Entrevista a Astrid Solé Jordà"El grup autònom [conegut com a OLLA] volia canviar la societat per fer-la millor i més feliç"

El 1972, en la darrera etapa del franquisme i en un context d'agitació social i política influenciat pel Maig del 68 francès, diversos joves rebels van aplegar-se a Barcelona en un grup d'acció autònom que volia combatre la dictadura, però també el capital i que aspirava a canviar el món i construir una societat diferent, millor i més justa. Diverses desenes de persones acabarien participant al grup, que mai va utilitzar un nom, encara que se l'ha conegut com a OLLA (Organització de Lluita Armada), tal com el va anomenar erròniament la policia i la premsa de l'època. 

La seva història s'allargaria fins el 1988 i experimentaria diverses evolucions. En tots aquests anys van protagonitzar un bon grapat d'accions, van entrar en contacte amb múltiples grups que també aspiraven a derrocar el sistema, van acumular armes, explosius, diners i, fins i tot, pisos, i van veure's colpejats per una repressió que els va comportar detencions, la presó i l'exili, bàsicament a França.

Ignorats per la història oficial i pels múltiples relats que s'han fet del final del franquisme i la Transició, la periodista i documentalista Astrid Solé Jordà (Barcelona, 1979) hi ha posat remei amb Segon homenatge a Catalunya. Un combat de l'autonomia obrera (Descontrol Editorial), un ampli volum que dissecciona el grup a través del relat dels seus protagonistes.

Tot i que no tenien nom, el grup autònom protagonista del llibre ha passat a la història conegut com a OLLA, organització de lluita armada, com el va anomenar la policia i la premsa de l'època. Però com sorgeix i qui eren els seus membres?

Ells sempre m'han deixat molt clar que es volen definir com un grup autònom de recolzament de la lluita obrera i a partir d'aquí tot el que feien era per ajudar-la. Eren joves rebels amb idees molt clares sobre el capital, el poder i la lluita de classes i coneixien els problemes que tenien els obrers perquè ells també ho eren, eren els seus veïns i els seus companys, i feien el que necessitessin els obrers i la societat. Per exemple, si estaven en contra que construeixin una fàbrica que contamina molt, doncs feien una acció contra allò.

Apareixen en el tardofranquisme, un moment d'agitació amb moltes vagues obreres, la lluita contra la dictadura... En què s'inspiren?

Es consideren hereus de la revolució social del 1936, el que volien era transformar la societat. És veritat que neixen durant el franquisme, però van continuar lluitant en democràcia, perquè el que volien era canviar la societat, fer-la millor i més feliç. En aquest sentit, el franquisme els va influir moltíssim, però beuen del Maig del 68 i la idea de transformar la societat i viure en un lloc millor. Van continuar lluitant fins el 1988, perquè la democràcia va arribar, però consideraven que tampoc era el món en què ells volien viure. 

Els van influir el 1936, la lluita dels maquis, el Maig del 68 i els Tupamaros

Els va influir el 1936, la lluita dels maquis, la lluita del Maig del 68 i també els Tupamaros, que era una guerrilla urbana d'Uruguai. No volien viure a la muntanya, sinó que volien fer-ho a la ciutat, que és on treballaven i on hi havia els problemes reals. Feien accions clandestines, però no vivien clandestinament, treballaven i feien la seva vida normal i tenien la família, els amics i el que sigui. Feien accions clandestines i després tornaven a la normalitat, que era una cosa molt novedosa a l'època. Volien canviar la societat des de dins.

Era un grup molt diferent a d'altres que hi havia a l'època, com el MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament), o els partits de l'oposició antifranquista, fos el PSUC o qualsevol altre. Quines particularitats tenia?

En això van innovar moltíssim. Els grups tradicionals de l'època, com el PSUC o d'altres, eren partits polítics i tenien una jerarquia, uns dogmes i sempre hi havia algun líder que marcava les línies. I ells van voler trencar amb això, volien crear una cosa nova i van crear aquesta forma de funcionar a través dels rogles, que eren grups de tres persones que eren autogestionats i independents. És a dir, tots compartien la línia general del grup, però cada grup podia accedir a armament i explosius i si volia podia fer una acció. No els interessaven el protagonisme ni els egos, i tot el que era jerarquia i dogmes ho rebutjaven frontalment. A més, si prenien una decisió i al cap d'uns dies algú deia de tornar-ne a parlar perquè no hi estava d'acord ho feien, cosa que als partits era impossible. No eren un partit i mai ho van voler ser.

