Adéu a la Tercera Via: Burnham recupera les arrels del laborisme i promet acabar amb el llegat de Thatcher

Alguna cosa es mou en la política britànica. El flamant primer ministre Andy Burnham, aterrat el 20 de juliol al número 10 de Downing Street després de defenestrar el seu company de partit Keir Starmer, està en un moment dolç. El seu lideratge ha aconseguit frenar la sagnia laborista i tornar el partit a la primera posició en bona part de les enquestes, i va aprofitar fa uns dies la conferència anual del partit, celebrada a Liverpool, per sacsejar la política britànica amb un ambiciós discurs en què va prometre trencar amb la direcció de "els últims 40 anys", va reconèixer que el Brexit "ha fet més mal que bé" i va defensar recuperar el control públic de serveis essencials i vigoritzar el minvat sistema de protecció social.

Amb somriures indissimulats, els delegats laboristes van celebrar un discurs que apel·lava al Partit Laborista a tornar a les seves arrels pre-tatcheristes, el dels governs de postguerra que van aixecar el sistema públic de salut (NHS), l'habitatge social i un estat de benestar en sintonia amb els sindicats. Un model que va començar a desmantellar la Dama de Ferro els anys vuitanta i que els governs laboristes de Tony Blair i Gordon Brown no van revertir, imbuïts en la denominada Tercera Via, el corrent que va acceptar el mercat i les privatitzacions com a marc i va relegar l'Estat a corregir els seus excessos. Burnham, que va ser ministre amb Brown, va resumir el diagnòstic en una enumeració sense matisos: "Desindustrialització. Desregulació. Privatització. Austeritat. Brexit".

"Quan vaig pujar per Downing Street en el meu primer dia en el càrrec, vaig prometre donar al Regne Unit un curtcircuit. Treure'ns del sot en què estàvem. Fer-nos creure de nou", va proclamar. El seu objectiu, va afegir, és "trencar amb la direcció dels últims 40 anys i posar al Regne Unit en un nou camí".

En un aplaudit i extens discurs, el premier va prometre canvis de calat. Va anunciar una reforma del sistema de pensions, una comissió nacional per reformar el sistema electoral –passant d'un model majoritari a un de proporcional–, i la creació d'un Servei Nacional de Cures per a la dependència. A més va prometre acabar amb la lògica "privatitzadora" imposada per Tatcher i va defensar retornar a la gestió pública a les companyies d'aigua, així com crear una empresa elèctrica pública per competir amb els operadors privats de la xarxa. Va prometre a més el major programa d'habitatge municipal des de la postguerra, acompanyat d'una reforma del dret de compra dels inquilins d'habitatge social —el right to buy thatcherista— per a les noves promocions i de facultats perquè els ajuntaments adquireixin habitatges buits o en mal estat.

Una declaració d'intencions més que un programa de govern, segons bona part de la premsa britànica. El mateix calendari ho delata: el servei de cures s'introduirà "en la pròxima legislatura", la reforma de l'aigua és un "viatge de deu anys", el canvi de les pensions arribarà el 2030 i la reforma electoral s'ajorna al pròxim programa. I això malgrat la folgada majoria absoluta que el laborisme va obtenir al juliol de 2024 -411 dels 650 escons-, suficient per legislar sense lligams però conquerida amb tot just el 33,7% dels vots, el percentatge més baix de qualsevol majoria absoluta des de la Segona Guerra Mundial.

En el seu lloc, Burnham prioritzà les mesures que amplien la seua base de forma immediata. Va suprimir l'IVA en la factura de la llum des del dijous 1 d'octubre i va fixar un preu màxim de dues lliures per trajecte d'autobús en tota Anglaterra durant 2027. Va anunciar un pla per rebaixar l'entrada exigida als que compren el seu primer habitatge, una llei de reforma dels arrendaments de llarga durada abans de Nadal i el compromís que els pensionistes amb menys ingressos no paguin impost sobre la renda en aquesta legislatura. Tot això, va insistir, sense sortir de les regles fiscals per reduir l'endeutament i el deute.

