"Hem de lluitar per la igualtat, no per destrossar-nos entre nosaltres, ni als homes, sinó per repartir bé el poder"

Si busques una mà que t'ajudi la trobaràs al final de la teva mà. Això ho va aprendre Rosa Regàs (Barcelona, 1933) del Doctor Trens, només de tornar de l'exili a França quan va arribar a l'internat del barri barceloní d'Horta. Diu que d'allà en va sortir sense saber gaire res de la vida i que quan es va casar amb 19 anys, seguia igual. Filla de pares 'rojos' i separats, mussa de la Gauche Divine, contrincant d'escacs de Marcel Duchamp i defensora de la justícia social, Regàs sense pretendre-ho ha obert camí per a moltes dones.

La seva extensa bibliografia n'és només una prova. Rosa Regàs va ser la primera en estudiar una carrera a la Universitat de Barcelona en l'època franquista, una de les primeres a fer la seva empresa i d'anar sola pel món. Quan va morir Franco es va empescar La Gaya Ciencia, una editorial que va trobar un dels seus èxits en la col·lecció Biblioteca de Divulgación Política i que l'any 1976 s'atrevia a publicar Qué es el Feminismo, títol signat per Magda Oranich.

Fa anys que viu a Llofriu (Baix Empordà), a la casa que sempre va somniar tenir i que és l'epicentre de la gran família que ha format. Amb gairebé noranta anys es prodiga poc, i no perquè ella vulgui, sinó perquè segons ella "no em busquen". Però aquest 8 de març sí la van buscar. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau la va convidar a la presentació de 'Barcelona. Ciutat de Dones', un mapa simbòlic del metro de Barcelona amb el que es ret homenatge a algunes de les dones que formen part de la història passada i actual de la ciutat. Entre aquesta constel·lació femenina hi ha la cuinera Carme Ruscalleda; la il·lustradora Roser Capdevila, la fotògrafa Pilar Aymerich, l'activista cultural Remei Sipi o l'activista veïnal, Custòdia Moreno, i l'escriptora Rosa Regàs.

Què li sembla això del 'Barcelona. Ciutat de dones'?

Això és una cosa molt bonica que ja es fa a Nova York i a Londres, una mena de mapa teòric que com si s'hagués comptat amb les dones. I em van demanar si els faria res que posessin el meu nom a una parada de metro i els vaig dir que em sentia realment molt orgullosa. Estic encantada, perquè a Barcelona no hi tinc res, però a d'altres ciutats espanyoles sí que m'han dedicat carrers. Em sembla una iniciativa molt bonica, una manera d'homenatjar a les dones que han tingut una funció pública. Molts dies de la dona he estat fora, però sempre he procurat anar fent i donar facilitats a les dones en la mesura de les meves possibilitats.

L'any 1976 va encarregar a Magda Oranich 'Qué es el feminismo', com vas descobrir vostè el feminisme?

El feminisme el vaig descobrir quan tenia 19 anys, feia dos anys que havia sortit de l'internat i feia un any que m'havia casat. Per tant, no sabia res. Si m'haguessis preguntat per la història de les religions t'ho hauria pogut dir tot, però de feminisme no en sabia res. I vaig anar a una reunió que van organitzar unes conegudes, i en general vaig trobar que eren un grup de dones molt emprenyades amb els homes. Des de la meva ignorància absoluta allò em semblava més una reivindicació de tenir una post de planxar nova, que res més.

Eren persones que els havia fallat el tros de vida viscut amb homes. Parlaven de què ho havien de fer tot elles, que els marits no les cuidaven... i a partir d'allà vaig començar a pensar sobre el tema. Per mi el feminisme, des del meu punt de vista particular, era assabentar-se de què passa, què busco, què vull, i llavors, veure què hi ha al meu voltant: homes, homes, homes... I jo no volia lluitar amb els homes, perquè poden ser els meus pares, els meus fills... però sí s'ha de buscar com compartir el poder. Sempre he cregut que el pitjor que li passa a la nostra nació és que està governada per uns senyors que només estan interessats pel poder, i això passa a tot arreu, inclosa la família. En una família, teòricament, l'home lluita per mantenir el seu poder. I amb aquesta visió he anat vivint. I sempre he pensat que el que jo veia com fer el que em dona la gana, és la base del meu feminisme, però per fer el que et dona la gana, has de saber què vols, i entendre què tens al voltant i com ho pots fer i també ser conscient de qui no et deixa fer-ho.

Així doncs, el seu feminisme rau en la llibertat individual?

