Tres anys del 7-O: un trauma col·lectiu que condiciona les pròximes eleccions israelianes

Els atacs de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 van trencar la continuïtat del temps a Israel i a la Franja de Gaza. Aquell dia, uns 5.000 militants de Hamàs, la Gihad Islàmica Palestina i d'altres grups islamistes i nacionalistes palestins van atacar unes 24 localitats i vuit llocs militars israelians, a més del festival de música Nova, que se celebrava prop del quibuts Re'im.

En els atacs van morir al voltant de 1.200 persones, de les quals una mica més de la meitat eren civils. A més, Hamàs i altres grups armats van segrestar 251 persones —25 eren militars—. Al llarg dels últims tres anys, 166 van ser alliberades, mentre que altres 85 van morir o bé el 7-O —els seus cossos van ser igualment traslladats a la Franja— o durant el seu captiveri —alguns executats per Hamás i altres sota els atacs de l'Exèrcit d'Israel—.

Des del 7-O han estat assassinats 42 habitants de Gaza per cada israelià

L'objectiu principal de les milícies palestines amb aquests atacs era millorar la seva posició de cara a l'alliberament de presos palestins. A causa del context de guerra latent i del caràcter polític i arbitrari de moltes d'aquestes detencions —documentades fins a la sacietat per organismes de l'ONU, organitzacions palestines, israelianes i internacionals—, els presos palestins també són concebuts com a ostatges per la població àrab. A més, en termes polítics, Hamàs també buscava tornar a posar el focus sobre un conflicte l'oblit del qual ha donat lloc a gairebé 60 anys d'ocupació il·legal, desplaçaments forçats i el que organitzacions de drets humans com Human Rights Watch i Amnistia Internacional han qualificat d'apartheid i neteja ètnica.

Cronològicament, el que va seguir els atacs del 7-O va ser un implacable càstig col·lectiu a tota la població de la Franja de Gaza. El nivell de destrucció que va assolir el setge israelià —no menys de 74.228 assassinats, 175.188 ferits i 1,9 milions de desplaçats— li ha valgut l'etiqueta de genocidi per part d'experts i organismes de l'ONU, a l'espera que la Cort Internacional de Justícia confirmi l'existència d'aquest delicte.

Si es tenen en compte les víctimes civils i militars israelianes i gazianes, la ràtio d'assassinats en tots dos bàndols és, actualment, de 42 gazians —la majoria civils— per cada israelià assassinat des del 7-O. Malgrat que fa just un any, Israel i els EUA van dissenyar i van signar un acord de pau a la Franja al qual després es va adherir Hamàs, l'alto el foc mai s'ha arribat a consolidar. Menys de 24 hores abans de la publicació d'aquest article, dos habitants de Gaza han estat assassinats per drons israelians, segons ha informat Europa Press, citant el mitjà Filastin.

L'esdeveniment traumàtic com a basa electoral

La psicoanalista Anne Dufourmantelle va descriure l'"esdeveniment" com allò que genera una ruptura en l'ordre vigent. Aquest trencament pot ser profundament traumàtic en la mesura que els qui l'experimenten no poden processar-lo. Es queda així fixat en el temps, governant un present que, malgrat desplaçar-se cronològicament, sembla immòbil.

El 7-O, en tant que esdeveniment traumàtic, va obrir una bretxa en la superfície de la realitat israeliana i tota la societat es va precipitar dins d'ella. Gairebé set dècades d'adoctrinament etnonacionalista van predisposar els seus ciutadans a enarborar homilies genocides i, els seus aliats, a llançar declaracions de solidaritat i mitges tintes. "Està registrat com el major atemptat de la història d'Israel, per la qual cosa és innegable l'enorme impacte que encara té el 7-O en la societat israeliana", declara a Público el politòleg José Abu Tarbush, coautor de l'assaig Després del Genocidi (Cataracta, 2025), entre d'altres.

Ni els trossos de cossos escampats davant de les càmeres, ni els rostres anònims plens de pols, ni la colonització de més i més metres de terres palestines han aconseguit que els israelians suturessin amb èxit la ferida traumàtica que el 7-O va instaurar en la seva societat. Prova d'això és la centralitat que tenen els atacs en l'actual campanya electoral. "El 7-O entela tot", afirma Gabriel Garduño, politòleg i investigador del Centre d'Estudis Àrabs Contemporanis (CEARC).

El pròxim 27 d'octubre, els ciutadans israelians votaran, entre altres coses, el relat que els resulti més afí sobre el 7-O. Aquí, govern i oposició es mouen en un espectre similar, malgrat que juguin amb diferents bases.

