La vaga feminista de 2018, precedent de la mobilització general per l'habitatge

La vaga general convocada per al proper 11 de novembre en defensa del dret a l'habitatge té un precedent relativament recent que amb prou feines ha ocupat espai aquests dies. El 8 de març de 2018 milions de dones van participar en una vaga general feminista desbordant que va situar al centre de la protesta raons fins llavors impensables per paralitzar un país. Aquella convocatòria, impulsada des dels moviments feministes i secundada de diferents maneres per les organitzacions sindicals, va ampliar el significat convencional d'una vaga general.

Vuit anys després, la crisi d'accés a l'habitatge ha tornat a posar sobre la taula una discussió semblant. La mobilització de l'11 de novembre, promoguda inicialment des dels sindicats de llogateres i els moviments pel dret a l'habitatge, ha acabat incorporant a organitzacions sindicals de diferents tradicions, entre elles CCOO, UGT i CGT. S'ha convocat després de setmanes de protestes i acampades a les principals ciutats del país. El desnonament i posterior mort de Maricarmen han estat les gotes que han acabat per fer vessar el got de la indignació social.

El treball de les organitzacions de base

Les circumstàncies que envolten ambdues convocatòries, la d'aquell 8-M i aquest 11-N, són diferents i, tanmateix, és innegable que tenen trets en comú. Tant el 2018 com ara, la iniciativa de convocar una vaga general va ser el resultat d'anys de treball, militància i activisme, d'organització al marge de les estructures sindicals i partidistes tradicionals. I en els dos casos es va plantejar la necessitat de reconèixer que les condicions de vida de les treballadores no poden explicar-se només a partir del que succeeix dins de les empreses.

"Les dues vagues estan qüestionant el sistema econòmic. No estan basades només en un conflicte laboral", explica Ruth Caravantes Vidriales, portaveu de la Comissió 8-M de Madrid. Si el 2018 el feminisme va posar el focus en els treballs invisibilitzats que sostenen la societat sense rebre reconeixement ni drets equivalents als de l'ocupació remunerada, la mobilització per l'habitatge discuteix ara la consideració d'un bé imprescindible per a la vida com una mercaderia sotmesa a les dinàmiques del mercat.

La secretària general de la CGT de Catalunya, Montserrat Sánchez, recorda que la vaga feminista va ser el resultat d'un procés prolongat de discussió i organització en barris, pobles i col·lectives de dones, des dels quals es va traslladar als sindicats la necessitat de convocar una protesta de major abast. A Catalunya, experiències com la Vaga de Totes havien contribuït a obrir aquest debat anys abans de 2018.

Sánchez subratlla la importància que van tenir les dones amb una doble militància, feminista i sindical, que van traslladar les reivindicacions dels seus col·lectius a les seves pròpies organitzacions laborals. Van ser elles les qui van aconseguir incorporar el sindicalisme les demandes feministes . En la convocatòria prevista per a novembre, considera la dirigent de CGT, s'està produint un moviment comparable, aquesta vegada protagonitzat per les organitzacions d'habitatge.

Del problema individual al conflicte col·lectiu

El feminisme, indica Ruth Caravantes, portava dècades qüestionant que les dificultats per conciliar, la sobrecàrrega de cures o la discriminació laboral fossin problemes individuals de les dones. La vaga de 2018 va contribuir a reunir aquestes experiències i visibilitzar-les com una desigualtat estructural. També, al seu judici, alguna cosa semblant està succeint amb l'habitatge. "Hi ha moltíssima potència política a convertir això en problemes col·lectius", sosté la portaveu feminista.

La Comisión 8M va plantejar el 2018 una vaga que comprenia quatre grans àmbits: el treball, les cures, el consum i l'educació. La intenció era fer visible tant l'aportació econòmica i social de les dones com la distribució desigual de les responsabilitats que requeien sobre elles. La incorporació de les cures va ser pionera. Algú s'ha de fer càrrec de nens i nenes, o acompanyar les persones dependents. Plantejar una vaga de cures obligava a preguntar-se qui assumia aquestes responsabilitats durant la jornada de protesta i per què el seu repartiment sol estar fora de bona part de les discussions sindicals.

Montserrat Sánchez recorda que la CGT va registrar una convocatòria dirigida al conjunt de la classe treballadora, tot i que va defensar que fossin les dones qui protagonitzessin l'aturada i que els homes assumissin les tasques domèstiques i assistencials necessàries per fer-ho possible. També es va proposar que ells ocupessin preferentment els serveis mínims en els sectors imprescindibles.

Qui i com es participa en les vagues

L'experiència de 2018, per tant, també va obrir un debat sobre les formes de participar en una vaga i sobre els criteris utilitzats per mesurar el seu seguiment. Ruth Caravantes recorda que la suspensió del treball remunerat no podia ser l'únic indicador d'una mobilització que també pretenia visibilitzar activitats alienes a les relacions laborals convencionals."En la vaga feminista ho dèiem molt, és molt difícil mesurar quants llits han quedat sense fer avui. Però aquests llits s'han quedat sense fer", explica. La reflexió també es pot traslladar a l'11 de novembre, quan hi haurà persones que, per la seva situació administrativa, laboral o familiar, no puguin secundar una aturada tradicional, encara que participin en l'organització veïnal, en els sindicats de llogateres o en les mobilitzacions contra els desnonaments.

