Mohamed VI adverteix a través dels seus altaveus d'una "nova crisi" si el rei visita Ceuta

L'anunci de Pedro Sánchez, que va confirmar que Felip VI viatjarà a Ceuta, previsiblement a Melilla "quan es donin les condicions" i sense data al calendari, ha estat rebut amb fredor al Palau Reial marroquí, veritable centre de poder d'un país en el qual el tron i no el Govern dirigeix la política exterior.

Rabat no ha emès ni una sola declaració oficial sobre el viatge. Però el silenci institucional no ha impedit que, tot just unes hores després de l'anunci, comencés a filtrar-se el malestar per una altra via: la d'una premsa afí i uns cercles polítics que ja llisquen el que la monarquia només verbalitza de portes endins, parlant d'una "provocació" capaç de "revifar la crisi" entre els dos països.

L'anunci de l'eventual visita del rei ha aixecat polseguera entre bona part de l'opinió pública marroquina i arriba a escasses tres setmanes de les eleccions legislatives que el país nord-africà celebrarà el 23 de setembre i poc més d'un mes després d'una entrada massiva de migrants que va desbordar Ceuta i que segons organitzacions humanitàries hauria deixat 145 morts a la frontera i les seves aigües.

Graus d'un advertiment

Al Marroc no hi ha premsa veritablement independent sobre les qüestions que toquen al tron; el vincle amb el palau és major o menor, però mai inexistent. Per això la reacció a la visita es llegeix millor com una escala d'intensitats que com un ventall d'opinions.

A l'extrem més pròxim a Mohamed VI hi ha Le360 -un dels digitals de més audiència, de línia ultranacionalista i amb propietat vinculada a Mounir Majidi, secretari personal del monarca-, que dies abans de l'anunci ja havia publicat una tribuna en espanyol, signada per l'escriptor Boualem Sansal, per sostenir que "les fronteres d'Europa han d'estar a Europa" i reivindicar explícitament la sobirania marroquina sobre Ceuta i Melilla. El diari, com tota la premsa oficial del regne, refereix a ambdues ciutats no com a territoris espanyols sinó com a "territoris ocupats" -la fórmula que marca la línia oficial de l'Estat.

Yahya Yahya va qualificar l'eventual viatge de "provocació explícita" als marroquins i que empenyia a Rabat a "reaccionar"

La paraula "provocació" va ser posada en circulació per Hespress, el diari digital de major abast nacional i també proper a les posicions oficials. El mateix dilluns 31 d'agost en què Pedro Sánchez va advertir de la visita del monarca, Hespress va recollir les declaracions de Yahya Yahya, president del comitè que reivindica l'"alliberament" de Ceuta i Melilla. Yahya va qualificar l'eventual viatge de "provocació explícita" als marroquins i va sostenir que els governants espanyols "han tornat a provocar-nos d'una manera que ens empeny a reaccionar". Va descriure a més la gestió de la crisi migratòria per Ceuta com reveladora de "la fragilitat de la presència espanyola a la zona", qualificant la petició de desplegar l'Exèrcit de "fracàs polític" de l'enclavament.

Les altres capçaleres van modular el to sense sortir del marc. Alyaoum24, portal d'àmplia difusió, va optar per titular parlant directament de la "Ceuta ocupada" Yabiladi, dirigida sobretot a la diàspora marroquina, deixava entreveure com el viatge podia reproduir la crisi diplomàtica de 2007; i TelQuel, va descriure la visita com una iniciativa dotada d'una "sensibilitat especial" per l'estatus de la ciutat i per les relacions amb el Marroc.

La paraula que Rabat no pronuncia apareix, finalment, en boca d'una font política. El portal RifRess va citar un responsable polític i analista de les relacions hispanomarroquines, que va demanar l'anonimat, segons el qual una visita del rei d'Espanya a Ceuta "en les circumstàncies actuals no faria sinó revifar la crisi entre els dos països", i va precisar que "el Marroc no ha emès fins ara cap posició oficial".

