Tres pobles, el mateix espoli: les lluites sami, palestina i sahrauí es donen la mà al desert

Els samis parlen d'"ealáhusa massin" -pèrdua de les formes de vida-, els palestins de "nakba" -el desastre- i els sahrauís, de l'"al-masīra l-kaḥla" -marxa negra-. La llengua en què pronuncien aquestes paraules és diferent, com ho és la latitud en què es van produir els esdeveniments que descriuen. No obstant això, en totes elles, els fets van seguir el mateix patró: l'expansió colonial d'algunes comunitats sobre determinats territoris -sovint, rics en matèries primeres-, va portar a la repressió, homogeneïtzació cultural i, en els casos més extrems, al desplaçament de la població indígena que els habitava.

“És la mateixa història a tot arreu”, reflexiona Johannes Vang, cineasta i activista sami present a la XIX edició del FiSàhara, el festival de cinema que se celebra a finals d'abril a Ausserd, el campament de refugiats sahrauís d'Algèria. Vang ha acudit a presentar el documental La cançó Sami de supervivència, dirigit per Iara Lee. La pel·lícula recorre les lluites dels pobles indígenes del nord d'Europa per mantenir les seves formes de vida, durament reprimides al llarg del segle XIX i XX pels estats que van dividir el seu territori: Noruega, Suècia, Rússia i, més tard, Finlàndia.

Els esdeveniments que per als autòctons han estat alguns dels successos més traumàtics que han viscut, suposen moments fonamentals de la història de les nacions que els reprimeixen. Així, mentre que l'establiment de l'educació universal en els països del nord d'Europa és considerat un dels majors avanços en drets ciutadans de finals del segle XIX, per als samis va suposar la pèrdua de la seva llengua per a bona part dels seus parlants, que de nens van ser segregats en escoles o portats -forçadament- a internats en els quals aquest idioma quedava prohibit.

Els israelians, per la seva banda, reflecteixen en els seus llibres educatius que 1948 va ser l'any de la fundació de l'Estat que els havia estat promès a la Torà, mentre que el Marroc recorda amb orgull "la marxa verda", en referència als 40.000 civils als quals el rei Hassan II va incitar a arribar al Sàhara Occidental i que va provocar l'exili d'uns 200.000 sahrauís cap a Algèria a través del desert. Allà, a Tindouf, la regió a l'extrem sud-est del país, els sahrauís van construir les seves cases en el que ara són els quatre campaments de refugiats del país. Un d'ells és Ausserd, on se celebra el FiSàhara.

Espoli de recursos naturals

Una de les fórmules més comunes de limitació de les formes de vida dels indígenes és coartant les seves formes de subsistència, al voltant de les quals molts pobles estableixen la seva identitat. Per això, els samis de Suècia lluiten per revertir les polítiques de pesca que els imposen des d'Oslo, que no diferencia entre les seves formes de pesca i les d'altres casos de pesca a petita escala. Això, expliquen els activistes sami, fa que aquells llocs on sempre han pescat s'omplin de turistes que, com ells, obtenen una llicència per fer-ho.

En tots els països escandinaus, la legislació estatal estableix cotes estacionals i geogràfiques per a dur a terme la pesca de salmó. Això, explica una de les activistes entrevistades per al documental exposat a FiSàhara, es disfressa de "conservació". Aquest terme, aprofundeix, és l'actual "excusa per imposar aquestes prohibicions".

Per contrapart, Oslo es va reservar durant molt temps el dret a determinar quin ús feia dels rius dels quals tradicionalment subsistien les comunitats samis. En la dècada dels setanta, el Govern noruec va aprovar la creació d'una planta hidroelèctrica en el riu Alta, la qual cosa va provocar importants protestes. Aquestes no van aconseguir acabar amb el projecte, però sí que van donar lloc a la creació d'un Parlament sami que, des de llavors, havia de ser consultat abans que s'instal·lés un projecte similar.

Aquest òrgan, però, no té capacitat per bloquejar decisions. Per això, projectes miners com el de Repparfjord, de coure, o el projecte ferroviari Artic Railway, que travessen els territoris samis, han continuat endavant malgrat que no compten amb la seva aprovació.

Quant a Palestina i el Sàhara Occidental, pràctiques com la pesca es veuen encara més limitades per la falta absoluta falta de control sobre aquests recursos. El 2007, Israel va impedir als palestins de la Franja de Gaza endinsar-se més de sis quilòmetres a la Mediterrània. L'excusa era la seguretat nacional, en perill des que Hamàs va guanyar les eleccions l'any anterior. El tancament del mar va minvar no només l'alimentació dels sahrauís, sinó una part important del seu comerç. Durant el genocidi de finals de 2023, aquesta restricció es va dur a l'extrem: en moments puntuals, Israel va prohibir a la població palestina ficar-se al mar sota amenaça de mort.

El bloqueig per navegar mar endins també impedeix als palestins accedir als jaciments de gas natural que hi ha sota el llit marí, i que facilitarien l'autonomia energètica d'un enclavament completament dependent d'Israel. Terra endins, a Cisjordània, són les enormes bosses d'aigua subterrània el que queda fora de l'abast dels palestins, al ser explotades per la potència ocupant.

Al Sàhara Occidental, l'expulsió de la majoria de la població autòctona de les seves terres va permetre al Marroc acaparar els importants caladors de peixos que banyen aquesta regió. El 2021, el Tribunal de Justícia de la UE va anul·lar els acords comercials que els 27 havien establert amb el Marroc, que justificaven l'explotació dels caladors per a benefici de Rabat. A causa que el Sàhara és un territori no autònom encara pendent de descolonització, el Marroc no pot disposar d'ell ni dels seus recursos com li plagui. Això, a efectes pràctics, és substituït per una política de fets consumats.