En paral·lel, la preparació del 8-M va fer possible que moltes treballadores adquirissin protagonisme dins d'organitzacions històricament masculinitzades. Montserrat Sánchez descriu com en alguns centres de treball dones que amb prou feines mantenien relació entre si van començar a coordinar-se i establir xarxes que, segons explica, continuen funcionant anys després.

Des de CCOO, la seva secretària confederal de Dones, Igualtat i Condicions de Treball, Carolina Vidal López, recorda que l'organització va celebrar més de 60 assemblees de delegades i delegats en totes les comunitats autònomes, més de 3.000 reunions en empreses i administracions i va recaptar més de 20.000 pronunciaments de comitès d'empresa i seccions sindicals.

CCOO va optar llavors per convocar aturades parcials de dues hores, mentre altres organitzacions van donar suport a una vaga de 24 hores. Les diferències reflectien diferents estratègies sindicals dins d'una mobilització que tampoc va ser homogènia en els seus plantejaments feministes.

Per a Vidal, l'element que connecta aquella experiència amb l'actual és també la relació entre les condicions d'ocupació i altres aspectes de l'organització social. El manifest dels dos grans sindicats per a l'11 de novembre expressa aquesta connexió de manera explícita. Sota les reivindicacions de salaris, habitatge i preus, CCOO i UGT criden a mobilitzar-se contra l'encariment dels béns essencials i per unes retribucions que permetin accedir a un allotjament digne.

Vidal explica que CCOO treballa al costat dels moviments socials i, particularment, amb els sindicats d'habitatge, amb els quals assegura mantenir una relació des de fa anys. La dirigent destaca, a més, la voluntat d'aprofitar les xarxes feministes i els vincles amb col·lectius LGTBIQ +, les condicions d'accés a un habitatge poden estar travessades per formes específiques de desigualtat i discriminació.

Comparar l'11N amb el 8-M de 2018 permet apreciar tant la continuïtat d'aquestes aliances com els seus límits. La incorporació de reivindicacions socials a una vaga general no garanteix, per si mateixa, que totes les persones afectades trobin el mateix espai per intervenir en la seva organització.

Vagues generals de tots i totes

La pròpia reconstrucció dels antecedents de la vaga general que es ve fent constitueix, per Ruth Caravantes, un motiu de preocupació. La portaveu de la Comisión 8M qüestiona que alguns relats sobre les vagues generals a Espanya ometin les convocatòries feministes de 2018 i 2019, malgrat el seu abast."És un error explicar les vagues només des del que convoquen els grans sindicats", sosté. Aquesta omissió, valora l'activista, té a veure, en part, amb una concepció de la vaga que continua privilegiant la interrupció de la producció i que "invisibilitza" les demandes feministes.

És precisament en aquest punt on Montserrat Sánchez planteja una de les seves principals autocrítiques respecte a l'enfocament amb el qual, almenys en aquesta fase inicial, s'ha concebut la vaga de l'11 de novembre. Segons la seva opinió, tot i l'amplitud social del problema de l'habitatge, la preparació de la convocatòria encara no ha incorporat prou la perspectiva interseccional.

En aquest sentit, esmenta a les dones migrants afectades per les restriccions de la legislació d'estrangeria, als qui treballen sense contracte o troben dificultats per accedir a un de lloguer, i a aquelles que han hagut d'abandonar l'ocupació remunerada per assumir responsabilitats familiars. També assenyala la situació de les víctimes de violència masclista que no poden abandonar la convivència amb els seus agressors per mancar d'una alternativa habitacional. Qüestions, totes elles, d'especial rellevància, quan el que s'està reivindicant, entre altres coses, és el caràcter transversal d'una causa com la crisi habitacional. Es confirma que el fet que una necessitat sigui àmpliament compartida no significa que totes les persones l'experimentin de la mateixa manera, ni que disposin dels mateixos recursos per defensar els seus drets.

El llegat de la vaga feminista de 2018 té molt a veure amb tots aquests processos organitzatius menys visibles, però no per això menys importants. Un dels principals desafiaments de la vaga de l'11 de novembre serà la capacitat de les organitzacions sindicals i els moviments pel dret a l'habitatge per articular una resposta comuna que, lluny de desdibuixar les diferents realitats que conflueixen en el conflicte, sigui capaç d'integrar-les en una reivindicació compartida i solidària.

En el seu moment, la vaga feminista de 2018 no va resoldre les tensions entre el treball remunerat, les cures i les desigualtats socials, de la mateixa manera que una jornada d'atur no resoldrà per si sola la crisi de l'habitatge . Però, com succeirà ara, sí va posar de manifest la possibilitat de convertir en objecte de lluita col·lectiva conflictes que durant molt temps havien estat tractats com a individuals o, com a poc, aliens al món laboral.