OnlyFans: deu anys de la plataforma que va traslladar a la pornografia el món 'influencer' i l'autoocupació digital

En algun moment de les últimes dues dècades, la pornografia va deixar de veure's únicament en cintes, CDs o webs especialitzades, i va començar a fer part de les lògiques de les xarxes socials. La sexualitat explícita va començar a adoptar forma de feed, reels, shorts. I probablement cap plataforma resumeix millor aquesta migració que OnlyFans.

Quan l'empresa britànica va néixer el 2016, ho va fer amb un model relativament semblant al de Patreon. És a dir, el d'una plataforma basada en subscripcions perquè les persones que pugessin contingut poguessin monetitzar directament les seves audiències. De seguida, però, va començar a associar-se a la venda de contingut sexual i eròtic en línia.

Deu anys després de la seva creació, OnlyFans representa molt més que un web de pagament per a (suposadament) adults. La plataforma funciona de manera relativament senzilla. Cada creador o creadora té un perfil des del qual publica fotografies, vídeos o retransmissions en directe a les quals s'accedeix mitjançant una subscripció mensual.

A partir d'aquí, poden existir també continguts de pagament individual, missatges privats, encàrrecs personalitzats... Bàsicament, tot allò que cada perfil decideixi oferir. "La gent publica coses en un feed, a l'estil d'Instagram", explica a Público un jove de 26 anys que va utilitzar la plataforma durant un mes. "Després hi ha gent que té peticions i vídeos privats i això. Aquí sí que pagues diners, que pot anar des d'una cosa petita fins a una cosa enorme", detalla.

Es tracta, per tant, d'un sistema que barreja elements de les xarxes socials, el porno amateur, les plataformes de streaming i els models de micromecenatge. Pel que, en realitat, una part important del canvi que ha suposat OnlyFans no té tant a veure amb l'existència de pornografia online, que evidentment ja n'hi havia, com amb la manera amb què la plataforma va donar lloc a noves formes d'intercanvis econòmic i comunicatiu.

L'estil de promoció dels perfils evidencia que parlem d'una lògica plenament integrada a les xarxes socials. "El que solen fer és posar a Twitter o així trossos petits perquè la gent ho vegi i s'hi subscrigui", expressa un usuari que ha explicat la seva experiència a aquest mitjà. "O tenen un perfil gratuït on pugen coses mínimes, com a ganxo", afegeix.

Això ajuda a entendre perquè OnlyFans ha acabat convertint-se en un fenomen cultural molt més ampli que altres plataformes pornogràfiques anteriors. La xarxa ha transformat, d'alguna manera, la figura mateixa de qui produeix el contingut sexual. S'ha passat de l'estrella pornogràfica més "tradicional" a la imatge d'una persona corrent que té al seu abast la possibilitat de crear la seva pròpia microempresa sexual digital.

Aquesta idea que pot semblar a priori una mena de democratització no ha deixat de conviure, en tot cas, amb les jerarquies i desigualtats de sempre, quan no n'han aparegut d'altres de noves. Un dels grans mites que han acompanyat OnlyFans durant aquests deu anys és la fantasia de l'enriquiment ràpid. Qualsevol persona mínimament activa en xarxes socials segurament hagi vist alguna vegada una història viral sobre una persona que ha començat a guanyar centenars de milers d'euros al mes gràcies a la plataforma. Una cosa que ha contribuït a construir una imatge distorsionada, especialment entre les adolescències, sobre el funcionament real d'OnlyFans.

L'estudi Risk, resilience and reward: impacts of shifting to digital sex work, publicat a la Universidad Cornell el 2022 i realitzat a partir de 34 entrevistes qualitatives amb treballadores sexuals de set països del Nord Global, va evidenciar justament com les plataformes no eliminen automàticament les desigualtats que ja operen diàriament en les nostres societats. Sinó que moltes vegades, de fet, les reorganitzen i amplifiquen, reproduint estereotips de gènere, raça i jugant amb les expectatives dels qui participen d'elles. En general, la promesa d'internet com a espai neutral on qualsevol podria triomfar gràcies únicament al seu esforç individual ja fa molt que va ser desmentida.

