De Cameron a Starmer: deu anys de Brexit i un Regne Unit atrapat en el caos

El 23 de juny de 2016, un 51,9% dels britànics va decidir trencar tots els llaços polítics, econòmics i comercials que unien el Regne Unit amb Europa. En un històric referèndum, potser el més important de la seva història, la ciutadania britànica va optar, després d'una ajustada majoria —un 48,1% va recolzar quedar-se a Brussel·les—, per abandonar la Unió Europea (UE). Deu anys després del triomf del Brexit, Europa sembla haver girat full, però el Regne Unit encara continua pagant els costos d'una fractura política, però també econòmica, que ha abocat el país a una dècada caòtica. La dimissió aquest dilluns de Keir Starmer, el primer ministre, suposa un episodi més en aquest sentit.

El triomf del Brexit va suposar una implosió per al Regne Unit. Va néixer, va créixer i va vèncer gràcies a un profund descontentament social després d'anys d'una greu crisi econòmica. El vot antisistema va ser clau en aquest sentit. "El Brexit va ser una resposta a la crisi econòmica. Opcions polítiques disruptives van convèncer bona part de la població britànica que la pertinença a la Unió Europea era la responsable de la mala situació econòmica que travessava el país. Aquell va ser un vot emocional, gens meditat. Si el ciutadà britànic hagués mesurat les conseqüències reals d'aquesta decisió, probablement el resultat hagués estat diferent", apunta Moisés Ruiz, professor de Lideratge i Comunicació a la Universitat Europea de Madrid.

"La campanya pel Brexit va ser infinitament més eficaç que la campanya pel 'no'. Els partidaris del Brexit van posar l'èmfasi en un futur millor, a recuperar el control i a tornar a aquests somnis de grandesa del que havia estat l'antic imperi britànic. Però es van fer promeses que no es podien complir i es va vendre un projecte que era inviable", postil·la Ana Sofía Cardenal, professora d'Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Com assenyala Moisés Ruiz, una dècada després, una bona part dels britànics que van votar per abandonar la Unió Europea es penedeix d'aquella decisió. Una enquesta encarregada amb motiu del desè aniversari pel Consell Europeu de Relacions Exteriors, un destacat think tank especialitzat en política exterior i de seguretat de la Unió Europea, revela que un 66% de la ciutadania britànica considera ara que el Brexit ha tingut un impacte negatiu al país.

Aquesta sensació que el país hi ha sortit perdent s'estén a moltes de les qüestions clau que van marcar el debat original sobre el brexit al Regne Unit: d'acord amb la mateixa enquesta, dos terços dels britànics pensen que el brexit ha deteriorat el cost de la vida i l'economia. A més, un 57% de la ciutadania considera que la sortida de la UE també ha restringit les oportunitats per als joves i ha estat perjudicial en la gestió de la immigració. Enmig d'una creixent incertesa global, tres de cada quatre britànics consideren que cal estrènyer llaços amb la Unió Europea, fins i tot per sobre dels Estats Units, i més de la meitat afirma que votaria pel retorn a la UE.

La dècada d'inestabilitat que ha deixat el brexit es nota tant en la política com en l'economia, tal com assenyalen els experts i les expertes consultades per a aquest reportatge. En el terreny polític, els fets no deixen lloc a dubtes. El Brexit ja va causar als pocs dies de celebrar-se la renúncia del llavors primer ministre David Cameron. Amb aquella dimissió, es va iniciar una època d'inestabilitat política en què han passat per Downing Street sis líders diferents: cinc conservadors —Cameron, Theresa May, Boris Johnson, Elizabeth Truss i Rishi Sunak— i un laborista, Starmer. "La volalitat de la política britànica ha estat bestial des de l'estiu del 2016. Després del Brexit van sorgir tensions polítiques als territoris del Regne Unit que mai han acceptat sortir de la Unió Europea, estic pensant en Escòcia o Irlanda del Nord", corrobora Moisés Ruiz.

Aquest mateix dilluns, 22 de juny, aquesta inestabilitat ha anat a més després de la dimissió com a primer ministre de Keir Starmer, encara que romandrà en el càrrec fins que el Partit Laborista designi un successor després d'un procés de primàries. El seu substitut es convertirà en el setè primer ministre del Regne Unit des del referèndum sobre el brexit. Aquest nivell de rotació al capdavant del Govern és el més alt al Regne Unit en gairebé dos segles.