Likud, Yashar! i la disputa pel relat

“El trauma, la ruptura generada pel 7-O no ha fet més que polaritzar la societat israeliana cap a la dreta”, avança Garduño. Per tapar la vulnerabilitat que els atacs de Hamàs van deixar al descobert, el Govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu, va arrossegar Israel a un bucle bel·licista sense fi. D'acord amb l'anàlisi de Garduño, això, al seu torn, "ha arrossegat el sistema israelià a una espiral antidemocràtica sense precedents".

Abans dels atacs, Netanyahu ja havia estat assenyalat per polaritzar la societat israeliana cap a la dreta, recorda l'expert. A més, el primer ministre estava acorralat per diversos fronts judicials. Tot això va quedar en un segon pla després dels atacs de les milícies islamistes palestines d'octubre de 2023. Durant el setge a Gaza, però també en els nous fronts oberts al Líban i l'Iran el 2024 i el 2025, el Govern de Netanyahu ha aconseguit encaixar el relat de l'autodefensa preventiva, per al qual la societat israeliana estava especialment receptiva després del 7-O, com han recollit diversos sondejos de l'Institut de Democràcia d'Israel (IDI).

Garduño reflexiona sobre com afecta això l'oposició israeliana: "Es tracta d'una posició molt complicada, ja que han de fer front a un clima polític molt totalitzant, que és el de la guerra". Sortir d'aquest marc narratiu no sembla una opció. De fet, "també l'oposició [a Netanyahu] instrumentalitza el 7-O", afirma en referència a la campanya de Gadi Eisenkot, líder de Yashar!, principal oposició de Netanyahu segons les enquestes.

Qui va arribar a ser cap d'Estat Major amb Benjamin Netanyahu ha construït la seva narrativa electoral sobre la base de la fallada de seguretat que els atacs de Hamàs i altres milícies van deixar al descobert. També s'ha centrat en la suposada desprotecció dels soldats israelians durant la contesa. Segons Garduño, el seu programa electoral gira al voltant de la necessitat de donar respostes a la pregunta "Com ha pogut passar-nos això?". Per a això, les seves mesures estrella passen per acabar amb el privilegi dels ultraortodoxos de no realitzar el servei militar obligatori, així com promoure una investigació interna sobre els errors que van permetre que Hamàs dugués a terme aquells atacs.

Aquesta última és una basa especialment poderosa en el seu enfrontament amb Netanyahu, ja que una investigació periodística publicada a Haaretz a principis de setembre va indicar que el mandatari no va fer cas de les advertències dels Emirats Àrabs Units sobre un possible atac de Hamàs dies abans que tingués lloc la matança.

Ni Netanyahu ni Eisenkot plantegen canviar el seu enfocament en relació amb el conflicte israelià, la qual cosa dificulta imaginar un escenari post 7-O diferent de la pròpia guerra. Garduño ho explica així: “El marc mental i polític d'una guerra i d'inseguretat existencial no porta a res més que a una guerra futura i permanent, perquè sempre hi haurà un nou enemic, una nova frontera a defensar”. Aquí, el govern i el principal partit de l'oposició no ofereixen res diferent del que ha passat en els últims tres anys, fins al punt que "un es pregunta fins a quin punt l'alternativa a Netanyahu no és el mateix".

Especialment, pel que fa als palestins. La poca importància que la població àrab sota el seu control té per als partits israelians jueus no és nova, si bé "des del 7-O s'ha portat a l'extrem", abunda l'expert. El problema de la situació actual és que, "quan desvies l'espectre del possible fins a aquest extrem, plantejar les coses que entren dins del sentit comú es fa molt difícil". Una de les principals qüestions que han quedat lluny d'aquest eix és tot allò vinculat a la humanitat dels palestins, com el seu dret a la vida o a la reparació.

Invisibilització dels palestins

Les visions que tenen els diferents partits jueus d'Israel sobre el 7-O i el genocidi que el va seguir coincideixen en un mateix punt: el silenci pel que fa al patiment palestí. Ni abans del genocidi ni ara, les dretes israelianes —que dominen més de la meitat de l'actual Kenésset— han plantejat aquesta qüestió en les seves campanyes electorals. El patiment palestí està així invisibilitzat. Això condueix, inevitablement, a la deshumanització de la població àrab i genera el brou de cultiu perfecte per al genocidi, com bé ha assenyalat en successius informes la relatora de l'ONU per als drets humans dels palestins, Francesca Albanese.

Aquest fenomen forma part del que el politòleg José Abu Tarbush descriu com a "consens sionista", que en aquest cas suposa que "no hi ha diferències substancials respecte a la no resolució de la qüestió de Palestina". És a dir, que en cap dels casos es planteja "posar fi a l'ocupació militar", "acceptar l'autodeterminació palestina" i, molt menys, caminar cap a "un Estat palestí".