En el cas d'OnlyFans, aquestes dinàmiques sumen l'estigma històric associat al treball sexual i a la pornografia. L'exposició permanent, la circulació no consentida d'imatges, l'assetjament digital o la impossibilitat de separar les seves vides a nivell personal del personatge que representen en els vídeos, formen part de l'experiència quotidiana de moltes persones que fan diners en aquest tipus de plataformes. Igual que formen part de les vides de milers d'influencers. La lògica és molt similar.

L'estudi abans esmentat feia emergir precisament aquesta aparent paradoxa. Per a les treballadores sexuals, el treball online els oferia una major sensació de seguretat física i més flexibilitat, però introduïa al seu torn nous riscos vinculats sobretot a la hiperexposició i a certes dinàmiques de vigilància.

Bona part de les discussions sobre OnlyFans solen quedar atrapades entre dues disjuntives: o bé el pensar en quina mesura la plataforma és un espai on fins a cert punt pot tenir lloc un procés d'apoderament i llibertat econòmica. O bé el pensar-la com a símptoma d'una societat hipersexualitzada on tot és susceptible de convertir-se en mercaderia. El llibre Putas imágenes (Bellaterra), d'Andrea Corrales Devesa, però, proposa desplaçar el focus cap a un altre indret força més interessant. Un que permet reflexionar sobre la pornografia, a part de pel seu contingut sexual, com una tecnologia cultural indissociable de la història d'internet i de la cultura del treball.

Corrales Devesa insisteix que el porno no ha funcionat mai al marge de les transformacions tecnològiques de cada època i hi emmarca el boom d'OnlyFans. Molt al contrari, se sap que històricament la pornografia hi ha participat, les ha accelerat i moltes vegades ha servit com a espai pioner per experimentar amb noves formes de sistemes de pagament, tecnologies de gravació domèstica, xarxes de distribució, algoritmes o renegociació de les condicions laborals.

No es pot entendre l'expansió d'OnlyFans, per tant, sense submergir-se en la gig economy. Corrales Devesa vincula explícitament aquestes plataformes amb models laborals travessats per la hiperflexibilitat, el treball autònom i la dependència permanent d'infraestructures empresarials privades.

Sembla que internet ha naturalitzat la relació aparentment immediata amb imatges sexuals, mentre ha mantingut invisibilitzades les condicions concretes que fan possible aquesta circulació i que estan vinculades a determinats sistemes financers, servidors, regulacions, polítiques d'extracció de dades i nous treballs.

Qui produeix contingut no només genera contingut sexual o eròtic, ja que també ha de mantenir presència constant en xarxes socials, promocionar el seu perfil, respondre missatges, analitzar les seves audiències i intentar millorar la seva relació amb els seus subscriptors, que és d'on genera els diners. Hi ha molta feina aquí que no s'identifica tan fàcilment. No en va, Corrales Devesa es pregunta al llibre: "Autònomes... de qui?".

La crisi que va viure la plataforma el 2021 va exemplificar bé tota la fragilitat que envolta aquest tipus d'activitats. Aquell any, OnlyFans va anunciar que prohibiria el contingut sexual explícit a causa de pressions que van exercir una sèrie d'entitats bancàries i financeres. És cert que la decisió mai va arribar a formalitzar-se, però va tenir la repercussió suficient com per posar de manifest fins a quin punt "s'està deixant en mans de les grans companyies tecnològiques la gestió de l'expressió del desig", tal com adverteix Aprosex en el pròleg de Putas Imágenes.

"Com no hem d'estar vivint violència sexual, caos i desinformació en un món on escrivim s xo o p rno per encaixar en els estàndards de Meta, X i TikTok?", planteja Aprosex. Les tensions que travessen OnlyFans deu anys després de la seva creació, en molts sentits, anticipen tendències que ja travessen el conjunt d'internet i del treball contemporani.