Els riscos que una derrota faci encara més perillós Trump fora de les fronteres dels EUA

Els Estats Units voten aquest dimarts i el món conté la respiració. Les eleccions nord-americanes sempre transcendeixen les seves fronteres i agiten els fonaments de l'ordre internacional, però aquesta vegada més que de costum. El que surti de les urnes condicionarà els dos últims anys de Trump al poder, i a Brussel·les, Kíev, Teheran, Caracas o l'Havana se seguirà el recompte gairebé amb la mateixa atenció que a Washington. Per a molts votants, a més a més, la política internacional pesarà a la papereta gairebé tant com el cistell del mercat.

Les eleccions de meitat de mandat poques vegades es guanyen o es perden a l'exterior, però aquest any la política internacional ha ocupat bona part d'una campanya esbroncada i polaritzada. El resultat mesurarà quant de marge conserva Trump per exercir el seu poder més enllà de les fronteres, perquè pel Congrés passen decisions com els aranzels, els poders de guerra o els pressupostos que financen cada operació.

La política exterior de Trump

La política exterior de Trump s'ha colat en aquestes eleccions per la butxaca. La guerra aranzelària va encarir les importacions, i l'enfrontament amb l'Iran, amb l'estret d'Ormuz al centre, va disparar el preu del combustible. Vuit de cada deu votants volen que el pròxim Congrés faci de la rebaixa del cost de la vida una prioritat, segons l'enquestadora AP-NORC, i el 78% dels nord-americans culpa les polítiques de Trump que els preus pugin més que els sous, segons Reuters/Ipsos.

La guerra pesa encara que es lliuri a milers de quilòmetres: el 62% dels votants la situa entre els assumptes més importants, i l'aprovació de la política exterior de Trump ha caigut al 33%, el nivell més baix de les vuit mesures d'AP-NORC en aquest segon mandat. Els candidats n'han pres nota. A Michigan, els demòcrates fan campanya contra la guerra per atraure votants castigats per la pujada de la gasolina i els aliments, i fins i tot un aspirant republicà va gravar un anunci en un supermercat demanant que acabi , i aviat.

La Casa Blanca també ha fet política exterior pensant en les urnes, gairebé sempre amb el preu del combustible de fons. En els últims mesos, Trump ha pressionat Kíiv perquè deixi d'atacar refineries russes, en un intent de desviar la culpa per l'encariment de la gasolina. A Veneçuela, poques setmanes després del segrest de Nicolás Maduro, Washington va tancar un opac acord de 2.000 milions de dòlars per a la venda de cru veneçolà i va obtenir a més una reforma exprés de la Llei d'Hidrocarburs que obre el sector a la inversió privada i estrangera. L'objectiu era assegurar un flux constant de barrils en plena crisi energètica. En la mateixa línia Trump ha preferit ajornar la represa de la guerra a l'Iran que li demana Benjamin Netanyahu abans que arriscar-se a una nova escalada en vigílies de les urnes.

Els sondejos expliquen que Trump hagi aixecat el peu de l'accelerador, i els fronts oberts tampoc li donen motius per accelerar. A l'Iran, els resultats no són els que buscava, amb un Govern iranià feble però atrinxerat. A Cuba, sotmesa des de principis d'any a un bloqueig petrolier draconià, l'únic que li queda per prémer és la palanca militar, i aquesta opció és impopular. Només el 17% dels nord-americans dóna suport prendre el control de Cuba per la força i el 58% s'oposa, segons The Economist / YouGov. El president manté l'amenaça per al seu electorat de Florida, on el 73% dels cubanoamericans dóna suport a una acció militar per enderrocar el Govern cubà. En un míting en aquest estat va arribar a dir que s'ocuparien de Cuba "a la tornada de l'Iran".

Trump no es pot permetre anar a contracorrent de les enquestes, i l'aritmètica d'aquestes eleccions ho confirma. Els republicans tenen 53 escons al Senat enfront de 47 dels demòcrates, i en tenen prou amb 50 per conservar-lo, perquè el vicepresident JD Vance desfà els empats. Gairebé tots els models donen per perduda la Cambra de Representants, i la incertesa es concentra al Senat, que Decision Desk HQ atorga als demòcrates amb un 64% de probabilitat.