El silenci calculat

La Constitució marroquina de 2011 encomana al rei vetllar per la integritat territorial del regne "dins de les seves fronteres autèntiques", una fórmula deliberadament imprecisa que cap text defineix i que enllaça amb la vella doctrina del "Gran Marroc". Sobre aquest fonament, Rabat no reconeix la sobirania espanyola sobre Ceuta, Melilla i els penyals, i els considera "territoris ocupats". Mateixa tesi sobre la qual justifica la seva ocupació del Sàhara Occidental.

Són les línies vermelles sobre les quals tot el camp mediàtic, amb matisos menors, s'alinea amb el tron. Aquesta disciplina converteix la premsa en un termòmetre fiable de la temperatura oficial i, amb freqüència, en un vehicle per fer arribar missatges que el palau prefereix no firmar: una manera de marcar postura sense comprometre la paraula de l'Estat.

El silenci, a més, no és total. Setmanes abans de l'anunci, el ministre de Justícia i secretari general del PAM –un dels partits que concorren a les eleccions de finals de mes–, Abdellatif Ouahbi, havia reactivat la reclamació en dues entrevistes televisades: va sostenir que Ceuta i Melilla són un "dret històric i geogràfic" del Marroc, que Rabat planteja la qüestió cada vegada que es reuneix amb Espanya i que aspira a una "solució definitiva" perquè les ciutats "tornin al si de la pàtria". "No es pot guardar silenci", va arribar a dir –una afirmació carregada de significat, que funciona tant com a reconeixement de l'omissió oficial com a crida a mobilització interna-.

El calendari reforça la lectura. L'anunci de Sánchez arriba a tres setmanes dels comicis del 23 de setembre -les sisenes legislatives del regnat de Mohamed VI- i coincideix amb crides virals, difoses en fòrums marroquins, a un nou intent d'entrada massiva a Ceuta precisament el dia de les urnes. La qüestió territorial és, en aquest context, un recurs de mobilització interna a la qual cap actor marroquí vol renunciar en un país amb un nacionalisme inflamat.

El pes del símbol i la crisi de 2007

L'última visita d'un monarca espanyol a les ciutats autònomes cal remuntar-se a l'any 2007, quan Joan Carles I i la reina Sofía van visitar Ceuta i Melilla. A l'ajuntament melillenc, el monarca va defensar que era el seu "deure" trepitjar uns territoris que formen "part integrant" d'Espanya. La resposta marroquina va ser immediata: Rabat va demanar primer al rei que renunciés al viatge i, quan es va confirmar, va cridar a consultes al seu ambaixador a Madrid, Omar Azziman, que va romandre fora 65 dies i no va tornar fins a gener de 2008, després d'un viatge del llavors ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, per recompondre la relació. Mohammad VI va condemnar el desplaçament com a "lamentable" i "contraproduent"; la Casa Reial alauita el va titllar d'"acte nostàlgic i d'una era ombrívola i superada" i de "flagrant falta de respecte", i va advertir de "conseqüències". Alguns dirigents van arribar a evocar "una altra Marxa Verda".

El decisiu d'aquell episodi és que no va esclatar en un moment de mala relació, sinó tot el contrari. La visita es va produir mentre el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero -que un any abans havia estat el primer president espanyol a trepitjar els enclavaments en dues dècades, també amb retrets de Rabat- mantenia una cooperació estreta amb el Marroc, i tot i així n'hi va haver prou amb la presència del monarca per obrir una crisi diplomàtica de setmanes.

En l'últim segle, només dos monarques espanyols han trepitjat Ceuta i Melilla: Alfonso XIII, l'última visita data de 1927, i Joan Carles I, el 2007. La visita d'Alfons XIII es va produir a l'octubre de 1927, immediatament després de la conclusió de la Guerra del Rif i en el context de la consolidació del Protectorat espanyol al Marroc.