"Hem de lluitar per la igualtat, no per destrossar-nos entre nosaltres, ni per destrossar als homes sinó per repartir bé el poder"

Jo vaig començar per la llibertat individual, després vaig passar a la col·lectiva, perquè em vaig quedar horroritzada de la quantitat de coses que veia i veig. I vaig començar a lluitar. I m'emocionen molt les manifestacions de Madrid, i les que també s'organitzen aquí. Ara, la divisió entre el sector feminista és terrible. És com això que m'ha arribat ara de què ens hem de posar en contra de les gallines i els ous fecundats, és una ximpleria, però ningú ho ha dit públicament. No pot ser que parlin seriosament. Ens hauríem de preocupar d'altres coses. I que es barallin m'horroritza. Ara ja sóc gran i no puc sortir al carrer, però moltes vegades sortiria a fer discursos. Hem de lluitar per la igualtat, no per destrossar-nos entre nosaltres, ni per destrossar als homes sinó per repartir bé el poder.

Veu lluny la igualtat?

Sí, la veig molt lluny encara. L'únic que importa en aquest món és l'economia i el poder, i això ho tenen ells. El capitalisme ha arribat a un punt que ningú es pensava que arribaria. Té com a membres a tota la societat, molts de nosaltres lluitem pel feminisme i en contra del capitalisme, però fem el que ells volen, i tenim les coses als bancs, i paguem els impostos de la manera que ens diuen. A ningú se li ha acudit dir: trèiem el necessari per aguantar sis mesos i aturem el sistema. I no ho fem perquè som membres d'aquest capitalisme brutal tot i que ens fa il·lusió pensar que estem en contra. La igualtat està lluny, és el camí d'Ítaca, treballem per aconseguir-ho. Hem de pensar, saber on ets, en contra de qui estàs, saber per a qui treballes, i més important que guanyar, és el camí. I la meva manera de lluitar està basada en tot això.

Vostè que ha estat en posicions de poder veu diferències entre la manera de gestionar el poder d'homes i dones?

"A mi les dones m'han ensenyat moltes coses, els homes no tantes"

La manera de les dones és més fiable, també deu haver-hi estafadores, però és més fiable. Les dones estan més ben preparades i comparteixen la preparació que tenen, i això és molt important. A mi les dones m'han ensenyat moltes coses, els homes no tantes. La ministra de cultura de l'època que jo vaig ser directora de la Biblioteca Nacional, María Teresa Fernández de la Vega, quan et deia una cosa, te la deia i te l'explicava, i per tant tu sabies per on anaves, els homes no necessiten donar explicacions…

Comparteix les consignes d'aquest 8M?

Tot és important, però també s'haurien d'obrir les portes al passat. Moltes de les dones que treballen pel feminisme no saben com era la vida de les dones als anys 40 i 50, i ho haurien de saber perquè és la seva història. Ja sé que les coses ara estan malament, però als 40 i 50 era una brutalitat. M'agraden molt les reivindicacions actuals, però tant des del punt de vista feminista, com de la història, com de la lluita a favor de la igualtat crec que el més important és el coneixement del passat, n'estic absolutament convençuda. Veure una mare aguantant els dolços, a darrere del seu marit, a la sala de visites de l'internat on vivia m'ha ensenyat més que moltes conferències a les que he anat. El coneixement és una de les coses més importants.

Ha estat la primera en moltes coses, n'ha estat conscient?

"Quan em vaig revoltar contra tot, i vaig començar a fer el que em donava la gana, ho vaig fer perquè creia que tenia dret a fer-ho"

No, perquè jo no havia viscut la vida, ni la professional de les dones que hi havia en aquell moment, ni havia viscut la vida domèstica, ni la personal, i quan em vaig revoltar contra tot, i vaig començar a fer el que em donava la gana, ho vaig fer perquè creia que tenia dret a fer-ho. Vaig haver de deixar de fer gimnàstica, recordo que quan em vaig matricular a la universitat estava morta de por, però estava segura que no havia fet res mal fet. I quan li vaig dir al meu marit que jo no aniria més a missa els diumenges, però que li vestiria els nens perquè ells hi anessin, estava segura que tenia dret a fer-ho. Et parlo de quan no estava permès tenir el que tenien els homes, però jo vaig pensar que tenia dret a tenir-ho, i sí que me les vaig carregar, però tampoc tant. Jo seguia el meu camí, el que passa és que és molt difícil, perquè no tens ni referents ni on recolzar-te, però tu has de tirar endavant. Que perds, mala sort.

L'únic que em va aturar és que jo tenia cinc fills petits i és clar, si tu marxaves i deixaves els fills, segons la llei franquista perdies els fills i vaig tenir la immensa sort que quan vaig parlar amb el meu marit que no podia marxar perquè em cauria "el abandono del hogar", em va dir quedat. I vaig tenir sort, però aguantar trenta anys amb un tio del que estàs separada no és fàcil, però anava guanyant coses de dins meu, anava entenent coses.

