La coronació del 'rei del nord': Burnham es dirigeix a Downing Street com el gran revulsiu enfront de la ultradreta

El laborisme es disposa a coronar el rei del nord. Andy Burnham, alcalde del Gran Manchester durant gairebé una dècada, està a un pas d'entrar a Downing Street sense necessitat de passar per primàries internes, en una d'aquestes operacions d'intriga palatina que el sistema britànic tolera amb naturalitat. Keir Starmer va anunciar dilluns passat la seva renúncia com a líder del Partit Laborista —i, per tant, com a primer ministre— conscient que havia perdut la confiança de la seva pròpia bancada. Després de mesos de rebel·lió interna, va decidir dimitir abans que el complot li passés per sobre.

Burnham portava mesos a l'aguait. Sense escó no podia aspirar al lideratge, així ho estableix la legislació britànica, de manera que la seva arribada al poder es va forjar a força de moviments en el tauler: la cúpula del partit li havia vetat al febrer una primera via, però ja no va tenir forces per frenar el segon intent, al juny, quan el fins llavors alcalde del Gran Manchester va guanyar l'elecció parcial del 18 de juny amb el 55% dels vots i més de 9.200 d'avantatge sobre Reform. Va jurar el seu escó el dia 22 i, aquesta mateixa jornada, Starmer va tirar la tovallola. La caiguda del primer ministre i l'ascens de l'aspirant van convergir en un mateix dia.

Qui vulgui disputar el lideratge té fins al 16 de juliol per presentar la seva candidatura

A partir d'aquí, el rellotge corre. Qui vulgui disputar el lideratge té fins al 16 de juliol per presentar la seva candidatura, i ha de reunir el suport del 20% del grup parlamentari -entorn de vuitanta diputats-, a més de l'aval del 5% de les agrupacions de districte i de tres organitzacions afiliades, dues d'elles sindicats com a mínim. Si només un aspirant arriba a aquest llindar, no hi ha votació: l'elegit es proclama líder sense passar per les urnes, i podria estar a Downing Street el 17 de juliol.

És, avui, la hipòtesi més probable. Wes Streeting, l'exministre de Sanitat que durant setmanes es va postular com a alternativa centrista, ha acabat recolzant Burnham; Angela Rayner, exviceprimera ministra i referent de l'esquerra del partit, sona per tornar a un Gabinete dirigit per Burnham. L'horitzó, per al favorit, sembla clar.

La trituradora de Westminster

Si arriba a Downing Street al juliol, Burnham serà el setè cap de Gobierno britànic en una dècada. La roda va començar a girar amb la dimissió de David Cameron després del referèndum del Brexit, el desè aniversari del qual es va complir aquesta mateixa setmana; després van arribar Theresa May, Boris Johnson, Liz Truss, Rishi Sunak i el mateix Starmer. Dels sis que el precedeixen, quatre —May, Johnson, Truss i Sunak— van accedir al càrrec sense passar per unes eleccions generals. Burnham seria el cinquè.

Deu anys de relleus no han aconseguit que arrenqui una economia anèmica

El 2022, quan els conservadors van encadenar Truss i Sunak sense consultar l'electorat, va ser el mateix Starmer qui va exigir comicis i va denunciar que rellevar un primer ministre a porta tancada no tenia mandat democràtic. El seu partit administra ara la mateixa transició que llavors censurava.

Però aquesta rotació vertiginosa no ha portat estabilitat. Deu anys de relleus no han aconseguit que arrenqui una economia anèmica: l'FMI i l'OCDE preveuen un creixement inferior a l'1% per al 2026, el deute públic frega el 94% del PIB i la inflació, en el 2,8% a l'abril, amenaça de repuntar cap al 3,5% a final d'any. La inversió empresarial continua per sota dels nivells previs al brexit, una ferida que el país no ha sabut tancar. Aquesta sensació de paràlisi és el millor combustible de la ultradreta: Reform UK, el partit de Nigel Farage —rostre visible de la campanya del brexit—, encapçala la intenció de vot amb un 25%, per davant dels conservadors (20%) i d'un laborisme despenjat en tercera posició (18%), segons YouGov. Per l'esquerra, els Verds de Zack Polanski (15%) mosseguen també el flanc progressista.

Quin laborisme encarna Burnham

Burnham, de 56 anys, nascut en un suburbi de Liverpool i afiliat al laborisme sent un adolescent -diu haver-se "radicalitzat" amb la vaga minera de 1984-85-, s'inscriu en l'esquerra moderada, l'anomenada soft left. Al mapa intern del partit, això el situa a l'esquerra de Starmer, de perfil centrista i gestor, però a la dreta del corbynisme, el corrent de l'esquerra dura que va encapçalar Jeremy Corbyn, avui expulsat i al capdavant del seu propi projecte, Your Party. La seva trajectòria és, en part, la d'un home d'aparell: va ocupar càrrecs menors amb Tony Blair i va entrar al Gabinet de Gordon Brown com a secretari en cap del Tresor i, després, com a titular de Cultura i de Sanitat. Ja va aspirar dues vegades al lideratge, el 2010 —va ser quart— i el 2015 —segon, per darrere de Corbyn—, sense èxit.

