El triomf d'El-Sayed a Michigan desafia la idea que una campanya d'esquerres només pot guanyar en bastions demòcrates

Hi ha tres grans lectures en la victòria del progressista Abdul El-Sayed a les primàries de Michigan aquest dimecres. Primer, constata el cansament de les bases demòcrates amb una cúpula del partit que segueix perduda després de la derrota electoral del 2024. Segon, qüestiona l'argument que no és possible guanyar en estats frontissa amb una agenda marcadament d'esquerres. I, tercer, erosiona el poder del lobby proisraelià AIPAC, que ha fet una de les inversions més cares de la seva història per intentar derrotar El-Sayed.

Musulmà, metge i fill de migrants egipcis, El-Sayed és l'últim progressista i outsider que ha aconseguit desbancar els candidats impulsats per l'establishment del Partit Demòcrata. Després que els socialistes arrasessin a les primàries de Nova York i desbanquessin una congressista veterana al Colorado, El-Sayed ha aconseguit trencar una altra barrera simbòlica: la de guanyar unes primàries en un swing state (estats de tendència electoral incerta), en lloc de fer-ho en un estat marcadament demòcrata.

Michigan és un estat frontissa on el 2024 Donald Trump va derrotar Kamala Harris per una diferència de només 80.000 vots. Amb més de 10 milions d'habitants, és el desè estat més poblat del país, el que el converteix en un camp de proves sobre com pot funcionar a la resta dels EUA una agenda més orientada cap a l'esquerra i marcadament populista. Encara que el test final serà el 3 de novembre, quan s'enfronti al candidat republicà, Mike Rogers, per un escó al Senat que pot resultar crucial perquè els demòcrates recuperin la cambra alta.

Una de les claus diferencials d'El-Sayed és que no forma part dels Socialistes Democràtics d'Amèrica (DSA), i de fet no ha comptat amb el seu suport perquè ha rebutjat obertament l'etiqueta de "socialista". En el seu lloc, el candidat de 41 anys ha optat per una campanya molt més populista en la qual s'ha dedicat a parlar de "la gent" i el "poble". Un moviment que segueix la premissa impulsada per Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, dos pesos pesants de l'ala progressista, per tornar a construir grans majories. De fet, les dues figures han estat el principal suport d'El-Sayed en aquesta contesa.

Tot i que el candidat no ha volgut definir-se com un socialista, la seva agenda parla per si sola: ha defensat la implementació d'un sistema de sanitat pública sota el lema "Medicare per a tothom", i s'ha pronunciat obertament en contra del genocidi a Gaza. Bona part dels seus eslògans se centraven a dirigir-se a la gent del carrer amb promeses relacionades amb el cost de vida i les condicions materials. "Vull votar per algú que tregui els diners dels polítics, els posi a les butxaques [de la gent] i aprovi el Medicare per a tothom!", deia un dels seus vídeos promocionals a les xarxes.

L'estratègia comunicativa d'Al-Sayed recorda molt la que va aplicar l'actual alcalde socialista de Nova York, Zohran Mamdani. A través de vídeos en xarxes, amb picades d'ullet als costums propis de Míchigan, el candidat ha anat guanyant adeptes. El-Sayed torna a demostrar una cosa que ja va fer notar Mamdani, que en una societat cada vegada més polaritzada els ciutadans estan més disposats a recolzar discursos més allunyats del centre i que apel·len als elements bàsics. La qüestió ja no és tant convèncer mitjançant l'argumentació, sinó saber despertar les emocions. Una cosa que Trump fa una dècada que fa.

"El que hem demostrat és que, si estàs disposat a construir un moviment maó a maó, si estàs disposat a recórrer tot el teu estat i a tenir converses en sales grans i petites, començant quan la gent ni tan sols està pendent d'unes eleccions, sinó del preu de la gasolina, del menjar, de l'habitatge i de l'assistència sanitària, llavors pots construir una conversa que acabi convertint-se en un moviment capaç de derrotar Goliat", deia aquest dimecres en la celebració dels resultats electorals.

La victòria d'El-Sayed no només envia senyals d'alerta a la cúpula demòcrata, sinó també a l'AIPAC. El lobby s'ha gastat més de 30 milions de dòlars en la candidatura de Stevens, que ha perdut tot i haver estat una de les campanyes més costoses de tota la història del grup. Això no significa automàticament que AIPAC tingui els dies comptats. Aquest mateix dimarts, en les primàries demòcrates de Missouri, Cori Bush tornava a perdre contra Wesley Bell, qui comptava amb el finançament proisraelià.

Tot i així, el resultat de Michigan segueix tenint força per la dimensió de la inversió feta i perquè s'alinea amb una creixent visió negativa d'Israel i el seu primer ministre, Benjamin Netanyahu. Una enquesta publicada per Gallup al febrer ja assenyalava que, per primera vegada des de principis dels 2000, els nord-americans senten més simpatia pels palestins que pels israelians: un 41% enfront d'un 36%. Fins l'any passat, la tendència era a la inversa.

Un altre detall a destacar és com Michigan és el segon estat als EUA amb més població d'origen àrab. El 2024, el suport a Israel i les reticències a parlar del genocidi a Gaza van passar factura a Harris. Molts ciutadans àrabs o propalestins van decidir donar suport a un tercer partit com a protesta. En aquest nou cicle, El-Sayed és una de les moltes figures de l'òrbita progressista que ha corregit aquesta posició, carregant obertament contra AIPAC i denunciant la massacre a Palestina.