Fronteres per encàrrec: Europa lliura el control migratori a tercers països a costa dels drets humans

Al llarg de l'última dècada, la Unió Europea ha multiplicat els acords amb tercers països per a delegar el control de les fronteres. Una política migratòria que comporta clars riscos de violació dels drets humans. Malgrat això, la Comissió Europea presumeix de xifres i afirma que, el 2025, els creuaments irregulars a les fronteres exteriors van caure al voltant d'un 26%. Però és difícil parlar d'èxit quan el preu a pagar és que la mortalitat al Mediterrani augmenta respecte al nombre d'arribades, o quan apareixen proves documentades que els migrants queden embarrancats en països on són víctimes d'explotació laboral i sexual.

La legislació europea va començar a endurir-se després de la crisi migratòria de 2015 amb l'arribada massiva de demandants d'asil que fugien de la guerra de Síria. En aquell temps la cancellera alemanya Angela Merkel va pronunciar la famosa frase “podem fer-ho”, facilitant l'acollida d'uns 400.000 demandants. Va ser un dels últims gestos a favor de l'acollida i la integració. Perquè també va ser després d'aquella crisi humanitària quan Brussel·les va forjar un dels seus primers pactes migratoris: la Declaració UE-Turquia del 18 de març de 2016. La UE va acordar aportar 6.000 milions d'euros perquè Ankara atengués els refugiats i evitar així que entressin en territori comunitari. Una situació que paradoxalment va portar al col·lapse dels centres d'acollida a les illes gregues. Human Rights Watch va denunciar que la política de contenció havia contribuït a un amuntegament “perpetu”.

Brussel·les va començar llavors a externalitzar el control migratori cap als països d'origen i trànsit. Un dels pactes més controvertits que ha beneït la UE és el de Líbia i que es remunta a 2016. L'objectiu era dotar de mitjans la Guàrdia Costanera líbia perquè interceptés els migrants abans que arribessin aigües territorials italianes i els portés de tornada a Líbia. En una declaració signada per 31 organitzacions humanitàries i datada el passat mes de juliol, es denuncia que la guàrdia costanera, finançada i entrenada per la UE, “porta a terme reiteradament atacs violents i perillosos contra persones en situació de perill al mar, el que ha provocat morts durant les intercepcions”. I afegeix detalls sobre pràctiques violentes "com perforar i abordar embarcacions no aptes per a la navegació, provocant la seva bolcada, i exercir violència física contra les persones que viatjaven a bord". En la seva carta, exigeixen a la Unió Europea que posi fi urgentment a la cooperació migratòria amb les autoritats líbies.

El Memoràndum d'Entesa amb Tunísia va arribar el 2023. Un any després, l'organització Researchers X publicava un informe demolidor en què denunciava la participació dels aparells policials i militars tunisians en la venda d'éssers humans a la frontera líbia, on després eren retinguts a l'espera d'un rescat. “Els relats que escoltem de refugiats, sol·licitants d'asil i migrants atrapats a Tunísia posen de manifest el cost humà de l'associació migratòria entre la UE i Tunísia, basada en la contenció en lloc d'en la protecció. La UE no pot seguir mirant cap a un altre costat mentre eludeix les seves obligacions en matèria de drets humans", explica Heba Morayef, director regional d'Amnistia Internacional per al Pròxim Orient i el Nord d'Àfrica.

Un mitjà de pressió

La Unió Europea ha signat pactes amb altres països africans, com Egipte o Mauritània. No se centren exclusivament en la migració, sinó que aquesta apareix englobada en associacions més àmplies que combinen inversions, energia i seguretat. De tal manera que la contenció dels fluxos migratoris queda enredada amb un altre tipus de compensacions. “Molts d'aquests acords són polítics, és a dir, no són jurídicament vinculants. De fet, en el passat, el Defensor del Poble Europeu ja va criticar la falta de rendició de comptes, així com la falta de claredat sobre l'abast de la cooperació i sobre com s'utilitzaven els fons al país en qüestió. Així doncs, en termes de claredat, diria que el panorama general no és nítid, sinó més aviat opac”, explica Davide Colombi, investigador del think tank CEPS.

En el cas del Marroc, la relació ve de lluny. L'Acord d'Associació UE-Marroc que es va signar en 1996 va entrar en vigor en 2000 i a ell s'han anat afegint programes migratoris específics, no sols europeus sinó també bilaterals amb Espanya. Com expliquem a Público, cal un treball d'investigació per posar ordre en les xifres i en les partides específicament dedicades al control de les fronteres i a la contenció de migrants. Però una de les conseqüències és que amb aquests acords s'estableix una relació de dependència mútua que crea les condicions perquè el control migratori es converteixi en un factor de desestabilització.

Una mostra d'això ha estat l'intercanvi d'acusacions que s'ha desencadenat en el si de la Unió Europea arran de la crisi de Ceuta. Van obrir foc Itàlia i Dinamarca, secundades per altres vint països, criticant la política de regularització duta a terme pel Govern espanyol. I les aigües estan lluny d'haver tornat al seu curs amb el ministre espanyol d'Exteriors, José Manuel Albares, criticant Roma per la seva "falta de solidaritat".

Brussel·les ha evitat parlar de "instrumentalització" en el cas de Ceuta, per contra, s'ha esforçat a destacar la cooperació de Rabat a l'hora de facilitar els retorns. “La UE sol emprar termes com instrumentalització de la migració o migració com a amenaça híbrida en referir-se a països amb els quals no manté bones relacions, com en el cas de Bielorússia, on es va utilitzar aquesta terminologia obertament. En canvi, quan es tracta de governs dels quals la UE depèn en matèria migratòria o de països veïns amb els quals existeix una cooperació substancial, es tendeix a evitar l'ús d'aquestes expressions”, afegeix Colombi. El 2021, Bielorússia va facilitar que ciutadans de tercers països es dirigissin cap a la frontera polonesa.

Lluny de canviar, Brussel·les aposta ara pels centres de deportació

Malgrat tot això, la política d'externalització migratòria continua a Europa. Aquest any s'ha autoritzat la creació dels denominats “centres de retorn”, on podran ser enviats els demandants d'asil la petició dels quals hagi estat rebutjada. Això implica que els migrants podran ser enviats a tercers països, fins i tot si no és el seu lloc d'origen. Es parla ja de Rwanda, Uganda o Senegal com a possibles destinacions.

Aquesta política genera molts dubtes entre les organitzacions humanitàries. Entre altres, es pregunten com es verificarà que es respecten els seus drets. És cert que el text proposa una sèrie de salvaguardes per protegir-los, com evitar que una persona pugui ser enviada a un país on corre el risc de persecució o tortura. Però si passa alguna cosa, si hi ha una denúncia, és difícil determinar quina seria la jurisdicció responsable i molt probablement estaran fora de l'abast dels tribunals europeus.