Quatre anys de guerra a Ucraïna sense pau a la vista amb els EUA i Europa incapaços de sufocar-la

Aquests quatre anys de guerra, desencadenada amb la invasió russa d'Ucraïna el 24 de febrer de 2022, han canviat el paradigma de la seguretat a Occident, han evidenciat l'imparable avanç rus cap a l'autoritarisme i han mostrat el fracàs d'Europa i dels Estats Units a l'hora de dirimir amb Moscou una crisi atiada precisament des de Washington i Brussel·les, que se li ha anat a tothom de les mans i per a la qual serveixen poc les converses afavorides per la Casa Blanca.

És una crisi, la més greu ocorreguda en sòl europeu des de la Segona Guerra Mundial, que el president nord-americà, Donald Trump, ha tractat de liquidar, sense èxit, amb una caòtica diplomàcia des que va arribar al poder al gener del 2025, sense tenir en compte l'entossudiment dels contendents ni el doble joc de les potències europees. A més, per a Trump només compta el negoci i els diners que paga Europa per les armes nord-americanes que ja no compensa la inestabilitat global que està causant el conflicte.

Europa, liderada per Londres, París i Berlín, es va obstinar a atiar un conflicte que Ucraïna mai podria remuntar , amb milers de milions en armes que s'han volatilitzat en el camp de batalla i eludint des d'un principi el diàleg directe amb el Kremlin, tot i no tenir aquella la capacitat real per inclinar la balança militar a favor de Kíev i menys encara d'ajudar-la a recuperar el 20% del seu territori avui dia en mans russes.

Trump va complicar la guerra, però va obrir canals de diàleg

Al principi, el suport a Ucraïna, especialment militar, però també amb el suport directe a la seva economia, perquè el país no col·lapsés, va ser liderat pels EUA i recolzat pels aliats europeus. Aquest flux d'armament va permetre a la primavera de 2022 recuperar bona part dels territoris envaïts per Rússia, especialment al nord-est ucraïnès i aguantar els següents dos anys l'embat rus a l'est, a la zona del Donbass, reclamada tradicionalment per Moscou. Aquesta zona la conformen les regions de Lugansk i Donetsk. La primera l'ha ocupat en la seva pràctica totalitat l'exèrcit rus i una cinquena part de la segona segueix defensada per Kíev.

L'arribada de Trump al poder, però, va canviar les coses. Washington va deixar de contribuir de manera ostensible a la causa ucraïnesa (els EUA havien lliurat des de febrer de 2022 a desembre de 2024 gairebé 200.000 milions de dòlars en armes i assistència econòmica a Ucraïna) i va obligar als europeus a comprar-li les armes que després havien d'enviar al camp de batalla, complicant el subministrament per la lenta maquinària burocràtica europea.

L'any 2025 també va veure sorgir els primers contactes a la recerca d'un armistici, sempre empesos per la diplomàcia de Trump, que va haver d'admetre que la seva idea d'acabar la guerra en 24 hores quan assumís la presidència era una quimera i només evidenciava el seu desconeixement del conflicte i dels contendents.

Les converses organitzades pels enviats de Trump, primer amb els russos i després amb els ucraïnesos, van passar aquest any a ser trilaterals, amb tres rondes a Abu Dhabi i Ginebra. De moment, no han aconseguit massa cosa, excepte asseure als dos enemics cara a cara. La guerra segueix i no hi ha indicis que pugui remetre en els pròxims mesos.

Aquest estiu serà crucial per a la guerra

Segons va revelar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, el seu homòleg dels EUA voldria que s'aconseguís un alto el foc al juny i sempre, en tot cas, abans de les eleccions parcials nord-americanes que han de renovar el Congrés del seu país, amb un alt risc que sigui controlat per l'opositor Partit Demòcrata. Trump es juga molt en aquests comicis del 3 de novembre. I necessita un èxit diplomàtic de calat, després del fracàs de la seva estratègia d'extorsió aranzelària per obligar el món a sostenir la malmesa economia nord-americana, o de les seves accions diplomàtiques en conflictes com el de l'Iran, on és imminent una guerra oberta, o Gaza, on simplement ha deixat Israel amb les mans lliures per seguir assassinant palestins i avançar cap a l'annexió de la Franja.

I mentrestant, la guerra continua indecisa al camp de batalla. La superioritat militar russa sembla evident i han estat importants els seus avanços en la línia del front, amb la presa de bastions ucraïnesos molt importants des de 2023, com Bakhmut, Avdiivka o Pokrovsk, consolidant el seu control a les regions annexionades de Lugansk, Donetsk, Zaporiyia i Jersón, a més de la península de Crimea annexionada en 2014. Així mateix, l'exèrcit rus ha llançat incursions i ocupant importants posicions al nord, a Sumi i Khàrkiv, i al sud-est, a la regió de Dnipropetrovsk.

No obstant això, Rússia no ha aconseguit trencar la resistència d'Ucraïna , malgrat la seva inferioritat en personal i la seva dependència de l'exterior. De cara a unes negociacions de pau, el president rus, Vladímir Putin, exigeix el lliurament per part d'Ucraïna dels territoris de les regions annexionades per Rússia que encara estan sota control ucraïnès, demostrant la incapacitat de Moscou per fer-se amb aquestes zones. Possiblement, si continua la guerra, l'exèrcit rus pugui aconseguir algun d'aquests objectius, però no en aquests moments.

La intenció de Zelenski és no cedir res i, per descomptat, mai la part d'Ucraïna que encara no ha caigut sota la bota russa. Per això les negociacions en marxa, a les quals se l'hi afegirà en uns dies una nova ronda a Ginebra, és difícil que portin a un acord, llevat que es produeixi un cataclisme que doni la volta a la contesa bèl·lica. Si Zelenski cedís, fins i tot recolzat per les eleccions que li exigeix Trump, o per un referèndum sobre la sobirania d'aquests territoris, la seva permanència en el poder quedaria compromesa.

