Trump fa una fugida endavant després del fracàs amb l'Iran i pretén convertir Ormuz en territori dels EUA

Ja ni tan sols Oman, al costat de l'Iran un dels dos països que flanquegen l'estratègic estret d'Ormuz, escolta als Estats Units ni al seu erràtic president, Donald Trump. Les amenaces llançades pel cap de la Casa Blanca d'atacar també aquest país del Golf Pèrsic, aliat dels EUA, per negociar amb l'Iran el passatge per l'estret d'Ormuz sense comptar amb Washington multipliquen la tensió a la regió i reforcen l'estratègia de resistència de l'Iran. Les incongruències de Trump i la debilitat de la seva diplomàcia han acabat de sepultar el memoràndum d'entesa firmat fa dos mesos pels EUA i la república islàmica per negociar la pau, i allunyen més encara les perspectives d'un armistici real al Pròxim Orient.

La inconstància ha estat la tònica de la Casa Blanca en els seixanta dies que ha estat en vigor aquest pacte firmat pels EUA i l'Iran. Com que el govern islàmic no passava per l'adreçador de les demandes nord-americanes, resumides en la intenció de Trump de fer-se amb el control de l'estret d'Ormuz, per on passava el 20% del cru mundial abans que els EUA i Israel deslliguessin l'actual guerra el 28 de febrer, el líder republicà ha oscil·lat entre el pal i la pastanaga, amb suculentes promeses a l'Iran que mai va pensar complir i renovades amenaces de fer desaparèixer del mapa al país persa.

En aquestes circumstàncies, la Guàrdia Revolucionària, que porta les regnes de l'Iran després de l'assassinat del seu líder suprem Alí Jameneí (recolzada pel successor d'aquest, el seu fill Mokhtabà) no s'ha cregut els dons oferts, ha ignorat les amenaces i ha afrontat els renovats bombardejos nord-americans, que poc efecte semblen haver fet en la capacitat de resistència iraniana.

Al contrari, en aquest parèntesi malaguanyat del memoràndum, Teherán va augmentar la seva pressió sobre els aliats àrabs dels EUA al Golf Pèrsic i contra els vaixells que intentaven creuar les procel·loses aigües, per mantenir el tancament de l'estret d'Ormuz i alhora desgastar la maquinària militar nord-americana i buidar els seus arsenals de míssils caríssims amb un grapat de drons oportunament utilitzats.

Memoràndum sense expectatives

Aquest memoràndum d'entesa pretenia, a la seva signatura el 17 de juny, establir les bases per subscriure un acord de pau definitiu, restablir la navegació per l'estret d'Ormuz i recobrar la calma en una regió cada vegada més convulsa. També s'incloïa en el text de 14 punts l'aixecament de les sancions dels EUA sobre l'Iran i de la prohibició de la venda del petroli iranià a l'exterior, l'alliberament dels actius financers iranians congelats fora del país i la fi del bloqueig nord-americà dels ports perses.

D'altra banda, es marcava aquest període de seixanta dies per arribar a un acord final sobre el programa nuclear iranià, que els EUA considera susceptible de ser emprat per fabricar armament atòmic. A més, s'exigia la fi de la guerra iniciada paral·lelament per Israel al Líban contra Hizbulá, aliat xiïta de l'Iran.

Però ni els EUA ni l'Iran han renunciat als seus desitjos de controlar sense ingerències el pas marítim que uneix el Golf Pèrsic amb l'oceà Índic, i Israel, l'autèntic promotor de la guerra en curs, ha aprofitat la crisi per portar al Líban les seves ànsies expansionistes, mentre insisteix en la desaparició del règim xiïta a Teheran i pressiona Washington perquè siguin els nord-americans els que posin els morts, fins i tot amb una acció terrestre en territori iranià.

Després d'aquests dos mesos en què no han cessat els atacs mutus entre els EUA i l'Iran i que han demostrat la vulnerabilitat de la política nord-americana a l'Orient Mitjà, les parts es mostren exhaustes per negociar entre si o amb mediadors i donen per liquidat el principi d'acord signat telemàticament al juny.

Trump reclama l'estret d'Ormuz

Per això, l'Irán està impulsant la seva pròpia negociació amb Omán, a fi de determinar la seguretat de les rutes de trànsit marítim en l'estret i les vies de navegació per aquest, sense renunciar a la possibilitat d'establir quotes de pagament per als vaixells que circulin per allí.

Aquest diàleg és un menyspreu flagrant a l'anunci de Trump que els EUA s'apropiaran del pas d'Ormuz quan acabi la guerra. Aquest dimarts va reiterar aquesta intenció a la seva xarxa Truth Social. Trump va penjar un mapa de l'estret d'Ormuz amb el text "NOU territori dels Estats Units" reforçat amb els colors de la bandera nord-americana. Dimecres passat, també a Truth Social, Trump va ser clar: "Els Estats Units tenen el control total de l'estret d'Ormuz, crec que ens el quedarem!", ja que "no hi ha res que l'Iran pugui fer sobre això".

En realitat sí que hi ha molt que pot fer l'Irán i de fet ho està fent, com negociar amb l'altre país riberenc de l'estret el que faran amb aquest canal marítim en un futur. Les converses entre l'Iran i Oman (aliat dels EUA) no només ignoren el missatge del cap de la Casa Blanca, sinó que treuen a aquest fora de la negociació. La resposta de Trump en les últimes hores va ser tan contundent com desaforada.