Rebutjaven frontalment tot el que era jerarquia i dogmes

De fet, expliques que no tenien una ideologia del tot definida, perquè es definien molt a la contra, de dir que no eren, no tant que eren.

Exacte. Estaven en contra de tot el que hi havia establert, en contra del que era tradicional, volien alguna cosa nova, inventar-ho i que funcionés.

En algun moment de l'obra, un dels antics membres planteja que un dels errors del grup va ser que l'acció passava per davant de la teoria política. Això va ser un dels problemes que van tenir?

No crec que fos un problema, el tema és que les coses es van desenvolupar molt ràpid perquè de seguida es van trobar amb la detenció de Salvador Puig Antich. Inicialment van tenir una mena de congrés en què es plantejaven si eren independentistes, situacionistes,..., i van dir que primer volien canviar la societat, que tothom fos igualitari i que després ja decidirien si volien ser una cosa o una altra. Dins el grup hi havia diferents tendències, alguns havien passat per partits polítics, però és veritat que al principi van decidir posar-s'hi i fer-ho a totes i amb el cas del Salvador Puig Antich van pujar exponencialment i van tenir tanta infraestructura i tanta capacitat que quan el van assassinar van plantejar de tornar una mica enrere. Però amb la part teòrica defensaven anar primer a la praxi i, a més a més, deien que ja hi havia molt gent que teoritzava bé i, per tant, es tractava de diversificar i fer altres coses per atacar [el sistema].

La detenció i l'assassinat de Puig Antich marca un punt d'inflexió al grup, amb la creació del comitè de solidaritat?

Totalment. La detenció dels MIL i les penes que li van imposar al Salvador va fer que molta més gent decidís involucrar-se en la lluita radical i en el cas d'ells s'hi van posar a totes i van intentar salvar-lo amb totes les eines que van tenir. Feien molts viatges per Europa, passant per on fos, gairebé sense dormir, picant moltes portes, entregant el Dossier MIL a tothom, intentant explicar el cas... No era fàcil, era un esforç enorme per intentar salvar-ho i no aconseguir-ho els va colpir brutalment.

Que sempre hagin fugit del protagonisme és una de les raons que explica que encara avui el grup autònom sigui tan poc conegut?

És cert que quan parlo amb gent que no era del grup, però que eren afins em deien que sí, que sabien qui eren els de l'OLLA [com se'ls va conèixer] i en l'època sí que sabien que tenien pisos i explosius, perquè era el grup que en aquell moment tenia més capacitat a Catalunya de fer accions i segur que dins aquest món eren molts coneguts. Però és veritat que fins ara ells no n'han volgut parlar, perquè tant els feia, no es van donar importància i ho van fer perquè creien que s'havia de fer.

En un moment van ser el grup a Catalunya que tenia més capacitat de fer accions

De fet, encara que evidencies la participació en el llibre del Felip Solé Sabaté, àlies Genet, tots els protagonistes hi apareixen amb els seus noms de guerra, no amb les identitats reals.

Sí, perquè el llibre he intentat situar-lo molt a l'època, no descontextualitzar el que va passar. És a dir, tot el que van fer va ser en aquell context històric i polític i en aquell moment es parlaven amb els noms de guerra. De fet, encara avui quan es troben entre ells sovint es parlen amb els noms de guerra. Sí que és veritat que en algun moment explico que són gent real, que assumeixen el que van fer.

El suport concret a les lluites obreres com s'articulava?

Per exemple, a la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs, quan [agents de la policia] van matar un obrer ells van fer una acció i van posar-hi explosius. Al final la idea era si ens estan explotant fem alguna acció que repercuteixi i provoqui pèrdues a la fàbrica. També van ajudar vagues i feien accions de solidaritat, en el sentit de donar diners a grups que els necessitaven perquè volien tenir una impremta, fer un hort ecològic, el que sigui.

