Joan Carles I va oferir a Clinton el suport de l'Estat espanyol a la intervenció militar dels EUA a Colòmbia

El 'Pla Colòmbia', que es va executar entre els anys 2000 i 2016, va comptar en els seus inicis amb el suport del rei Joan Carles I i del llavors president espanyol José María Aznar. Sota el pretext de la "lluita contra el narcotràfic", els governs de Bill Clinton i del llavors expresident colombià Andrés Pastrana van idear el polèmic "Pla Colòmbia", nom sota el qual es va executar una estratègia militar continuada en el temps que va permetre a soldats estatunidencs participar en operacions militars, però sobretot es va traduir en una ajuda econòmica propera als 10.000 milions de dòlars per a la guerra contra les guerrilles amb un gran impacte en la població civil. El Govern espanyol del PP, amb l'auspici de la Casa Reial, va contribuir a finançar aquesta operació.

D'acord amb un document desclassificat del Departament d'Estat dels EUA obtingut per Público, la posada en marxa del 'Pla Colòmbia' va estar sobre la taula durant la reunió oficial que Joan Carles I va mantenir amb Clinton el 23 de febrer de 2000, durant la seva visita a la Casa Blanca. El rei portava un missatge clar: l'Estat espanyol ja estava en marxa per buscar fons que ajudessin a l'inici de la intervenció estatunidenca en terra colombià.

"A l'Amèrica Llatina podem ser útils, fins i tot entre bastidors. Coneixem bé a la gent, tenim els mateixos antecedents. Podem netejar asprors", va afirmar Joan Carles I durant aquesta trobada, en el qual també eren presents el ministre d'Exteriors del Govern d'Aznar, Abel Matutes; la secretària d'Estat dels EUA, Madelaine Albright; l'ambaixador dels EUA a Espanya, Edward Romero; i el representant diplomàtic de l'Executiu d'Aznar a Washington, Antonio de Oyarzabal.

Precisament, l'expresident colombià Andrés Pastrana, signant del pla militar al costat de Clinton, ara està al capdavant d'un projecte de la Fundació FAES que dirigeix José María Aznar i que busca impulsar els partits dretans a l'Amèrica Llatina.

Al començament de l'any 2000, Pastrana era un ferm soci de Clinton en la seva estratègia bel·licista a Colòmbia, curiosament alhora que al país sud-americà es buscava la pau amb les FARC en les conegudes negociacions del Caguán, que van resultar fallides. El pla inicialment estava ideat com una iniciativa contra el narcotràfic, encara que en realitat va servir per donar ales a la denominada "lluita contra el terrorisme", sobretot després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001.

Aquesta fórmula de cooperació entre Bogotà i Washington va derivar en greus violacions als drets humans, molt especialment en els anys successius, quan George W. Bush va succeir a Clinton i Álvaro Uribe a Pastrana. Bush i Uribe van treure tot el partit possible al Pla Colòmbia. Entre 2001 i 2016, els EUA va destinar 10 mil milions de dòlars a programes militars en el territori colombià, al mateix temps que va crear un grup de treball bilateral entre les Forces Armades de tots dos països i va impulsar la creació de batallons "antinarcòtics".

L'estratègia bel·licista contra les guerrilles de les FARC i l'ELN agafaria encara més impuls després de l'arribada del també dretà Álvaro Uribe al Govern de Colòmbia el 2002. De fet, Uribe es va recolzar en l'ajuda econòmica estatunidenca per posar en marxa el que va denominar Política de Defensa i Seguretat Democràtica, en la qual va tenir un rellevant paper la modernització de les Forces Armades i la sofisticació de la guerra. Segons dades de la plataforma de drets humans Coordinació Colòmbia-Europa-Estats Units (CCEEU) el pla impulsat per Clinton "va intensificar el conflicte militar". "El cost humà d'aquesta estratègia de seguretat és devastadora i no es pot oblidar", subratllava aquesta organització en un informe divulgat el 2016.

Les dades són esfereïdores. Entre altres aspectes, CCEUU destacava en el seu informe que "més de 4.300 civils van ser assassinats presumptament per forces militars del govern per augmentar el nombre de baixes", una gravíssima violació als drets humans que es coneix pel nom de "falsos positius": les Forces Armades colombianes executaven extrajudicialment civils, que els feien passar per guerrillers morts en combat, per inflar el nombre de "baixes" i acumular èxits militars contra la guerrilla i el narcotràfic.

