i una declaració mesurada en la qual només admet la seva participació en atemptats en els quals ja era coneguda la seva implicació, com el que va posar fi a la vida del president del govern de Franco, Luis Carrero Blanco, el 1973. En canvi, amb el que ningú comptava és que aquest documental serviria perquè s'atribuís part de les tasques de planificació de l'assassinat en 1976 de l'alcalde de Galdakao (Bizkaia), Víctor Legorburu, però fins i tot aquest esment el deixa exempt de qualsevol tipus de conseqüència penal, ja que el cas està prescrit per la Llei d'Amnistia de 1977.

Urrutikoetxea assegura que ha decidit parlar per recuperar la veu que li han negat els "amos del relat". "No ho va especificar, però tot l'entorn de l'organització terrorista ETA sempre parla que el relat el marca l'Estat espanyol, com un ens abstracte, i a partir d'aquí, s'estén amb els seus braços mediàtics", especifica Évole.

Una setmana després de l'estrena, les primeres crítiques destaquen la fredor de l'entrevistat. No obstant això, es mostra incòmode durant tota la conversa, especialment quan Évole li parla de l'execució de Yoyes, la primera dona dirigent d'ETA, ordenada per la cúpula de l'organització terrorista. L'entrevistat gargamelleja diverses vegades i es posa la mà a les celles. "Ell mai havia parlat amb un mitjà que no fos molt afí. Tampoc l'he vist en premsa o televisions llatinoamericanes i és la primera vegada que decideix fer declaracions per a un espanyol sense una simpatia evident cap a l'esquerra abertzale", adverteix el comunicador.

Polèmica a Zinemaldia

Aquest documental, dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez, va inaugurar la secció Made in Spain en la 71 edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, fa ja tres mesos.

La seva presentació va venir precedida per la polèmica. Més de 500 persones, entre les quals figuren polítics, escriptors i víctimes del terrorisme, van sol·licitar per mitjà d'un manifest que la pel·lícula no fos projectada perquè consideraven que contribuïa a blanquejar ETA. Aquesta acusació es va traduir en centenars de titulars acusatoris, però la veritat és que en aquells dies ningú havia vist el documental.

Tampoc Fernando Aramburu, autor de Pàtria, que apareixia en el llistat al costat de Fernando Savater, Félix de Azúa, Andrés Trapiello, Ana Iribar, Mari Mar Blanco i Maite Pagazaurtundia. "Quan se signen manifestos a Espanya, a vegades hi ha un punt que té a veure amb la crida d'un col·lega que te'l demana i tu ni et mires el text. M'agradaria saber si aquest va ser el cas de Aramburu, però dubto molt que se sumés si sabés el que posa, encara que diu poc d'un escriptor que firmi alguna cosa sense haver-lo llegit abans. A vegades la vida et porta a fer les coses amb presses, no ho sé", diu Évole amb sorna.

El seu cas no és l'excepció. L'estrena de pel·lícules sobre el terrorisme etarra en el Festival de Cinema de Sant Sebastià ha vingut acompanyada d'un encès debat social en diverses ocasions. Va succeir amb El proceso de Burgos en el 1979, un documental de Imanol Uribe sobre la repercussió que va tenir el consell de guerra als dirigents etarres durant el franquisme. També ho va patir Julio Medem amb La pilota basca en 2003, fins i tot la nova comèdia de Borja Cobeaga, Fe de etarras, va ser boicotejada en 2017. El cas més recent va tenir lloc fa tan sols dos anys amb Maixabel, d'Iciar Bollain, una història sobre el perdó que va guanyar tres premis Goya.

"Diu poc de la maduresa del nostre país que es muntin aquests saraus. Hi ha un sector que promou aquesta espècie d'aquelarre quan algú s'atreveix a tocar aquest tema perquè vol marcar el que s'ha de dir o amb qui s'ha de parlar. No sé on està el precepte del periodisme que digui que no et pots sortir d'aquest carril de veus autoritzades", denúncia Évole. "Jo vull tocar aquest tema precisament perquè quedi un testimoniatge per a la història del que va significar tot el dolor causat per aquesta gent", defensa. "En qualsevol cas, el millor és que amb mi no s'hi esforcin, perquè continuaré fent el que cregui que haig de fer i no em condicionarà que diguin que Évole blanqueja etarres, perquè aquest personatge no existeix", afegeix el comunicador.

Les primeres reaccions després de l'estrena

Aquells dies convulsos van aparèixer pintades de "Ternera asesino" en les tanques col·locades a l'entrada del Palau de Congressos Kursaal i sobre alguns dels cartells de les pel·lícules que es presentaven en el Festival de Cinema de Sant Sebastià. Un dels damnificats va ser el de La sociedad de la nieve de J.A. Baiona.

L'organització del festival no va cedir a les pressions i el director, José Luis Rebordinos, va demanar públicament als qui exigien la seva retirada de la programació que "la vegin". Resulta gairebé irònic que, just ara que està disponible en plataformes per a consum de qualsevol que hi estigui interessat, el soroll ha cessat.