Una part molt important de les accions que descrius al llibre tenen a veure amb l'obtenció de diners, primer a través de les "expropiacions" a bancs i després amb els travel xecs. Què eren exactament? I a què respon el canvi?

Eren xecs de viatge i, per exemple, si volies viatjar a qualsevol país europeu, en comptes de canviar divisa portaves aquests xecs que podies canviar per moneda un cop estaves al destí. Van optar per aquest mètode perquè no és el mateix anar amb una pistola a un banc i atracar-lo que anar amb un xec, un paper, a un banc i canviar-lo i que et donin els diners, sense riscos físics i, sobretot, exposant-te a una pena molt inferior si t'atrapaven. Se'ls va obrir un món quan els van descobrir, ho van fer a gran escala i van aconseguir grans quantitats de diners. En aquella època era molt més lent el traspàs i control de dades per part dels bancs i quan descobrien que el xec estava falsificat ja s'havien cobrat els diners i les persones estaven fora.

Tot i que han passat a la història com a Organització de Lluita Armada, en l'obra deixen ben clar que no en feien, sinó que practicaven l'agitació armada. Quina era la diferència?

L'agitació armada per a ells era utilitzar les armes com a mètode d'intimidació i defensa

L'agitació armada per a ells era utilitzar les armes com a mètode d'intimidació i defensa, és a dir, que no anaven amb la intenció de fer-les servir. Quan feien una expropiació, utilitzaven cotxes, armes, una maleta per posar els diners i l'arma era una eina més per fer l'acció. En canvi la lluita armada és el que feien grups que coneixem perfectament, com ETA, i moltes organitzacions a Europa que funcionen així.

Amb algunes de les quals hi tenen contacte, com la RAF alemanya, no?

Sí, i amb ETA també hi parlaven. També ho feien amb comunistes o la CNT. Contactes i interacció en tenien tota la que vulguis. Mai es van negar a cooperar amb algú perquè la lluita és la lluita i quants més lluitem més ràpid anirem i acabarem amb el sistema. Però hi havia límits que no volien passar i un era el terrorisme. Quan van assassinar el Salvador Puig Antich tenien molta ràbia a dins, però van decidir no passar aquesta frontera.

Hi havia límits que no volien passar i un era el terrorisme

Suposo que això comporta que finalment no fessin algunes accions previstes, pel possible risc que hi hagués alguna mort accidental?

Clar, s'ho pensaven molt i al final sempre hi havia algú que deia "esperem". Per exemple, si volien posar explosius a un lloc que estava al costat de la platja, algú deia que per allà hi passa molta gent que no podrien controlar, gent que hi dorm i realment pot passar un accident. Era una línia vermella que tenien molt present.

Tot i les seves precaucions i mesures de seguretat, la repressió també els colpeja i pateixen detencions, judicis, empresonaments, exili,... Què els comportarà?

Tenien molt clar que quan els agafessin o estiguessin buscats haurien de marxar. Quan se'n van a l'exili no sabien fins a quin punt els que havien estat detinguts havien cantat i això els perjudicava o no i per això era molt important el contacte que tenien amb els advocats, perquè els podien proporcionar allò que havien declarat i saber si havien dit noms reals o què. En tot cas, es pensaven que marxaven a l'exili per poc temps i que podrien tornar aviat i alguns ho van fer, però els van agafar i d'altres van decidir exiliar-se, quan l'exili mai és fàcil i s'hi van passar anys. Els inicis realment són durs i van arribar a passar gana, perquè en no tenir papers no podien treballar i a Perpinyà patien un ambient molt hostil per part dels policies. L'exili va ser dur, però també controlaven molts passos per la frontera.

L'exili va ser dur, van arribar a passar gana i patien un ambient molt hostil per part dels policies

Amb el final de la dictadura franquista no acaba la seva lluita, però sí que hi ha un canvi clar perquè el context òbviament no és el mateix. Cap a on evolucionen?