Entre aquesta visita de 1927 i la de Joan Carles I el 2007 hi ha exactament 80 anys. En aquest període -la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i els primers 32 anys del regnat de Joan Carles I- cap monarca espanyol va tornar a Ceuta o Melilla. El dictador Francisco Franco, malgrat haver governat durant 36 anys i de mantenir el control sobre el Protectorat espanyol fins a 1956, mai va visitar de forma oficial ambdues ciutats. L'únic cap Estat que les va trepitjar durant aquest temps va ser el president republicà Niceto Alcalá-Zamora, el 4 de novembre de 1933.

Felip VI, que va accedir al tron el 2014, no ha trepitjat cap de les dues en 12 anys: són els únics territoris espanyols que no ha visitat. La presència més recent de la Casa Reial en un enclavament va ser la de la princesa Elionor, a bord d'un vaixell atracat al port de Ceuta el juny del 2025, dins de la seva formació militar.

A això se suma que les dues cases reials han conreat una relació personal cordial. L'última mostra visible va tenir lloc el passat octubre, quan Mohamed VI va dirigir un missatge de felicitació a Felip VI amb motiu del 12 d'octubre en el qual enaltia els "sòlids llaços d'amistat" que uneixen a tots dos pobles i expressava la seva "ferocitat" per "el caràcter distingit de les relacions marroco-espanyoles". No obstant, aquesta sintonia institucional ha conviscut durant anys amb una prudència implícita a la Casa Reial espanyola: no trepitjar el terreny més sensible. Per Rabat, la presència del cap de l'Estat espanyol a Ceuta equival a una reafirmació pública de la sobirania sobre la ciutat, i com a tal seria interpretada. La presència del monarca, per molt breu que sigui, és un acte de simbolisme territorial que el palau alauita no pot permetre sense cost polític i que fins ara els borbons han estat d'acord a respectar.

Una resposta sense signatura

Sobretot això pesa la dimensió humanitària. L'entrada de finals de juliol va deixar un saldo tràgic que el Marroc ha gestionat amb una estratègia d'omissió pública combinada amb retrets interns. L'ONG Caminando Fronteras, després d'identificar cadàvers en el terreny i col·laborar amb comunitats de víctimes, va xifrar en 145 els morts durant la crisi viscuda entre el 30 de juliol i l'11 d'agost. D'ells, 67 cadàvers es van recuperar en territori marroquí i 78 a la ciutat autònoma espanyola, la majoria ciutadans marroquins ofegats o aixafats a l'espigó del Tarajal durant els intents d'encreuament.

Davant d'una tragèdia d'aquesta magnitud, Rabat no va emetre un comunicat oficial de dol o responsabilitat compartida. En el seu lloc, la resposta va venir de manera indirecta. Al Marroc va haver-hi indignació interna -analistes marroquins van assenyalar que el Govern no sabia "com plorar" als seus propis morts i van demandar explicacions sobre la gestió de la crisi-, mentre que la reacció oficial es va canalitzar a través de la seva premsa afí. Hespress, per boca de Yahya Yahya, va reinterpretar la tragèdia com a expressió de la "fragilitat de la presència espanyola" a la zona, transformant l'expedient de víctimes marroquines en un contraatac diplomàtic contra Espanya. D'aquesta manera, Rabat va evitar quedar retratat en els seus propis mitjans com a responsable de la catàstrofe humanitària mentre simultàniament reforçava la seva narrativa sobre la il·legitimitat de la presència espanyola.

Aquest rerefons condiciona la resposta que cal esperar si la visita de Felip VI arribés a produir-se a curt termini. No serà necessàriament una ruptura ostentosa com la de 2007 -una retirada de l'ambaixador, un comunicat furibund que comprometi la línia oficial-. El previsible és una resposta més sofisticada: gestos fora del radar públic i més difícils d'atribuir directament. Una relaxació calculada del control migratori, un refredament en la cooperació policial i antiterrorista, pressió sobre el flux d'haixix cap a la Península, friccions comercials, o simplement una lentitud administrativa en assumptes coordinats amb Espanya. La mateixa lògica que avui permet a Rabat marcar el cost de la visita a través de la seva premsa -advertir sense signar- és la que li permetria, arribat el cas, respondre sense que la seva mà quedi a la vista.