La renúncia d'Starmer sembla una oportunitat perduda. L'arribada al poder el 2024 va suposar també el "reinici" de les relacions amb Brussel·les, encara que el líder laborista va mantenir línies vermelles com la tornada al mercat únic o la lliure circulació de persones. No obstant això, hi havia hagut un acostament amb la Unió Europea i aquí estan diversos acords bilaterals en comerç, defensa o el retorn del Regne Unit al programa d'intercanvi d'estudiants Erasmus per acreditar-ho.

Ara, la renúncia de Starmer obre noves incògnites en un escenari molt delicat, en què la ultradreta avança desbocada. Nigel Farage, anomenat internacionalment Míster Brexit, i una de les veus més destacades que va clamar per sortir de la UE el 2016, capitalitza el desencant social liderant la formació populista d'ultradreta Reform UK. Farage encapçala les enquestes d'intenció de vot per a les generals de 2029 amb una marcada agenda antiimmigració i de retallades fiscals.

Tot i que la caiguda d'Starmer no és conseqüència directa del brexit, sí que ho és de forma indirecta. Una de les raons que han provocat la seva dimissió és la difícil situació econòmica que arrossega el Regne Unit des de fa una dècada. "La dimissió d'Starmer és el cop de cua final d'aquest error que va ser el Brexit", abunda Moisés Ruiz.

"Per al Regne Unit el brexit ha estat molt perjudicial des del punt de vista econòmic i com a conseqüència també hi ha hagut una gran inestabilitat política. Els successius primers ministres no han aconseguit arreglar l'assumpte i, com Starmer, acaben marxant", explica l'analista de la Fundación Alternativas Enrique Ayala.

El revés econòmic

Un repàs a les xifres macroeconòmiques del Regne Unit ajuda a entendre per què molts es penedeixen del brexit. El relat econòmic, basat en dades del propi Banc d'Anglaterra, és demolidor, quan no terrorífic: el Producte Interior Brut (PIB) ha caigut entre un 6% i un 8%; les inversions s'han reduït un 18%; hi ha un 4% menys d'ocupació i la productivitat també ha Banco de Inglaterra. A tot això cal sumar que el país està endeutat fins a les celles, amb un deute públic que suposa el 100% del PIB, una xifra que no es veia des de fa 80 anys.

"En el pla econòmic, el Regne Unit estava molt millor abans del Brexit que ara. Cal no oblidar que la Unión Europea és un gran soci comercial del Regne Unit", confirma Ana Sofia Cardenal.

"Tot això s'ha traduït en retallades pressupostàries i socials. S'ha notat sobretot en els transports i en la Sanitat públics. El comerç ha caigut també un 15%, sobretot perquè les petites empreses no poden fer front a l'enorme paperassa que cal fer per al tema duaner amb la Unió Europea", resumeix Enrique Ayala. La Unió Europea és el principal soci comercial del Regne Unit i suposa un 41,4% de les exportacions totals, molt per davant dels Estats Units, que ocupa el segon lloc, però el Brexit ha imposat més traves burocràtiques, controls duaners i ha incrementat els costos.

Ayala apunta un altre element crucial que ha notat l'economia britànica: la pèrdua d'influència financera de Londres. Encara que el FTSE 100 de la borsa londinenca ha crescut un 62%, i va superar el seu rècord a l'inici de l'any, s'ha quedat enrere respecte a altres places europees, després de produir-se un "èxode" d'empreses que han cessat la seva cotització a la capital britànica per mantenir accés al mercat comú. "La City londinenca ha perdut pes en el mercat global de capitals, doncs ha baixat del 8,6% al 7%, i se suposa que hauria d'haver pujat almenys un o dos punts en aquesta dècada", adverteix Ayala.

La pregunta que es fan molts és si el Regne Unit tornarà a formar part algun dia de la Unió Europea. Tot apunta que no. Referent a això, Ana Sofía Cardenal apunta que existeix "un divorci entre una ciutadania que ha revisat la decisió del Brexit" i unes elits polítiques que no volen reobrir aquest debat i que ni es plantegen un reingrés a la Unió Europea.

Aquest argument és compartit per Enrique Ayala: "El possible successor d'Starmer, Andy Burnham, ja ha dit que no revertirà el Brexit. Aquest procés seria molt costós i llarg i no vol donar arguments a Neil Farage, el líder de la ultradreta", explica l'analista de la Fundación Alternativas.

Moisés Ruiz, per la seva part, veu complicat, però factible, el retorn del Regne Unit a la Unió Europea: "Per a això això es necessiten líders valents, visionaris i amb carisma per agafar aquesta idea i incorporar-la a l'eix central del seu argumentari polític". La qüestió és si aquest escenari es produirà algun dia.