Segons dades actualitzades de la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP) de Colòmbia –un ens creat en el marc dels acords de pau per buscar justícia en els casos de violacions comeses durant el conflicte armat– les víctimes conegudes com a "falsos positius" ascendeixen a 6.402.

Així mateix, en aquest conflicte intern "més de 1.000 sindicalistes i 400 defensors/defensores dels drets humans van ser assassinats, i un incomptable nombre de dones van patir violència sexual", assenyala l'informe de CCEUU divulgat el 2016.

"Serà interessant veure el que passa a Colòmbia. Hem de treballar junts en això", va afirmar Clinton durant la reunió mantinguda amb el rei Joan Carles I en coincidència amb la posada en marxa del pla. El president estatunidenc va fer veure la necessitat d'una "forta col·laboració" per part de l'Estat espanyol, després de la qual cosa Joan Carles I va llançar la notícia que portava des de Madrid. "Volem ajudar. La setmana passada vam tenir una reunió a Espanya per recaptar fons per al Pla Colòmbia", va afirmar el monarca.

Segons consta en l'acta de la reunió –signada per Albright i qualificada com a "confidencial"–, el ministre d'Exteriors del Govern d'Aznar va explicar llavors que l'Estat espanyol estava "pressionant" per "aconseguir més diners" per a aquest pla. "Estem pressionant als escandinaus, a Alemanya i a França perquè accelerin el finançament. El pla és bo. Té objectius clars a mitjà i llarg termini. Necessitem construir una societat civil forta i incorporar als guerrillers", va assenyalar Matutes.

Clinton no va ocultar el seu "entusiasme" i fins i tot va proposar al rei Joan Carles I que "liderés" la defensa del Pla Colòmbia a la UE, quelcom que resultaria "molt positiu". "El futur de l'Amèrica Llatina depèn de la preservació de l'estabilitat i l'enfortiment de la democràcia", va dir el president dels EUA.

Durant aquella reunió, l'inquilí de la Casa Blanca va admetre que calia "anar amb compte a Colòmbia". "Volem ajudar a entrenar els militars, però amb el Vietnam present, el Congrés tem que assumim el seu conflicte - va reconèixer-. Hem hagut de ser molt clars en dir que estem entrenant militars nets de corrupció per lluitar contra les drogues i protegir la força policial civil. No ens ficarem enmig d'una guerra civil".

Més enllà de qualsevol incertesa, el Govern d'Aznar va complir amb la promesa del rei Joan Carles i es va llançar a la cerca de fons per al Pla Colòmbia. El juliol de 2000, la 'Mesa de Donants' va asseure a representants de diferents governs europeus, llatinoamericans i asiàtics. Es va concretar allà una ajuda de 250 milions de dòlars per a la intervenció en sòl colombià, dels quals 100 milions serien aportats per Espanya.

"No se'ns pren seriosament"

Durant la trobada amb Clinton, el rei Joan Carles I va barrejar les mostres de suport cap al Pla Colòmbia o el seu compromís amb la intervenció militar a Kosovo amb reclamacions de suport a l'Estat espanyol per part dels EUA en l'escenari internacional.

"Volia dir-los molt obertament que tenim preocupacions reals que no se'ns té en compte, no se'ns prengui seriosament, malgrat les nostres contribucions i de la nostra lleialtat com a bon amic dels Estats Units", va afirmar Joan Carlos, qui va destacar per exemple el suport de l'Estat espanyol a la política duta a terme per Washington en el conflicte entre Israel i Palestina "encara que això pot suposar un petit cost en termes de les nostres relacions amb els àrabs". "Ens agradaria veure més suport al nostre estatus internacional. Parlo d'això com un amic perquè podem parlar obertament", va agregar.

El Pla Colòmbia el van donar per conclòs el 2016 els presidents Barack Obama i Joan Manuel Santos, precisament el mateix any en què es va signar un acord de pau amb les FARC. Tots dos mandataris van determinar que la cooperació entre els dos països a partir d'aquest moment es passava a dir 'Pau Colòmbia". La història va concloure amb una paradoxa: Santos, signant dels acords de pau, havia estat ministre de Defensa sota el Govern d'Uribe en els anys d'implementació del Pla Colòmbia.