"Si Oman s'interposa, els bombardejarem i els destrossarem", va afirmar Trump al canal de televisió nord-americà Fox News. Alhora, va urgir l'Iran a "hissar la bandera blanca i rendir-se" sense condicions. Un missatge molt "oportú" que subratlla la seva impotència per doblegar-li el braç a l'Iran i sortir com a vencedor d'una guerra il·legal i sense cap sentit, excepte el de servir els interessos del supremacisme israelià a l'Orient Mitjà.

Aquestes amenaces al seu aliat omanita tampoc tenen gaire fons, ja que, com passa amb l'Iran, els EUA serien incapaços de dominar Oman si no l'ocupen, amb forces terrestres i navals a les seves costes. El problema per a Trump és que ja gairebé ningú, ni tan sols els seus aliats àrabs, se'l pren seriosament. Menys encara quan insisteix que, de fet, ja controla l'estret d'Ormuz i que aviat hissarà allí la bandera nord-americana. En realitat, la seva capacitat de pressió a la zona es basa en el bloqueig dels ports iranians en el Golf Pèrsic, mentre que és l'Iran, amb els seus atacs puntuals de baix cost amb drons i un grapat de míssils a vaixells i instal·lacions dels països riberencs, el que segueix posant en escac la regió.

L'Iran s'enroca i no obrirà Ormuz

Aquest dimarts, el negociador en cap iranià i president del Parlament del seu país, Mohammad Baqer Qalibaf, va voler deixar clar que l'Iran no reobrirà l'estret d'Ormuz fins que els EUA no compleixin el seu compromís adquirit amb el memoràndum, especialment les referides a la fi del bloqueig i de les sancions econòmiques que pesen sobre l'Iran, el seu petroli i els seus actius financers, a més de la fi de les ofensives militars, inclosa la del Líban.

I per si a algú se li estigués passant pel cap augmentar la pressió militar sobre l'Iran, fins i tot amb una acció bèl·lica terrestre, Qalibaf va advertir que, durant aquests dos mesos de guerra "moderada" després de la signatura del memoràndum, l'Iran s'havia reforçat militarment.

No obstant això, tot el món sap que, amb unes eleccions legislatives el 3 de novembre determinants per a la seva permanència en el poder, qualsevol pas que pretengués donar Trump cap al desplegament de tropes terrestres nord-americanes en una zona en guerra i amb la perspectiva real d'innombrables baixes equivaldria al seu suïcidi polític. Sense un Congrés favorable (i és difícil que ho sigui el que sorgeixi al novembre de la renovació de tota la Cambra de Representants i part del Senat), la continuació de Trump al capdavant de la Casa Blanca podria ser molt incerta.

El fracàs d'un president "que no sap el que fa"

El líder al Senat del Partit Demòcrata, Chuck Schumer, es va encarregar de qualificar el memoràndum d'entesa, en el seu compte d'X, com "un dels majors fiascos" de la política exterior nord-americana. "Ha estat un fracàs absolut", sense cap progrés, i "ha perjudicat els nord-americans amb un augment vertiginós del preu de la gasolina", va asseverar Schumer.

"És un dels majors desastres de política exterior en la història dels Estats Units, liderat per un president que no sap el que fa. Donald Trump ha fallat a les nostres tropes i ha fallat a la nostra nació", va explicar el senador demòcrata, que va apostar per "posar fi a aquesta guerra immediatament amb una diplomàcia seriosa" per "començar a reconstruir el dany que ha causat".

Un dany que s'estén també a la credibilitat dels EUA a l'exterior i a la imatge de força que pretén projectar Trump, encara que els fets apuntin en direcció contrària. En les últimes setmanes es van disparar les alarmes internes, fins i tot des del mateix Pentàgon, sobre la reducció dràstica dels arsenals de míssils interceptors Patriot i d'atac Tomahawk, per només citar dos exemples, a causa del seu ús massiu contra l'Iran, per protegir les bases nord-americanes al Golf i als països aliats a l'àrea. Ara, les trucades d'advertència s'amplien a la total estratègia de seguretat emprada, com va denunciar el senador Schumer.

Trump, trasbalsat, dispara contra els aliats dels EUA

El canal d'anàlisi Axios, molt proper a alguns sectors de la Casa Blanca, va incloure en un dels seus últims articles un punt de vista que subratlla aquest daltabaix de la política exterior i de seguretat dels EUA a mans de Trump i els seus pretorians. Segons Axios, la fúria desfermada per Trump contra aliats com Omán o Corea del Sud (en aquest cas, retirant-li sistemes antimíssils claus per portar-los a l'Orient Mitjà perquè Seúl no vol participar directament en l'esforç bèl·lic contra l'Iran) "està exposant els límits del poder dur nord-americà".

Axios assenyala que l'estret d'Ormuz, lluny d'estar a punt de ser redibuixat als mapes com a territori nord-americà, "segueix sent un testimoni d'estancament després de mesos de pressió militar i econòmica per part dels EUA".

I recorda que, per sostenir aquesta dubtosa campanya davant l'Iran, l'Armada dels Estats Units s'està retirant del Pacífic occidental (on serveix d'element fonamental en el sistema de seguretat de Corea del Sud, el Japó i Taiwan), al portaavions USS George Washington, perquè rellevi el navili del mateix tipus USS Abraham Lincoln, estacionat a l'Orient Mitjà pràcticament des que va començar la guerra fa gairebé mig any.

El problema és que, amb aquest moviment, s'està deixant desguarnida, sense un d'aquests navilis estratègics, una zona d'Àsia clau per a la doctrina de seguretat nord-americana, amb països com la Xina, Rússia o Corea del Nord assistint sorpresos (i fregant-se les mans) davant l'estrany moviment de peces dels EUA al tauler d'Àsia Pacífic i l'Orient Mitjà.