Una de les seves maneres de lluitar ha estat escampar coneixement. Abans citava el llibre 'Qué es el feminismo', però també va editar un llibre sobre els anticonceptius que va encarregar a Santiago Dexeus i Margarita Rivière.

Els anticonceptius són la llibertat, s'havia de fer. Jo anava fent coses que em semblava important explicar com el Qué es la derecha, Qué es el anarquismo, eren coses de les que no en sabíem res. Quan hi va haver aquesta maleïda Transició, que jo l'odio, estàvem a una taula amb l'Oriol Bohigas i en Santiago Dexeus, i parlaven de què farien i a què es presentarien, i jo pensava, perquè no ens donem un parell d'anys per preparar-nos? Hem tingut governs que algun dels seus membres no tenia ni el batxillerat… Sents parlar a la gent que mana i sovint et quedes de pedra.

Si ara fos a una reunió amb dones molt joves que els hi diria?

"A les dones joves els hi diria que totes les coses comencen a l'interior d'una mateixa"

Els hi diria que totes les coses comencen a l'interior d'una mateixa. Si no t'escoltes el teu interior i ho transformes aniràs molt més a poc a poc. No dic que no avancis, però... tot comença a dintre teu. I no hem de tenir por a trencar amb les models més tradicionals que encara pesen molt. I no hem d'oblidar el tema de la llibertat econòmica que és fonamental. La llibertat econòmica és la llibertat de poder. S'arriba a poder a base d'economia, no s'hi arriba a base de coneixement, lamentablement... I les dones no poden perquè no han tingut la facilitat de guanyar-se la vida com ho fa un tio, ho tenim difícil, però es pot lluitar, s'ha de lluitar, és el camí d'Ítaca! La defensa de la dona s'ha de fer amb tot el que tens a mà. Però per fer aquesta defensa, que és una guerra, no cal fer víctimes, i per tant has de pensar des del començament com pots fer coses que no perjudiquin les dones més vulnerables. Perquè algunes han sortit a denunciar la seva situació sabent que tenien la mort al darrere. Crec que es pot millorar la lluita, i es pot avançar amb el coneixement d'un mateix i de la societat. Però lluitar a batzegades i sense planificar bé no millora res.

Recorda quan va començar a formar-se la consciència política?

Escoltant una conferència de Manolo Vázquez Montalbán a la universitat parlant de què van fer els americans al Congo. Allà vaig veure que les injustícies no les feia només Franco i decideixo posar-me a favor del que jo creia que era de debò. El procés va ser llarg perquè jo vivia a un altre món, un món diferent del que hi havia al meu voltant, diferent d'en Jordi Pujol... I de mica en mica vaig anar entenent que el que jo estava descobrint, era una vida diferent de la meva, però que és la que he acabat vivint. Vivim en un món que és una merda, i qui no vegi que aquest món és una merda feta i mantinguda i pagada per nosaltres, no sap on viu. De vegades em diuen que no es pot ser tan dràstica, però jo penso que sí. Hi ha dues coses que no puc evitar, una és sentir parlar de Franco i que no m'agafi una irritació i una vergonya impressionant, que moltes vegades l'arreglo marxant; i l'altra és sentir parlar de la República i de la Guerra Civil i no plorar. No puc. Em va marcar la vida, però quan m'estava passant no ho sabia. Als vint i molt pocs anys ja tenia tres fills…

Fa anys que a Barcelona la veiem poc, què li passa amb Barcelona?

"La meva Catalunya és la perseguida, com les banderes, només m'agraden les perseguides"

No he trencat amb Barcelona, però sí que la veig diferent. Però és clar ha passat el temps, he viscut fora, i he entès coses de Catalunya que no havia entès. Viure fora em va ajudar molt, però no tinc mania a Barcelona. Tinc mania a una Barcelona que si la miro des del que m'agrada em resulta desconeguda, la Barcelona del debat intel·lectual no la veig, i com és la meva… La meva Catalunya és la perseguida, com les banderes, només m'agraden les perseguides.

En català ha escrit molt poc malgrat que és la seva llengua materna…

La meva llengua materna és el català, l'espanyol i el francès. Les tres. Jo vaig aprendre a escriure en català, les meves primeres paraules van ser en català i el primer que vaig aprendre a llegir sobre un paper d'estrassa va ser en francès. Cada persona té la seva història, i jo tinc la meva. I la meva és que jo sóc una apassionada del català i de la societat catalana de l'any 29 a l'any 39, aviat farà 100 anys però no crec que se'n parli gaire d'això. Només cal veure el que ha costat al MNAC muntar l'exposició d'en Feliu Elias. Per tot això no accepto això de pertànyer a una altra cultura, o es recupera aquella o res. Per mi el que han construït després és una altra història i no és la meva.