"Jo no tinc la sensació d'haver-me punxat amb aquest documental. Estic súper tranquil. Això va ser un projecte que va néixer de manera independent de la nostra productora i hem fet la peça que volíem sense ningú que ens hagi dit treu això o afegeix això altre. Nosaltres tirem cap endavant, el financem i quan ja estava acabat vam anar a Netflix perquè la difusió fos el més internacional possible. La plataforma el va comprar tal com estava", especifica el seu codirector.

Aquest aclariment arriba després que el propi Urrutikoetxea hagi criticat el resultat. "L'he vist i li falta fil polític. Han fet el que han volgut", va dir en una entrevista al diari euskaldun Berria. Aquesta disconformitat arrenca de molt més enrere. "Per una qüestió de mala comunicació entre ell i el nostre enllaç es va assabentar tard que anàvem al festival de Donostia a presentar-lo. A fnals d'agost es va posar en contacte amb mi i d'una manera vehement em va retreure que hagués hagut d'assabentar-se per la premsa, però l'error no va ser del nostre equip. No li ho va dir qui li havia de dir", relata Évole.

No obstant això, el comunicador respecta la seva posició. "Em sembla que està en tot el seu dret de dir que no li agrada, com qualsevol persona que el vegi, però no crec que s'emporti cap sorpresa amb el que s'ha trobat perquè en l'entrevista estava tot el que va sortir en aquest vídeo", puntualitza.

Fora d'aquell mà a mà entre entrevistador i entrevistat només queda un petit percentatge de la gravació, però és potser la més important. L'equip de Producciones del Barrio opta per arrabassar-li l'arrencada i la conclusió del documental a Urrutikoetxea per cedir-l'hi a Francisco Ruiz, escorta de l'alcalde de Galdakao quan es va produir l'atemptat i únic supervivent del tiroteig.

Tot això, per a què?

El projecte ja li ha valgut a Jordi Évole un reconeixement en la categoria de llibertat d'expressió dels Premis Periodisme Basc 2023 que concedeixen l'Associació i el Col·legi Basc de Periodistes, però més enllà dels premis, a l'entrevistador li agrada girar la vista enrere i recordar la raó per la qual tot va començar.

"Hi ha temes als quals mai arribem en els llibres de text. Els que vam fer EGB no donàvem el franquisme i els que estan fent ara l'ESO sembla que tampoc arriben a estudiar la violència i la mort que van provocar ETA i els grups armats vinculats a l'Estat que buscaven acabar amb l'organització. És molt recent, però m'he trobat abans amb un periodista que tindria uns 25 anys i a pesar que era de Saragossa, no coneixia l'atemptat contra la casa caserna. Com pot ser que una cosa tan atroç ja no es recordi?", es pregunta.

José Mujica, expresident de l'Uruguai, s'ha assegut aquests dies davant d'Évole ―qui ja l'ha entrevistat anteriorment a Salvados― per deixar una reflexió sobre la importància de no "posar-li una mordassa al periodisme" que tapi les "atzagaiades" de la història. "Em sembla que el que ha existit ha existit. Serà bo, dolent o regular i això és opinable. (...) Si no existís el periodisme viuríem soterrats en veritats oficials", ha resolt.

No és el primer que defensa la utilitat d'aquest document. Contra tot pronòstic, Carlos Herrera se li va avançar. "Vaig tenir accés a la pel·lícula aquest cap de setmana. El que puc dir és que en cap moment i en cap concepte és un blanquejament d'ETA. Ni un blanquejament de Ternera", va dir al setembre durant el programa Herrera en COPE.

"Ningú li va demanar res i no tenia per què haver-se mullat, però el que va dir també ajuda a complicar el terreny de joc del periodisme. A Espanya ens agraden els bàndols d'un costat i un altre, sense matisos i que Carlos Herrera defensi el documental els afegeix", li reconeix Évole.

L'última intervenció d'Urrutikoetxea a No em digui Ternera és gairebé un epitafi. "Dolent seria per a qualsevol persona, després d'estar lluitant 50 anys, dir que la seva vida no tenia sentit. Seria monstruós", valora.

ETA no va aconseguir els seus objectius fundacionals: la independència d'Euskadi, l'annexió de Navarra i del País Basc francès per a la creació d'un Estat monolingüe en basc. Aquest dirigent històric de l'organització fa un últim intent amb aquesta entrevista d'expressar que "ha estat un conflicte polític, amb totes les conseqüències dures, crues i sense tornar enrere", segons va manifestar a Berria. "El primer que qualsevol Estat li deu a un poble oprimit és donar-li la paraula", afegeix en la mateixa entrevista.

Évole no forma part d'aquest 'aparell de poder', però aquest treball deixa un llegat valuós. "Estem acostumem a fer un periodisme amb pressa, bàsicament perquè no tenim més temps ni la possibilitat de fer-ho diferent. Tot passa. Jo soc un afortunat perquè m'ha anat bé en televisió i puc reinvertir el que he guanyat en coses com aquesta. Encara que acabés en el vídeo comunitari d'alguna comunitat de veïns de Durango, aquest no és un document fugaç", conclou.