El seu pols amb el Govern de Johnson durant la pandèmia li va valer el sobrenom de "rei del nord"

El seu capital polític, però, el va aixecar lluny de Westminster. Com a alcalde del Gran Manchester des del 2017 va remunicipalitzar el transport amb la Bee Network —una xarxa integrada d'autobusos i tramvies de control públic— i va fixar un límit de dues lliures al bitllet d'autobús. El seu pols amb el Govern de Johnson durant la pandèmia, reclamant més fons per al nord davant d'un poder que titllava de "londinocèntric", li va valer el sobrenom de "rei del nord". D'aquí ha extret una marca pròpia, el "manchesterisme", que defineix com un socialisme amigable amb les empreses: promet revertir privatitzacions, retornar l'aigua i l'energia a mans públiques i posar fi a l'austeritat. En els últims mesos, no obstant, ha aparcat el debat programàtic per carregar contra la ingovernabilitat del país i del partit, i reivindicar-se com un dirigent de la casa, amb experiència provada, capaç de redreçar el rumb.

Burnham festeja alhora el sector més conservador

El retrat té clarobscurs. Burnham és un polític de geometria variable, capaç d'establir ponts amb gairebé totes les famílies laboristes. Es recolza en l'ala tova de l'esquerra —encarnada en figures com la diputada Louise Haigh— i en l'assessorament fiscal d'Ed Miliband, exlíder del partit (2010-2015) i avui ministre d'Energia, una de les veus més a l'esquerra del Govern sortint. Però festeja alhora el sector més conservador: s'estudia la ministra de l'Interior, Shabana Mahmood, adscrita al Blue Labour —el corrent més conservador i patriòtic del partit—, per a un lloc de primer nivell, fins i tot el Tresor.

S'ha negat qualificar de genocidi l'ofensiva israeliana

La política exterior afegeix una altra zona grisa. Burnham es va afiliar el 2015 a Labour Friends of Israel, el grup d'amistat proisraelià del partit; va arribar a titllar de rancorós el moviment de boicot (BDS) i va elogiar la Declaració Balfour com a "valors britànics en acció". Però també va trencar amb Starmer l'octubre del 2023 a l'exigir un alto el foc a Gaza —al costat dels alcaldes Sadiq Khan i Anas Sarwar—, va donar suport al reconeixement de l'Estat palestí i s'ha negat a qualificar de "genocidi" l'ofensiva israeliana. A la seva esquerra, veus com la de Zarah Sultana, que va abandonar el laborisme per fundar Your Party amb Jeramy Corbyn, l'acusen de connivència amb Israel. Aquesta ambigüitat calculada, al costat de la seva negativa a readmetre Corbyn malgrat la seva crida a "menys divisió", resumeix el seu estil: el de l'home que aspira a acontentar gairebé tothom sense casar-se amb ningú.

El revulsiu i les seves incògnites

El laborisme busca en ell un revulsiu, algú amb un carisma que connecti on no va arribar la fredor gestora de Starmer. Les dades avalen a mitges aquesta esperança. Burnham és el polític més ben valorat del país, però el seu saldo segueix en negatiu —un -4, amb un 34% d'opinions favorables enfront d'un 38% desfavorables, segons l'últim estudi de YouGov—, i gairebé un terç dels britànics no s'ha format encara una opinió sobre ell. Entre els votants laboristes la seva valoració es dispara (+40); entre conservadors i simpatitzants de Reform, el rebuig és aclaparador.

Hereta, en resum, un país difícil de governar. L'esperen uns salaris reals que amb prou feines s'han mogut malgrat el repunt de la inflació, una factura de la vida que no afluixa i una economia que creix amb prou feines. El desgast es nota a les urnes: la ultradreta de Farage segueix a l'alça, l'esquerra es fragmenta entre els Verdes i Your Party, i el mateix laborisme, que va arrasar el 2024, ha perdut el control de desenes d'ajuntaments i un segle d'hegemonia a Gal·les. Dins del partit, a més, conviuen massa corrents —centristes, soft left, Blue Labour, restes del corbynisme— com perquè qualsevol lideratge les cosa sense costures.

Aquí s'amaga el laberint. El sistema britànic permet als partits de govern –i fins i tot premia– escapçar primers ministres i ungir-ne d'altres sense trepitjar les urnes, una pràctica que premia l'habilitat per a la intriga palatina, però que en els últims anys no ha donat al país ni estabilitat ni creixement. Burnham arriba amb un relat seductor —el del nord que es rebel·la contra el centre— i amb un programa que encara té més d'eslògan que de lletra petita. Si ho compleix, oferirà el gir a l'esquerra moderada que el laborisme fa temps que no assaja. Si fracassa, serà un primer ministre més en el compte d'una dècada que el Regne Unit recordarà com la de la inestabilitat permanent. La incògnita, aquesta vegada, no és com arriba al poder, sinó si sabrà què fer-ne.