La lliçó de 2018 

Trump ja va governar amb un Congrés dividit. El 2018 els demòcrates van recuperar la Cambra, i això no el va frenar a l'exterior. El 2019 va vetar la resolució que l'obligava a retirar-se de la guerra saudita al Iemen i va declarar una emergència per vendre armes a Riad sense passar pel Capitoli. El gener de 2020 va ordenar matar el líder militar iranià Qasem Soleimani sense consultar-ho. El desembre d'aquell mateix any, ja derrotat a les urnes i a poques setmanes d'abandonar la Casa Blanca, va reconèixer de forma unilateral la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental.

Aquest mandat ofereix una advertència encara més clara. Al juny, les dues cambres van aprovar una resolució que li ordenava posar fi a la guerra amb l'Iran, i la Casa Blanca la va ignorar al·legant que envaïa els seus poders com a comandant en cap. Per això el problema per a Trump no és només perdre, sinó si la derrota és prou gran per acovardir-lo a ell i als seus. Amb el Senat a les seves mans conserva un escut per a nomenaments, tractats i vetos. Si perd també la Cambra Alta, aquest escut desapareix.

Trump encara la segona meitat del seu últim mandat, encara que no ho doni del tot per tancat. A l'agost va admetre que li agradaria optar a un tercer mandat, però que la llei és un obstacle seriós, i a l'octubre, en un míting a Iowa, va fer broma amb el fet que tenia "dret" a tornar a presentar-se. La Constitució no deixa cap escletxa. L'Esmena 22, ratificada el 1951 després dels quatre mandats de Franklin D. Roosevelt, estableix que ningú pot ser elegit president més de dues vegades. Canviar-la exigiria dos terços de les dues cambres i la ratificació de tres quartes parts dels estats, 38 de 50, una majoria que avui cap partit pot ni tan sols imaginar.

La teoria de l'ànec coix sosté que un president sense reelecció perd força: el Congrés ja no li tindrà por, els seus miren el successor i l'agenda interna s'encalla. La història recent matisa aquesta idea en un punt clau. Quan el front domèstic es tanca, els presidents es refugien a l'exterior, on la Constitució els dóna més marge. George W. Bush va perdre les dues cambres el 2006 i va respondre amb més tropes a l'Iraq, just el contrari del que havien demanat les urnes. Barack Obama va perdre el Senat el 2014 i els dos anys següents va tancar l'acord nuclear amb l'Iran i el desglaç amb Cuba.

En el cas de Trump, aquest incentiu es multiplica. No té cap elecció pròpia per davant, busca un llegat i disposa d'eines executives que ja ha demostrat estar disposat a utilitzar encara que el Congrés s'hi oposi. La derrota podria limitar les seves opcions a casa sense fer-lo més prudent a fora.

Els escenaris

L'escenari més temut a la Casa Blanca és perdre les dues cambres. Amb el pressupost, les citacions i els nomenaments en mans demòcrates Trump hauria de governar a cop de veto. La seva política exterior no desapareixeria, però es tornaria més cara: més difícil de finançar, de defensar i d'institucionalitzar. Si els republicans salven el Senat, el país reviurà el 2019: investigacions i bloquejos legislatius a la Cambra Baixa, amb el nucli de la política exterior intacte. És un terreny que Trump ja coneix i en el qual es va moure amb desimboltura. I si resisteix a les dues cambres, presentarà el resultat com un plebiscit guanyat malgrat una guerra impopular. Tindria un xec en blanc per a l'Iran, Veneçuela i Cuba.

Però el repartiment d'escons no ho explica tot. Guanyi qui guanyi el nou Congrés no pren possessió fins al gener, i durant aquests dos mesos Trump segueix governant amb les majories actuals. És la finestra més barata per tornar a atacar l'Iran o per prendre decisions difícils de revertir, i és just quan la pressió de Netanyahu té més recorregut.

Després, tot dependrà de com encaixi Trump el cop. Una derrota contundent podria empènyer-lo a buscar un llegat. La mediació oferta per Qatar i el Pakistán per a la crisi a l'Orient Mitjà continua oberta, i un acord amb Teheran li permetria presentar-se com el president que va tancar la guerra que ell mateix va obrir, a més de deixar els demòcrates sense el seu millor argument per al 2028. La reacció contrària també és possible: acorralat a casa, podria buscar fora, amb noves operacions militars o més pressió sobre els aliats de l'OTAN, el poder que perd al Capitoli.

Cap d'aquests camins exclou els altres. La finestra de dos mesos pot ser el preludi d'aquesta fugida cap endavant, i una derrota total pot acabar en un acord amb l'Iran. El que es decideix dimarts no és si Trump segueix imposant la seva llei al món, sinó el preu que haurà de pagar per fer-ho.