També va tornar a criticar el Brexit - "no ens ha donat el control", va dir, en una picada d'ullet a l'eslògan de la campanya de 2016- i va deixar la porta oberta a un reingrés a la UE que conscientment no va voler alimentar. Va prometre exposar les "diferents opcions" per a la relació amb Brussel·les de cara a la cimera bilateral prevista per a finals d'any. L'endemà, en la BBC, les va enumerar: mantenir l'statu quo, entrar en la unió duanera, sumar el mercat únic "o anar fins al final". Va admetre que ha escrit que li agradaria veure el Regne Unit de tornada a la UE "en vida", encara que "no és necessàriament el moment". És la ruptura més clara fins ara amb el programa laborista del 2024, que descartava tant la unió duanera com el mercat únic, en un país que encara adapta part de la seva economia i la seva legislació a l'era postbrexit.

El discurs va buscar també desactivar el creixent nacionalisme que viu la Unió. Dues setmanes després que el ministre principal escocès, John Swinney, pronostiqués a la cimera nacionalista de Cardiff que Burnham seria "l'últim primer ministre del Regne Unit", l'al·ludit va recollir el guant: no serà l'últim, va dir, sinó "el primer a reconfigurar-lo" perquè funcioni en tots els seus territoris, traient el poder de Londres cap a Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra. La descentralització, la seva bandera des de l'alcaldia del Gran Manchester, es presenta així també com a antídot contra l'independentisme.

Burnham trenca el tauler polític

El discurs ha generat sorpresa en la resta de l'espectre polític britànic per la profunditat dels seus plantejaments. El Partit Verd, que va viure un creixement espectacular durant l'impopular Govern de Starmer recolzat en el vot jove i en la defensa del reingrés a la UE, apareix com el principal perjudicat pel gir. Va arribar a marcar el 21% en alguns sondejos del març, va guanyar la seva primera elecció parcial a Westminster al febrer i va triplicar la seva militància; avui es mou entre el 9% i el 10%. El seu líder, Zack Polanski, va sostenir en una entrevista a Novara Media que Burnham no encapçalarà un Govern socialista i va assegurar que seguirà treballant "per empènyer-los [el laborisme] a l'esquerra". El primer gran test per als verds arriba el 8 d'octubre, quan Polanski disputa personalment l'escó que Starmer va deixar vacant a la circumscripció de Holborn i St Pancras, un feu laborista des del 1983.

Els conservadors van despatxar el discurs com un retrocés. El seu líder, Kemi Badenoch, va afirmar que Burnham va parlar "per al Partit Laborista, no per al país" i que vol tornar al Regne Unit "als anys setanta, una època de més control del Govern, més control dels sindicats i cap creixement".

Els sondejos de fa uns dies reflecteixen la fragilitat del rebot laborista: Survation situa el partit de Burnham en el 29% enfront del 23% de Reform, mentre YouGov col·locava la formació de Farage un punt per davant, 25% enfront de 24%. Els únics que semblen sentir-se còmodes davant l'aclaparador missatge de Burnham són els ultradretans de Reform UK, liderats per Nigel Farage, feliços de situar-se com a pol contrari al laborisme en un escenari centrífug i polaritzat. L'anunci sobre la UE li dóna, de fet, ales; el promotor de la campanya del Brexit recupera la bandera que el va portar al cim. El seu número dos, Richard Tice, va acusar Burnham d'intentar "colar-nos de nou a Brussel·les per la porta del darrere". El primer ministre tampoc va esquivar el xoc. Al justificar la reforma electoral, va advertir del risc d'obrir la porta de Downing Street a "un Govern divisiu amb menys del 30% dels vots", una descripció que encaixa amb el que avui marquen les enquestes. El sistema que va donar al laborisme gairebé dos terços de la cambra amb un terç dels vots és el mateix que podria entregar-la demà a Farage.