Europa aposta per mantenir la capacitat bèl·lica de Kíev i rearmar-se

En aquestes circumstàncies, la fi de la guerra és, de moment, només una fantasia de Trump. A més , els aliats europeus l'hi han posat difícil als qui, a la Casa Blanca, aposten per la capitulació ucraïnesa com el camí més ràpid per signar la pau. El préstec de 90.000 milions d'euros recentment aprovat per la cúpula europea i recolzat per la major part dels 'Vint-i-set' ajudarà, si no arriba massa tard, a perllongar la resistència ucraïnesa i per tant la contesa.

Del préstec, finançat amb un endeutament europeu, 60.000 milions d'euros seran per comprar als EUA i altres proveïdors equipament militar i per impulsar la indústria de defensa ucraïnesa. La resta del préstec permetrà sostenir l'Estat ucraïnès i recuperar part de les infraestructures crítiques destruïdes pels russos.

La guerra d'Ucraïna, especialment després de la “deserció” nord-americana en el manteniment directe del suport militar, ha servit també per impulsar l'armamentisme al vell continent a costa de l'Europa social. Amb l'ordre de Trump d'incrementar al 5% dels PIB nacionals les contribucions a l'OTAN, per tal de disminuir l'aportació nord-americana, és difícil que Rússia se senti desitjosa de negociar amb els europeus, a qui ja veu com uns rancorosos veïns.

Més encara quan la invasió d'Ucraïna va tenir com a efecte rebot l'ampliació de l'Aliança Atlàntica a Suècia i Finlàndia. Rússia no veu aquests països com una amenaça directa i immediata sobre el desenvolupament de la contesa, però entén que Bruselas s'està preparant per a un pròxim xoc d'interessos a l'Àrtic, una àrea molt festejada internacionalment, com ja ha posat de manifest la pressió dels EUA per fer-se amb Groenlàndia.

Rússia aguantarà si aguanta la seva economia de guerra

També ha quedat demostrat que totes les sancions imposades per Occident a Rússia, moltes d'elles redoblades pels EUA amb les seves pressions sobre la seva exportació de petroli, han danyat a l'economia russa, però no l'han doblegat. Rússia manté la seva capacitat bèl·lica, malgrat el desgast, a ple rendiment gràcies a l'economia de guerra imposada per Putin i el seu autoritarisme. El Kremlin confia que aquesta embranzida perduri almenys fins a afermar les conquestes militars necessàries per dominar una eventual taula de negociacions.

En aquest sentit, el temps juga a favor de Rússia. L'exèrcit ucraïnès pot resistir molts més embats russos, però no pot passar a l'ofensiva. Incursions com la que va llançar Ucraïna l'agost de 2024 contra el sud de la regió russa de Kursk no van canviar el curs de la guerra. Al contrari, el seu fracàs va servir perquè Rússia avancés en territori ucraïnès, a les regions limítrofes de Kursk, per tal de crear una zona de seguretat.

Els propers mesos seran crucials en aquest sentit per a Moscou, sobretot si concentra els seus esforços en la part de Donetsk sense conquerir, en concret contra les ciutats fortificades de Sloviank , Kramatorsk i Kostiantínivka . En aquesta localitat ja hi ha forces russes combatent. La seva caiguda obriria el pas cap a Kramatorsk i la conquesta total del Donbass. Però si fracassa Rússia, la prolongació de la guerra un o dos anys més serà un fet.

De moment, els esforços del Kremlin estan també centrats en la destrucció gradual de les infraestructures energètiques ucraïneses, per tal de desmoralitzar la població i també per desviar a la seva reparació part de la injecció multimilionària europea. Si és que acaba de portar-li aquesta ajuda, perquè Hongria, la millor amiga de Rússia a la UE, ja ha dit que no ratificarà aquest préstec si no segueix rebent petroli rus, del qual, tot i les sancions europees a Moscou, segueix depenent en bona part igual que Eslovàquia.

Ucraïna, una bomba de rellotgeria per a la UE?

Hongria serà un dels principals obstacles a la incorporació d'Ucraïna a la Unión Europea. Zelenski vol avançar-la a 2027 per tal que, si la guerra continua en aquells dies, obligar els 'Vint-i-set' a adoptar mesures militars de més calat contra Rússia.

De moment, Moscou ja ha aconseguit un dels seus objectius amb la invasió, és a dir, descartar sine die l'entrada d'Ucraïna a l'OTAN. Ara queda per veure si aconsegueix el mateix amb l'adhesió a la UE, un pas considerat per la major part dels socis comunitaris de gran importància geopolítica. Encara que possiblement desbarata les arques de la Unió durant molts anys i fins i tot pot posar en perill la seva pròpia existència. No ajuda a la candidatura ucraïnesa l'alt grau de corrupció existent al país, agreujat per la guerra, com han demostrat els nombrosos escàndols, alguns massa pròxims al mateix Zelenski.

Però la major amenaça per a la UE és de seguretat, amb l'adhesió d'un país en guerra o en postguerra, en el millor dels casos. Encara que se signés aquest mateix any un armistici, cosa que amb prou feines un 17% dels ucraïnesos considera possible, el risc que es desencadeni una nova crisi seguirà sent molt alt, ja sigui per l'interès rus a assegurar o ampliar les seves actuals conquestes o per un eventual intent de revenja ucraïnès, aquesta vegada recolzat per alguns dels seus amics europeus més bel·licosos, que descarten qualsevol futur acostament a Rússia i fins i tot, amb un pensament suïcida, desitgen la confrontació directa.