Hi ha dos nuclis, un a Barcelona i a Moià i un altre a França, que es mou sobretot per Perpinyà, Tolosa i París. A Catalunya segueixen fent expropiacions de tant en tant, però centren els esforços sobretot a la casa que tenien a Moià, que serà un epicentre d'una lluita més underground i cultural, per la qual passen artistes com Pau Riba, Ocaña, Nazario, la Fura dels Baus,... Hi havia tot aquell ambient de canviar el món i de fer-ho diferent. Participen a les Jornades Llibertàries [que es van fer al Parc Güell de Barcelona el juliol del 1977] i destaquen que no hi venia la policia, quan anys abans hauria estat impossible, i sentien que realment les coses es podien canviar, es vivia un moment de descoberta, d'intercanvi d'idees, de llibertat... al final era barrejar tot de disciplines que poguessin ajudar a canviar el món i fer-lo diferent. I aquí hi van invertir molts anys, fins que el 1984 va tancar la casa de Moià, i després van continuar amb la lluita cultural a Barcelona. Encara que de mica en mica la cultura es va oficialitzant. 

[A finals dels 70] sentien que realment les coses es podien canviar, es vivia un moment de descoberta, d'intercanvi d'idees, de llibertat..."

I a França es van centrar sobretot en la lluita ecològica, antinuclear i en ajuntar-se amb grups diferents, com els naxalistes, i fer campanyes contra el turisme. Per exemple, el 1982 van intentar acabar amb el reactor nuclear súper Phoenix, que potser és molt espectacular intentar tirar uns míssils contra una central nuclear, però sempre em diuen que no estaven sols, sinó que hi havia molts grups antinuclears organitzats a França.

El 1988 s'autodissol el grup. Què els porta a fer-ho?

A Europa ja s'estava pensant que s'havia de lluitar d'una altra manera, ja no fer-ho a través dels grups autònoms. Aquí mateix ja hi havia molts grups legals que funcionaven, com les entitats veïnals, ecològiques o feministes que ja començaven a tenir molta gent. Així que van decidir que s'havia de lluitar d'una altra forma i el grup es va dissoldre i ells com a persones van fer el que volien. Però sempre dic que mai van ser vençuts i han continuat la lluita, cadascú a la seva forma. El llibre, en certa manera, és com el seu últim cop, perquè és explicar la seva història i que es difongui, i això també és lluitar contra el sistema i explicar una alternativa.

A l'epíleg cites una de les frases de George Orwell, que diu que "hi ha ocasions en què val més lluitar i ser vençut que no pas no lluitar". Quin és el vincle amb Orwell i el seu 'Homenatge a Catalunya'?

Ells sempre em deien que la seva història és molt orwelliana. Quan vaig rellegir-me l'Homenatge a Catalunya vaig dir que hi havia moltes frases que va dir ell que es podien traspuar als anys 70 i el que havien fet ells. Explicar-ho a Orwell com a recurs narratiu em servia com per tancar el cercle i per tenir un fil conductor que m'ajudés a ordenar la informació i a fer circular el llibre. També hi ha el fet que ells es consideren hereus d'aquella revolució de l'estiu del 36 i Orwell va fer un homenatge a tots aquells que van intentar fer la revolució social en aquell moment. Jo he fet un homenatge a ells que ho van intentar els anys 70 i 80. I explicar-ho a través dels protagonistes, perquè sempre els han criminalitzat amb els informes judicials i a través de la premsa i al final és que parlin ells directament.

Quin llegat creus que han deixat?

Em repetien molt que la revolució s'ha de fer des de l'alegria i creure que ho aconseguiràs

Defensaven uns valors i uns sentiments que són universals, com la llibertat o la fraternitat, i que pot entendre tothom. També la solidaritat, això d'ajudar-se i tenir mil contactes, que tant de bo existís avui en dia, o la sensació que ho podem fer, que ho podem aconseguir. Em repetien molt que la revolució s'ha de fer des de l'alegria i creure que ho aconseguiràs, perquè sinó ja no haguessin començat. Pensaven que canviarien el món, sabent el que hi havia si els agafaven, que comportaria presó i patiment. Al final és anar a totes i tenir el convenciment que ho aconseguiràs. Aquest anar tot junts a una i creure que ho aconseguirem tant de bo ho tinguéssim. Lluitaven per un món millor, per ser lliures, ser feliços i estar tots contents. Com que eren anònims no han inspirat ningú, perquè no els interessava, però amb el llibre he intentat que es reconegui el que van fer, és la idea que aquests valors són universals i perfectament vàlids avui en dia i que la lluita és totalment necessària.